La recuperació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil: un al·licient per al turisme i la memòria històrica

La Guerra Civil va poblar les ciutats de la zona republicana de refugis antiaeris per a protegir la població civil dels bombardejos. Ciutats com Barcelona o València van patir les bombes de l’aviació italiana i la Junta de Defensa Passiva va posar en marxa la construcció en el subsol de refugis (més de 300 a la ciutat de València). 

Després de dècades d’abandó, estan eixint a la llum cada vegada més refugis, en molts casos endreçats per les administracions públiques per impulsar les visites dels veïns o dels turistes. De fet, aquesta mateixa setmana, la Diputació d’Alacant, en mans del PP i de Ciutadans, ha acceptat sumar-se a les polítiques de museïtzació dels llocs de la memòria, tal com marca la llei autonòmica en la matèria. 

Les obres de l’entorn del Mercat Central de València van desenterrar un refugi, desconegut fins ara. En l’Institut d’Educació Secundària El Grau, al carrer d’Escalante de la zona marítima de València, han endreçat el refugi escolar que acull el centre educatiu. Igual que a Argeleta (l’Alt Millars), una localitat que ha restaurat fa poc el seu refugi, al qual ja van visites. I a Novelda (el Vinalopó Mitjà) han trobat un refugi gegantesc amb capacitat per a protegir unes 4.000 persones. 

La troballa casual, mentre uns operaris tractaven de localitzar una fuita d’aigua al carrer de Goya, ha rescatat de l’oblit el refugi més gran de la localitat alacantina, construït en una fàbrica d’armes i que, en la postguerra, es va transformar en una presó. 

Mado Abad, regidora de Cultura i Patrimoni Històric de Novelda, estudia amb l’arqueòleg municipal Daniel Andrés la possibilitat de restaurar l’espai i convertir-lo en un lloc per a visites. Si poden excavar-hi més i obtindre més dades, confirmaran si s’hi pot accedir, “ja que hi ha habitatges damunt i, probablement, els accessos estan tancats”, va explicar l’edil en declaracions a la cadena autonòmica À Punt. 

El consistori ha dut a terme faenes de localització dels 13 refugis de la localitat amb un georadar. Els espais subterranis podien acollir unes 15.000 persones en un municipi que durant la contesa tenia a penes 9.000 habitants. Aquestes infraestructures demostren “la importància estratègica de Novelda” durant la Guerra Civil, segons l’edil. 

El georadar també ha permés cartografiar el subsol d’Asp (el Vinalopó Mitjà) a la recerca de refugis en el marc d’un projecte impulsat pel Museu Històric Municipal de la localitat, amb un equip format pels arqueòlegs Felipe Mejías i José Ramón Ortega, tal com va informar aquest diari. 

El divulgador José María Azkárraga, coordinador de la Guía urbana, Valencia 1931-1939 (PUV, 2010) juntament amb Lucila Aragó i Juan Salazar, és un dels especialistes més importants en els refugis de la guerra en el territori valencià. Azkárraga, que ha recorregut amb la seua inseparable càmera de fotos nombrosos refugis en el subsol, també els de molts habitatges privats de la ciutat, celebra la nova onada de restauració dels espais tan singulars. “S’haurien d’obrir, encara que tampoc tots”, declara a elDiario.es. 

“Ara a València el problema és el tema de l’horari tan curt, però disposem d’un refugi públic al carrer de Serrans, un refugi escolar a l’Ajuntament i un de fabril en Bombas Gens. El problema és que el del carrer de Serrans s’obri unes poques hores dos dies a la setmana i ha estat tancat molt de temps”, explica Azkárraga.

Malgrat el temps transcorregut, els refugis s’han conservat en bon estat: “Com que és de formigó, l’estructura es manté molt bé; a València són tots de formigó, atesa la humitat del subsol”. “En altres llocs”, abunda l’especialista, “es van fer en galeria de mina, excavats damunt el sòl”, agrega. 

En alguns casos s’han conservat fins i tot les inscripcions en les parets o els dibuixos de les criatures que passaven els bombardejos davall terra. “Es manté el que hi havia, la pintura en alguns casos. L’exemple típic és el del col·legi Balmes, hi ha una deterioració, però manté tots els elements, la instal·lació elèctrica i de ventilació, els bancs i els cartells pintats en la paret donant informació, però està molt deteriorat per la humitat”, afirma Azkárraga, que fa poc n’ha pogut visitar un dels pocs que encara no tenia localitzat al carrer de Ruiz de Lihory, en ple centre de València. 

“Quan es troba un refugi, que ara ja se’n trobaran pocs, hi ha el problema que la part metàl·lica dels sistemes de ventilació, les escales de grapes o qualsevol altre element de fusta, com el cantell dels seients, es deterioren, però el que és l’estructura i la visualització de l’espai en moments de bombardeig es mantenen”, afig el divulgador, coautor de Tempesta de ferro. Els refugis antiaeris a València, una monografia editada per l’Ajuntament de València. 

Actualment, al del carrer de Serrans, després de la restauració, es pot accedir en una visita guiada. A més del refugi de l’Ajuntament de València, també s’ha obert al públic el del Palau de Benicarló, que acull les Corts Valencianes, i que va ser la seu de la Presidència del Govern de la II República entre novembre del 1936 i octubre del 1937.

L’Institut Lluís Vives, prop de l’Estació del Nord, també té un refugi enorme, l’accés del qual dona al pati del centre educatiu i que també es pot visitar. El col·legi Balmes, al carrer del Mestre Aguilar del barri de Russafa, conserva el refugi escolar construït durant la Guerra Civil i amb capacitat per a acollir-hi fins a un miler de xiquets, encara que només s’obri un parell de vegades a l’any. La ciutat, breu capital de la II República, recupera a poc a poc les empremtes de la seua història més tràgica.