Ens estan ficant homeopàticament la guerra en el moll dels ossos. I si el bel·licisme que supura la major part del que es publica sobre la guerra a Ucraïna (i la hipotètica guerra entre els EUA i la Xina) posa els cabells de punta (o ens els hauria de posar), la secció de comentaris dels lectors te'ls acaba d'adreçar. A estones ix d'allí una cridadissa tavernària que recorda l'univers retratat en 1935 per Louis Guilloux en La sang negra. En aquell moment els crits de la Gran Guerra encara ressonaven en l'aire, sense que les notes del jazz i el rugit dels cotxes esportius foren capaços de fer-los desaparéixer, i ja s'intuïa el que tornaria a passar. Copie ací una frase del magnífic text de contraportada de l'edició espanyola (L'Aleph, 2002): “La sang negra no és una novel·la contra la guerra, sinó contra la societat que la fa possible, bella, desitjable; contra els poders que la provoquen o utilitzen, contra les institucions que la beneeixen o la sufraguen, contra els burgesos que envien els seus fills a l'escorxador i després es passegen pels carrers guarnits, entonant lloes a la pàtria”. L'única cosa que grinyola avui en aquest text és que la burgesia ha evolucionat de manera substancial i ja no envia els seus fills a l'escorxador, cedeix aquest honor a uns altres.
En els fòrums assaltats pels que opinen sense aturador sobre estratègia militar com si foren mariscals de camp, brilla el triomf del maniqueisme, l'odi als considerats equidistants, el rebuig d'un diàleg que se'n diu impossible i que pot posar en evidència les nostres debilitats, les nostres contradiccions, la nostra part de responsabilitat, si no de culpa. S'hi desplega una intensa mitomania que té com a origen i finalitat no voler veure, no voler comprendre. Se supedita la raó a pretesos principis estratègics i morals —la defensa preventiva, la salvaguarda de la democràcia (valor absolut que, segons sembla, ja no admet matisacions)—, o a dubtoses extrapolacions i paral·lelismes històrics —la política d'apaivagament davant de Hitler, el pacte de no-intervenció de 1936—. Els més vehements es vanten de conéixer les motivacions dels uns i dels altres, com si pogueren veure i sentir el que es discuteix en els despatxos més reservats dels quarters generals, com si saberen què es cou en la ment de Putin, de Zelensky, de Biden, de Xi Jinping o d'aquest batibull de llumeneres a què Borrell o Ursula Von der Leyen presten el seu incommensurable do de gents. Al mateix temps, es rebutgen de pla algunes certeses versemblants, i amb tot això es construeix un petri argumentari enfront de preguntes incòmodes.
Instal·lats en unes conviccions inamovibles, hi ha els que són incapaços d'advertir que el que ells anomenen equidistància, és a dir, negar-se a secundar als que volen que Troia creme coste el que coste, de vegades representa la postura més radical, ingrata i, fins i tot, perillosa. No hi ha dubte que arribat un punt cal prendre partit, indefectiblement, però fins que es fa tan fosc que tot es torna blanc o negre, hi ha la possibilitat que el trellat s'òbriga camí. Ho dificulten uns que s'afanyen a apagar les llums perquè desaparega tot cromatisme i el món assolisca com més aviat millor un sinistre aspecte dual, així com a construir coartades per a les seues ànsies més o menys inconfessables de destrucció, d'autodestrucció fins i tot. “Que l'altre es quede cec, encara que jo m'haja de quedar tort”, sembla que és la divisa. I, encara que això supose fer el joc als facinerosos que són els directament causants dels nostres mals quotidians, bramem a la descosida contra els que ens posen en la diana, netegem els pulmons, expulsem la bilis. De manera que la guerra, és a dir, l'assassinat en massa organitzat a benefici de no se sap ben bé qui, s'obri pas entre els que menteixen, els que volent o sense voler deixen que altres parlen per la seua boca, els emmordassats i els que, podent parlar, guarden silenci, uns que molt probablement es dreçaran entre les ruïnes per a donar-nos la lliçó que ara callen.
Ningú no sap amb certesa quants morts portem a Ucraïna, una guerra que ja ens presenten com un simple aperitiu d’allò que està per arribar. Depén, entre altres coses, de quan considera cadascú que va començar el conflicte, però tant es val. No cal ser molt espavilat per a intuir que les bombes no esclaten en el buit i no tots els combatents són mercenaris, com pareix que ens volen fer creure. Com sempre s'ha fet, s'envia el més vital que té la societat a morir en el front junt amb el més obsolet, mentre que en la rereguarda —tan àmplia ara, gràcies a la globalització— es fa befa dels vells filòsofs que s'interposen en el camí de les masses delirants i els seus dirigents. Com amb el patètic Cripure, el protagonista de La sang negra. No hi ha dubte que, arribat el moment, tots els que estan tirant llenya al foc, bé siga des d'una alta instància o des d'un modest fòrum d'opinió, mereixen ser degudament condecorats. No d'una manera convencional, amb una medalleta, sinó en gran, amb uns trofeus que puguen lluir amb orgull, tal com ho raona el personatge de Guilloux citant els patriotes de saló que té al davant: “Res de cintes […]. Per a ser justos caldria posar-los a uns: un cap; a altres: una cama o un braç. Eh? Com estaria aquesta senyora Faurel amb el cap del seu majordom penjant-li del bust, pels cabells? Què tal quedaria Nabucet amb una cama enganxada en el trau de la seua jaqueta? I així successivament! […]. Quant al senyor Babinot, bé… A aquest caldria concedir-li un cadàver complet! El d'un general?… No són moneda molt corrent, per desgràcia”.
0