Gregorià a San Miniato (Florència) i Gregotechno a la Sala Jerusalem (València)
Té mèrit omplir una sala a València per a ballar i escoltar música en llatí. Gregotechno, la proposta d'Alejandro Narés i Marc Vilajuana que hibrida música medieval i contemporània, ho va aconseguir la setmana passada a la Sala Jerusalem. Té mèrit entrar a l'escenari entonant a capella el salm XLl del Psalterium Romanum: “sicut cervus desiderat ad fontes aquarum, ita anima mea desiderat ad te, Deus”. El salm XLI acaba amb la pregunta que es projectava periòdicament en la pantalla de la sala: “ubi est Deus tuus?” On està el teu déu?
Era arriscat formular eixa pregunta entre balls techno, gots de plàstic de cervesa i mòbils, molts mòbils gravant. Quin era el seu déu? L'auditori aguardava el final de les lletanies llatines de Vilajuana per a esclatar frenètic amb els ritmes techno de Narés. En eixos moments de canvi de tempo, la fraternitat rave unia els jovenets d'estètica fluïda i els jubilats de camises de quadres en un ritme binari universal. Un, dos; un, dos. Ritmes fàcils per a impulsar el balanceig simultani de les diverses edats humanes! Universitaris i pensionistes! Medievalistes i moderns! Tots units per un ritme binari que encorsetava la bellesa complexa dels melismes gregorians!
I mentrestant en la pantalla, la pregunta cíclica: “ubi est Deus tuus?”
On està? On? En els últims temps, s’han popularitzat cançons (Hey Kid+Merino), videoclips (Rosalia) i pel·lícules (Los Domingos) de temàtica religiosa; ço que s'ha interpretat com el retorn d’un fenomen que semblava superat. A la Sala Jerusalem les lletanies llatines i els melismes encorsetats semblaven símbols descontextualitzats entre gots de plàstic de cervesa. En una sala de ball el gregorià funcionava més com a element estètic aïllat que no com a revival de les èpoques en què el cristianisme integrava tots els aspectes de la vida en una cosmovisió.
Per això, en les societats occidentals la religió no recupera el seu paper estructurador de la societat ni regula l’espai social en la seua totalitat. El que s’ha acabat no és la religió en si, sinó la seua funció homogeneïtzadora. (A pesar dels últims intents dels líders evangelistes pregant per Trump, estes fotos escenifiquen una unitat postissa —faltava l'actriu porno Stormy Daniels per a augmentar la credibilitat de la foto!)
Amb la secularització, la religió esdevé més lliure i personal. Per això, les últimes paraules de Vilajuana reivindicaven el valor de la identitat personal i alertaven del perill d'esborrar-la amb doctrines, modes o imposicions religioses. Després d'eixes paraules, encara Narés ens invitava a apropar-nos i a fer-nos signar samarretes de Gregotechno. I sempre gravant algú. Samarretes, signatures i mòbils: tot per a construir identitat.
Per això, el fenomen actual no és un retorn de la religió tradicional, sinó la circulació d’alguns dels seus elements per a propiciar el culte a la identitat resumida en el selfie constant. Selfie, ergo sum.
En les societats modernes, la religió té menys a veure amb la tradició que amb l’elecció individual. Ja no proporciona manuals de supervivència moral, sinó que cal que establim contínuament normes i pautes per a donar sentit a la vida. I hui una pauta de conducta fonamental és traure el mòbil per a tot. Per això, era meravellós contemplar en 2018 com un monjo benedictí de l'abadia de San Miniato, prop de Florència, ens prohibia l'ús del mòbil mentre cantaven vespres. Això era gregorià sense techno.
En les societats modernes, la religió té menys a veure amb la tradició que amb l’elecció individual i ja no proporciona manuals de supervivència moral, sinó que cal que establim contínuament normes i pautes per a donar sentit a la vida
Hui els cultivadors del selfie i els buscadors de continguts instagramables –— barrejar techno i gregorià semblava instagramable a la Sala Jerusalem— no experimenten el misteri. I expressar eixe “magnum mysterium” era una funció bàsica del cant gregorià. Si tornara a estar d'actualitat de veres, caldria cultivar allò que no podem pujar a les xarxes. Caldria deixar de fer-se selfies i gravar amb el mòbil, és a dir, caldria cultivar la relació amb el misteri (μυστήριον: secret).