La dictadura del general Francisco Franco va transformar els ritus festius i la cultura popular per consolidar el règim, un aspecte que la historiografia espanyola ha deixat de banda fins fa ben poc. Una línia d’investigació nova i interdisciplinària que aporta les claus per a entendre la influència del franquisme en les festes populars espanyoles fins i tot fins hui dia. “Un estudi cultural aporta fonamentalment la visió de qüestions que es veuen de manera intangible, com les emocions, els sentiments, les pors i allò simbòlic en general”, explica a elDiario.es Claudio Hernández Burgos, professor d’història contemporània de la Universitat de Granada i coordinador juntament amb César Rina Simón de’El franquismo se fue de fiesta. Ritos festivos y cultura popular durante la dictadura (Publicacions de la Universitat de València, 2022). Es tracta d’una “mobilització emocional per a legitimar ideologies”, afig Gil-Manuel Hernández, professor de sociologia de la Universitat de València i coautor de l’obra.
El llibre repassa la petjada del franquisme a partir de la victòria en la Guerra Civil en festes populars com la Setmana Santa andalusa, la Virgen del Rocío, les Falles o els Sanfermines, entre altres. Des de la postguerra fins a la turistificació de la dècada de 1960, el règim va usar les celebracions populars per a legitimar-se també en l’exterior.
Les germandats de la Setmana Santa a Andalusia van ser trufades d’addictes al règim i fins i tot se’n va fundar alguna al voltant d’imatges mutilades. Una d’aquestes, la del Crist dels Miracles, va eixir de processó a coll de militars durant tota la dictadura i fins i tot el 1976 va portar en el seu pas el bastó de comandament de Franco. “Durant els anys de la Guerra Civil i de la postguerra, es fa una identificació entre la Setmana Santa i la victòria franquista”, assenyala l’historiador Claudio Hernández Burgos.
Amb la coincidència temporal del final de la contesa, es ven la imatge del “calvari d’una banda i de la resurrecció l’1 d’abril de 1939, una retòrica expiatòria molt del gust del franquisme”, afig. L’arrelament popular de la Setmana Santa andalusa serveix al règim “per a atraure capes de la població i dotar-les de contingut franquista”. Després de la immediata postguerra, igual que en altres festes com les Falles a València, la dictadura aflora la idea del “regionalisme ben entés i sa que no combat la identitat nacional espanyola, sinó que la complementa”.
José Carlos Mancha Castro, professor del Departament d’Història, Geografia i Antropologia de la Universitat de Huelva, ha analitzat en el llibre la influència del franquisme en la Virgen del Rocío, en el trasllat de la qual a l’agost del 1939 s’exalta la victòria del bàndol revoltat com a resultat de la seua decisiva protecció divina, un “mite sobre el qual l’aparell local del règim començaria a forjar la seua legitimitat sagrada”, escriu. “Va començar a imposar-se la salutació a la romana en l’eixida i en la recollida del pas de la marededéu i les oligarquies van continuar controlant el ritual”, explica per telèfon José Carlos Mancha. La celebració va anar transformant-se en un “ritual d’acció de gràcies al règim polític que venia a restaurar els imaginaris nacionalcatòlics”, afig.
No obstant això, com en moltes altres festes populars, l’ortodòxia del règim convivia amb l’esplai de gresca: “El consum de tota mena de drogues i d’alcohol i les conductes de caràcter més alliberador es continuaven succeint, cosa que l’Església i el règim intentaven ocultar”. L’augment de pelegrins, en paral·lel al “procés d’instrumentalització” de les germandats, va propiciar un increment de l’assistència de pelegrins, dels 25.000 en la dècada de 1940 als 40.000 en 1951.
“Les polítiques de turistificació d’El Rocío”, en paral·lel a la declaració de festes d’interés turístic pel ministre Manuel Fraga, “van enfocades a un procés de construcció nacional. El franquisme ha de construir una identitat nacional unitària amb una imatge d’un model específic ideològic de festes populars en què s’imbrica el que entenia el nacionalcatolicisme que era Espanya”, postil·la José Carlos Mancha Castro.
La dictadura també va modular a gust seu la festa més capdavantera de València. Només el 12,25% dels fallers registrats el 1937 continuaven en els censos oficials del 1943, una “autèntica neteja politicoideològica de les bases de la festa per part del nou règim”, segons el sociòleg Gil-Manuel Hernández, màxim especialista en la transformació de les Falles. El sociòleg, director del Museu Faller, analitza la creació el 1942 de la falla semioficial de la cèntrica plaça del Caudillo (actual plaça de l’Ajuntament), transformada en un selecte club de la classe alta valenciana i, tres anys més tard, coincidint amb la volantada nacionalcatòlica després del final de la Segona Guerra Mundial, de l’ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats.
“A mesura que avança cada etapa, el franquisme va adaptant el discurs del ritual festiu als seus interessos i crida l’atenció l’èmfasi nacionalcatòlic”, explica Gil-Manuel Hernández, que destaca la conversió de les Falles en una festa amb fortes connotacions religioses en contrast amb la trajectòria històrica anterior a la Guerra Civil.
Amb la creació de la Junta Central Fallera al novembre del 1939, apareix a la ciutat un autèntic poder en l’ombra i un “organisme de nou encuny per a un ritual de masses i amb la missió de disciplinar el món faller, també el gremi d’artistes, que en la República s’havia demostrat d’esquerres”. “És significatiu que en la Transició aquesta institució no fora abolida”, apunta el sociòleg. La Junta Central Fallera va exercir també de mecanisme censor del disseny dels monuments (el 1957, un 93,7% de les falles van ser censurades, recorda l’autor). Així doncs, una festa d’“arrel carnavalesca” va ser podada a fons fins que s’explota tot el seu potencial turístic, quan la censura es redueix, però apareix l’autocensura convertint la festa en unes “falles blanques, poc agressives, que no molesten i més formals de contingut, a conseqüència del franquisme psíquic”.
Francisco Javier Capístegui, professor de la Universitat de Navarra, analitza la cridanera apropiació de l’escriptor Ernest Hemingway i del seu relat sobre els Sanfermines en la seua celebrada obra Fiesta per part del règim franquista. “És una jugada econòmica i publicitària de legitimació del règim al voltant dels 25 anys de pau i una aposta decidida per impulsar les festes”, explica Capístegui en plena ressaca dels Sanfermines.
Mary Hemingway, viuda de l’escriptor, va viatjar a Pamplona el 1967 per entrevistar-se amb l’alcalde, que havia proposat donar el nom d’un carrer al novel·lista i col·locar-hi un bust, acompanyada d’alts funcionaris del Ministeri d’Informació i Turisme. Fins i tot va esmorzar a Madrid amb el ministre d’Informació i Turisme llavors, Manuel Fraga, artífex de la campanya propagandística dels 25 anys de pau.
Pocs anys abans, la dictadura havia posat en marxa la declaració de festes d’interés turístic “mitjançant una llei l’objectiu més clar de la qual era la centralització i el control” de les celebracions populars, escriu l’autor. La primera relació de festes incloïa tant els Sanfermines com el Misteri d’Elx, les Falles, les Festes del Pilar o El Rocío, entre altres. Comença així la “construcció de parcs temàtics”, segons Capístegui.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
1