Requeriments, cites, citacions, telèfons que ningú no despenja, webs inextricables, contrasenyes, certificats electrònics que no funcionen, reclamacions, tràmits que no acaben, abismes de merda i desesperació. La vida se'ns escapa mentre recorrem perplexos un laberint burocràtic cada vegada més embullat, del qual mai no trobem l'eixida perquè segurament no en té. Interminables gestions amb l'ajuntament, el cadastre, Hisenda, la policia, el jutjat, el registre de la propietat, el notari i el papa de Roma, ja siga per a fer front a sancions administratives que no sempre pareixen ni són raonables, o per a l'obtenció de documents expedits pels cada vegada més nombrosos organismes de control públics, semipúblics i privats, tracte's d'una assegurança obligatòria, un certificat d'eficiència energètica, un permís d'obres, l'adhesiu de la DGT, el de la ITV, la cartilla de vacunació del gat o el certificat de defunció de la iaia. Per no mencionar els interminables i canviants requisits que exigeixen els bancs, aquestes entitats «col·laboradores» que han esdevingut, en la pràctica, una extensió de l'Administració. Allí uns cobren el subsidi o la pensió, altres paguen les multes, i altres, o els mateixos, ingressen tributs i fiances. I així perdem una quantitat ingent de temps, desesperant-nos davant la pantalla d'un ordinador o fent cua davant de tota mena d'establiments suposadament dedicats a auxiliar el ciutadà on, sovint, quan aconseguim entrar, descobrim la burla de la mitat de les finestretes fora de servei i una flegma més pròpia d'una casa de repòs que d'un centre d'atenció pública.
La burocràcia ens lleva l'oxigen i l’autonomia, no deixa cap àmbit de la vida privada per reglamentar i et persegueix fins a la mort i més enllà, com descobriran algun dia els teus hereus per poc que siga el que deixes arrere. Tot, fins la gestió més nímia, tendeix a complicar-se seguint una lògica casernària, aquella per la qual s'han regit sempre les ments més obtuses, que no són capaces d'interpretar una norma, tan sols d'aplicar-la punt per punt. Tot està per escrit. Res no es deixa al bon judici del ciutadà, que per això mateix deixa de ser-ho. Les exigències de l’Administració i les d'unes finances i un comerç cada vegada més normativitzats —que no regulats— es barregen i se sumen, conformant un món de malson, espés, viscós, en què costa moure's. La burocràcia engendra burocràcia, i no sols en l'àmbit oficial. Les companyies de telefonia, la banca o les elèctriques, ens perfectament privats, despleguen una murrieria procedimental que s'inspira directament en les enredades de l'Administració pública. De manera que es fa imprescindible recórrer a assessors, gestors i lletrats per a crear el teu particular exèrcit mercenari de buròcrates. Si t'ho pots permetre, clar. El fet que això no estiga a l’abast d’una immensa majoria desmenteix el suposat igualitarisme de la burocràcia, un dels arguments amb què justifica la seua existència.
Aquesta burocràcia, que la revolució industrial de la qual venim va fomentar, i que les formes de govern democràtiques van desenvolupar per a erradicar l'arbitrarietat (aparentment, si més no), pot acabar fent de la democràcia una paròdia, si no és que ho ha aconseguit ja. La burocràcia converteix no pocs drets cívics en una safanòria inabastable, els transforma en obligacions que exigeix complir sense commiseració, és axiomàtica i té la capacitat d'imposar el seu criteri, sense la mediació de cap tribunal, abans que pugues demostrar que no té raó, cosa que només pots fer, si trobes la manera de fer-ho, endinsant-te més i més en la malesa burocràtica. Així les coses, el funcionari és percebut com a implacable botxí. I arriba un moment en què tu deixes de sentir-te ciutadà i comences a sentir-te ostatge. Ni tan sols vassall —aquests, de vegades, tenien senyors lleials i clements—: ostatge. L'eco dels conflictes que s'eternitzen a les portes del castell pareix que no arriben a les orelles dels governants, que no sols no fan res respecte d'això, sinó que, suposarem que amb les millors intencions, contribueixen a embolicar la troca. Quan un polític electe pren possessió del seu negociat, es llança a reglamentar algun bocí de la vida quotidiana prèviament reglamentat. I quan el personatge desaparega d'escena, aquest serà el seu llegat, que altres tractaran de modificar i complicaran encara més. És un procés acumulatiu. En algunes lleis vigents segur que encara hi ha traces de l'ADN de Viriat.
La burocràcia es un monstre elefantiàsic que es dreça per damunt de qualsevol altra instància com un poder inflexible i intemporal. Els polítics venen i van, però el buròcrata s'hi queda, manejant, com Indiana Jones el fuet, les disposicions normatives que es van sedimentant legislatura rere legislatura. El compliment estricte del precepte legal s'eleva com un valor absolut per damunt de la seua pertinència, eficàcia i legitimitat. El maltractament burocràtic actua com una d'aquestes malalties que tendeixen a ignorar-se perquè afligeixen a molts, una circumstància que les converteix en vulgars, però no per això menys insofribles per als que les pateixen. I així és com arriba un moment en què el desamor del bon ciutadà, desposseït dels seus atributs, no ho és ja envers un partit o un altre, sinó cap al règim en conjunt. Quan el votant, que per damunt de tot és administrat, percep que l'Estat no és això que ell creu definir amb el seu vot, sinó un ens hostil, tirànic, prepotent i contrari no ja als seus interessos, sinó al que li sembla just i raonable, trontolla la idea mateixa de democràcia. I els somnis d'aquest ciutadà exemplar, pacífic, respectuós amb l'autoritat i amant de l'ordre, oscil·len entre el temor i el desig que l'Estat rebente d'empatx administratiu, que acabe empalat en el descomunal pilar burocràtic sobre el qual s'aguanta. Per sort, hi ha tendència a oblidar aquestes coses quan arriba una campanya electoral.
0