L'IVAM ha de tornar a ser l'IVAM

Un museu té com a missió recollir, preservar i mostrar -convenientment ordenades- obres, vestigis o relíquies del passat a les quals, des del present, se’ls reconeix un determinat valor. Que pot ser d’ordres molt diversos. Poden tenir un valor artístic substantiu o bé testimonial, informatiu, evocador. Als museus hi podem trobar grans obres d’art tothora inspiradores -quadres, estàtues, gravats i així successivament- o bé objectes d’ús quotidià com gerros, manises, aixades o cadires. Els museus emmagatzemen i mostren la cultura material i l’art del passat.

Per això l’IVAM no es va dir Museu. No es va dir “Museu Valencià d’Art Modern” o “Museu d’Art Contemporani”. És un matís conceptual important. El centre del carrer Guillem de Castro de València -quan aquest carrer s’obre al Jardí del Túria- és un Institut d’Art Modern. L’edifici tan diàfan i els diversos serveis que integren l’IVAM (la biblioteca, el magatzem, la secció didàctica, les diverses sales, el departament de comunicació) estaven pensats amb l’objectiu de fer visible la vigència i la presència de l’art modern en la vida quotidiana i la cultura del present.

A més, no s’havia de centrar en l’art valencià, com pretenia un grup important de crítics i artistes locals que volien un aparador al seu servei. Fins i tot varen promoure un manifest, però afortunadament l’opció triada, amb bon sentit, fou la que defensava el fundador de l’IVAM, Tomàs Llorens. Un personatge clau de la cultura, de trajectòria complexa, que va ser succeït, passat el temps, per Carmen Alborch i per J.F. Yvars. Els quals deixaren, cadascú amb el seu estil, una empremta positiva. L’art valencià no hi podia ser l’eix ni el reducte, sinó un component més, que d’altra banda es veuria beneficiat per l’impuls i la mirada universals que inspiraven el centre. I que, a més, seria revalorat si s’ho mereixia, cas de Pinazo, i no sempre i en tots els casos, segons el criteri localista i empobridor de la marca d’origen.

L’IVAM tingué una gran època. Va fer seu el llegat d’un dels grans de l’escultura contemporània, Juli González. Va fer grans i petites mostres -algunes realment espectaculars- que permetien una relectura de l’art modern i de les avantguardes. Es tractava de modular el gust estètic de successives generacions i de promoure finalment la inserció de la cultura artística contemporània en l’imaginari de la ciutat, a partir de criteris de rigor i d’exigència. Però amb imaginació.

En un entorn social en què la màxima expressió i quasi l’única acceptada havia estat el sorollisme, descobrir tot el que al llarg dels anys va aportar l’IVAM fou molt important i enriquidor. Una contribució decisiva i sense precedents. Com la que havien fet o haurien pogut fer, en el seu terreny la IVEI o la frustrada Ciutat de les Ciències, que  malauradament mai va acomplir les expectatives de bastió i centre difusor de la cultura científica.

L’art modern no era el passat ni formava part d’un llegat llunyà i aliè. Era cosa pròpia i es podia integrar en les vivències i la formació dels joves i dels no tan joves. Formava part de la vida i es podia projectar amb grans rèdits en l’aprenentatge i l’activitat (pintura, escultura, fotografia, arquitectura, disseny, il·lustració) d’estudiants i artistes joves de totes les disciplines. I per descomptat, de tots els ciutadans i visitants que hi acudien en gran nombre.

Amb el PP, que ocupà les institucions valencianes entre 1995 i 2015, començà la frustració i el declivi de l’IVAM. Concretament arran del nomenament de Kosme de Barañano, de la mà de Consuelo Císcar, que representava un grup de pressió molt concret lligat al diari El Mundo. Com que l’IVAM havia estat un èxit, també despertava ambicions a Madrid i se’l volien apropiar algunes llumeneres, convençuts que “ells” ho farien millor. El primer director nomenat pel PP fou Juan Manuel Bonet, que es definia com “un jove conservador”. Especialista en les avantguardes espanyoles del modernisme exasperat (l’ultraísmo i tot això) havia nascut i viscut a París, i havia tingut una joventut esquerrana lligat al grupuscle luxemburguista anomenat Acción Comunista. Una persona culta i civilitzada, fill del crític i historiador de l’art Antonio Bonet Correa, que escrivia a El País. Motiu més que suficient perquè des d’El Mundo es llancés una campanya de desprestigi que acabà amb Juan Manuel Bonet. Kosme de Barañano, home d’idees molt definides pro domo, fou bastant nefast i organitzà, entre altres coses, una exposició, del tot improcedent a l’IVAM, de vestits d’Ágata Ruiz de la Prada, parella llavors del director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez. La gran capacitat de xantatge, i l’afició, d’aquest darrer és coneguda de tothom.

