Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Bouvard i Pécuchet estralegen sobre els llibres

Bouvard et Pécuchet d'après Gustave Faubert (La Virgule).

0

Bouvard. —No entenc el teu entusiasme amb aquest trasto. No hauríem de donar cap oportunitat als lectors de llibres digitals. Em posa nerviós saber que tot el que contenen depén de l'estat de les piles. Han invisibilitzat les idees i han fet que pareguen inquietantment volàtils. I ens distancien, ens fan més opacs. Abans veies què estava llegint algú, o pegaves una ullada a la seua biblioteca, i obtenies a l'instant el seu retrat intel·lectual, sabies de quines idees s'alimentava, i tant les afinitats com les disparitats afloraven tot d'una. Ara, si no coneixes la contrasenya que fa servir, no saps què collons li interessa a cada u. Per cert, què estàs llegint ara?

Pécuchet. —No t'importa. I no estic d'acord amb això que dius. Els llibres electrònics no són ni més ni menys volàtils que el paper, sobretot el que fabriquen últimament. I han vingut per a aclarir les coses. Mira-ho des d'aquest punt de vista: els llibres tradicionals majoritàriament són pur oripell. Amaguen més que no mostren. Són com disfresses de l'ànima, si em permets la cursileria. Folrem amb ells les nostres parets per a convertir-les en espills de la nostra personalitat, però no són espills objectius, el que reflecteixen és la imatge del que volem ser, no del que som, a banda d’uns farsants. 

B. —Crec que els llibres són alguna cosa més que això. T'ho he sentit dir a tu mateix: la desaparició dels llibres físics del paisatge quotidià mena a la desaparició de la idea de llibre i a la de la idea mateixa de lectura. Amb els llibres també desapareixen les llibreries i les biblioteques. No sols les públiques, també les domèstiques, aquest lloc que per a molts és el més confortable de la casa, perquè és allí on guarden la farmaciola de l'ànima, ja que tu l'has mencionat, on saben que està l’antídot per a tota l'estupidesa que han de suportar en el dia a dia. Com diu José Luis Garci en El crack cero, «els llibres abriguen».

P. —T'oblides que hi ha biblioteques que són un albelló d'estultícia. I abriguen tant com els prestatges d'una ferreteria. Però, en qualsevol cas, avui tot aquest consol de què parles el pots portar amb tu i tindre'l sempre a mà estigues on estigues. Per no dir que hi ha qui no ha recorregut ni recorrerà mai a ell, per molts llibres que hi haja a la vista.

B. —Estic desconcertat. Tu deies que els llibres es lligen d'un en un, que això de portar la Biblioteca del Congrés dels Estats Units al damunt, que es presenta com uns dels grans avantatges dels eReader, és propi d'un personatge de la literatura de l'absurd, del grotesc, del burlesc. Deies que portant tot això al damunt te senties una espècie de Pantagruel de la lectura, un imbècil.

P. —És cert. Abans creia que la possibilitat de portar cinquanta mil llibres al damunt, l’argument que tant s'utilitza per a promocionar aquests trastos, era una estupidesa. «¿Per a què vull portar tot això?, en tinc prou amb un bon volum en paper», solia argumentar amb un desdeny presumptuós, amb aquest ludisme prêt-à-porter, tan aristocràtic. Doncs bé, me l'embaine, perquè definitivament m'agrada la idea. Portar amb tu no sols tot el que saps, sinó també tot el que pots saber, és una bonica idea. Per no parlar de la possibilitat d’accedir de manera immediata a un munt d’informació. Saps què pesava el bagul ple de llibres que Nietzsche portava d’ací d’allà: cent quatre quilos! I hi duia només una selecció dels que li interessaven.

B. —Per a això que dius ja està Internet. I ja sabem què comporta l'excés d'informació.

P. —No és el mateix. Aquesta la selecciones tu. Fins a un cert punt, com tot, però amb més possibilitats de control. De qualsevol manera, qui a una certa edat no és capaç d'orientar les seues lectures per si mateix ha llegit endebades.

B. —Bé, això no em costa gens subscriure-ho, però no afecta gens al que estem discutint.

P. —Potser. Però del llibre no hauria d'importar-nos altre que la seua substància. La resta és tot accessori i no sempre per a bé. En l'objetualitzar-lo hem mistificat el seu contingut. Quantes vegades t'has trobat amb un munt de fem darrere d'una enquadernació aprimorada, una bonica portada i una composició tipogràfica impecable? Fixa't en aquests llibres de tapes dures amb sobrecoberta plastificada. Quasi sempre amaguen best-sellers prefabricats i premiats de manera fraudulenta i clamorosa… I creus que aquestes tècniques mercantils no s'utilitzen també amb els llibres «seriosos»? Circula pel món un fotimer de merda enquadernada en rústica, que passa de matuta dins de col·leccions de prestigi que ningú no s'atreveix a qüestionar. Schopenhauer tenia raó quan deia que «atés que la majoria dels llibres van nàixer del fum i el vapor del cervell, potser haurien de tornar a aquest estat. Si no crema un foc en el seu interior, el foc hauria de castigar-los per això». El que passa és que està mal vist encendre la llar amb un llibre, que si no…

B. —Vázquez Montalbán ho feia. Bé, ho feia Pepe Carvalho, el seu personatge. En tot cas, el llibre electrònic no et salva de caure en aquests enganys.