Encara l’època de Juan Manuel Bonet mantingué el to i fins i tot aportà coses interessants, sovint amb la intervenció positiva de Carlos Pérez (“l’amic de la Finca Roja”, de Mercè Ibarz). Mirava d’ajustar-se al cànon conceptual fundacional. Bonet pertanyia a la fornada d’antics esquerrans que s’havien adonat dels seus errors de joventut i que, de la mà de Pilar del Castillo, s’arrengleraren amb el PP d’Aznar. Però sense exagerar la nota.

Ningú podia sospitar tanmateix que qui volia fer-se de debò amb la joia de la corona era la secretària autonòmica de Cultura amb Zaplana i cap del Consorci de Museus, una persona gens idònia en tots els aspectes: cultura, educació, coneixements d’art... L’IVAM era l’obscur objecte del desig de Consuelo Císcar, i finalment aconseguí les seues ambicions i n’esdevingué la directora. Enmig de l’orgia zaplanista i campsista de despesa descontrolada, balafiament i corrupció, l’IVAM va perdre el nord, la funció i el prestigi. Va perdre fins la samarreta. Deixà de ser el referent que era. S’hi van fer bogeries i esdevingué paradigma del desficaci amb adquisicions d’obra dubtosa (Gerardo Rueda) o directament delictiva (Gao Ping), descontrol en els comptes, viatges internacionals constants, exposicions pagades d’amics de la directora al Brasil o a la Xina, i un extens catàleg de malvestats que algú hauria d’elaborar (en propose un títol: Catàleg Raonat del Saqueig i Declivi de l’IVAM), amb tot de detall, per a il·lustració general de la ciutadania.

Passat el temps i ja als jutjats tota aquesta trista història, incoats els processos judicials corresponents, destituïda o jubilada la major part de l’equip còmplice de la follia persistent i inversemblant de l’antiga secretària de Lerma (perquè així començà la seua ascensió la germana de Ciprià Císcar) i muller de Rafael Blasco (amb residència a la presó de Picassent), cal preguntar-se si l’IVAM s’ha recuperat.

José Miguel García Cortés, que havia col·laborat estretament amb Consuelo Císcar en feines d’assessoria àulica, guanyà el concurs internacional (?) de director de l’IVAM organitzat per la Conselleria de Cultura a les acaballes del règim del PP. Una vegada al càrrec i consumat el canvi que portà Compromís i PSPV al govern de la Generalitat, va facilitar les tasques de neteja interna i va mirar d’adaptar l’IVAM als nous aires.

Però la cosa no acaba de funcionar. S’aprecia la voluntat de regeneració i d’enllaçar amb la bona època, però sembla prou evident que l’IVAM no ha recuperat el seu lloc. I no tot és qüestió de recursos econòmics. També ho és, per descomptat, però hi ha més coses. Amb no tants recursos, en l’època fundacional l’IVAM va condensar una energia creativa i una capacitat de projecció (fins i tot internacional) que només s’explica per la claredat conceptual. Potser el que ara hi manca.

Sortosament actualment a València hi ha també Bombas Gens, que està dinamitzant el panorama de l’art contemporani. Una entitat privada en la qual es nota el dinamisme de Nuria Enguita i de Vicent Todolí, vertaders referents en aquest camp. I també el Centre de Cultura Contemporània d’El Carme, dirigit per Josep Lluís Perez Pont, que ha esdevingut en poc temps un nucli dinàmic i molt actiu, en el terreny tant del pensament com de l’art contemporani, malgrat les rèmores clientelars, no resoltes com calia, que arrossega del passat. Però res de tot això pot eximir la Conselleria d’Educació i Cultura d’encetar una dura reflexió i traure’n les conseqüències corresponents. L’IVAM ha de tornar a ser l’IVAM.