P. —Però t'ajuda. N'hi ha prou amb donar-li a un botó per a desfer-se discretament de tota aquesta porqueria. Dins del lector de llibres electrònics tots són iguals, competeixen en igualtat de condicions. Pesen el mateix, per exemple. Aquell patracol que quan estaves gitat no el podies aguantar sobre el pit pesa igual que una novel·leta lleugera. O igual que tots els volums de l’Enciclopèdia Britànica. Els llibres tradicionals indueixen a pensar que la literatura és corpòria, que les excrescències intel·lectuals tenen propietats físiques. I no en tenen, són tan vaporoses com l’hàlit de la consciència humana. Dins d'un lector de llibres digitals tots tenen un mateix aspecte, és a dir, cap. I, d'altra banda, et pots relacionar amb ells més lliurement. Si no t'interessen els pots deixar anar, ningú més que tu ho sabrà. 

B. —Però ací, en aquesta fredor del llibre digital, on tu veus un avantatge, jo veig un empobriment. El llibre de paper és un objecte de naturalesa orgànica, registra el pas del temps. Com tot el que és viu, va adquirint la pàtina de noblesa que caracteritza a l'ancianitat. La seua naturalesa l'acosta a la condició humana.

P. —Noblesa l'ancianitat? No em faces riure. A mi els llibres de segona mà sempre m'han donat aprensió, ho confesse. No puc evitar imaginar-me als seus anteriors propietaris utilitzant-los en les situacions menys asèptiques imaginables… l’única cosa viva que hi ha allí són els gèrmens que hi nien. I ara que estem en plena pandèmia no es pot passar per alt com resulten d'higiènics els llibres electrònics. Hi ha poques probabilitats de contagi utilitzant-los. Sabies que hi ha llibres antics que entre les seues pàgines conserven bacteris del còlera?

B. —Això saps perfectament que és una llegenda urbana. I ja que ho menciones, has de saber que, segons algunes informacions, la pandèmia a penes ha incrementat la venda de llibres digitals. No obstant això, sí que ho ha fet amb els llibres de paper, els ha revalorat, i l'activitat editorial a penes ha minvat.

P. —Sí, la pandèmia sobretot ha generat molts llibres absolutament prescindibles sobre la pandèmia. Això que dius sí que és una llegenda creada de forma interessada. Interessada i desesperada. El llibre de paper s'aguanta fonamentalment per les subvencions, i ja sabem què comporta això. El dia que troben la manera de comptabilitzar els llibres digitals piratejats, i llegits, ens emportarem una sorpresa. La batalla està perduda. El veritable lector no necessita el paper.

B. —Ja. Però sí que necessita un endoll, no? No em digues que no trobes a faltar el tacte dels fulls, l'olor de la tinta, la riquesa tipogràfica d'algunes edicions, aquelles il·lustracions que anaven protegides amb paper ceba, les portades, les cintes de lectura… Tot forma part de l'acte de llegir, és un univers de sensacions el que s'està perdent.

P. —Com s'està perdent el sabor de les tomaques. No et preocupes, que si descobreixen que és un bon argument de venda, els llibres electrònics tindran olor de tinta i fins i tot sabors per a triar, com els preservatius. Si et ve de gust els podràs xuclar i tot. Trobes a faltar tot això perquè ho has conegut, perquè la teua experiència lectora està lligada a aquestes sensacions, però per a qui no les ha conegut no signifiquen res, amb el temps no significaran absolutament res. Segurament seran tan molestes com l'olor del tabac ens resulta ara mateix a la majoria.

B. —Com tu digues... Però com més mire aquest trasto més aversió em provoca. Pense en tot el que pot haver-hi dins i em fa la impressió que està captiu. L'afecte que sent pels meus llibres esdevé sofriment quan els imagine estacats dins d'això. Totes aquestes idees necessiten eixir, prendre l'aire, prendre forma, encara que siga simbòlicament, i pregonar la seua existència. I em pose malalt només de pensar que una simple caiguda, una trepitjada, un curtcircuit en els maleïts budells d'aquest aparell poden fer-les desaparéixer per sempre.

P. —Convindràs amb mi que tot això que dius fa a aquest aparell més humà del que estàs disposat a admetre.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
5 de enero de 2021 - 14:53 h

Descubre nuestras apps

stats