Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
La decisión de perimetrar 10 comunidades "no puede responder a un festivo"
El Gobierno encarrila los Presupuestos tras limar diferencias con el PNV
OPINIÓN | Acabaremos encerrados, por Elisa Beni

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Contra les pàtries

El 1983 el Ministeri corresponent va llançar, de cara a la temporada estiuenca, una campanya preventiva dels incendis forestals. Una campanya una mica estranya, perquè tenia com a eslògans “Hay paellas que matan” i també “La paella es el plato más caro del verano”. Se suposa que volien dissuadir la població del perillós costum de fer una paella amb llenya al camp... Aviat un diputat de circumscripció valenciana va aprofitar l’avinentesa per a fer una encesa defensa de la paella. I per a denunciar el terrible greuge, un més!, que havia comès el Govern socialista -era l’època del primer gabinet de Felipe González- contra els valencians. Un veritable atemptat, un afront. La campanya ministerial menyspreava greument “el patrimonio cultural autóctono valenciano”. Mos volen furtar la paella!

La cosa -llunyana, remota i absurda- no tindria més significació si no fos perquè va donar lloc a un divertit article de Rafael Sánchez Ferlosio titulat “Situación límite: ¡ultraje a la paella!”, que va aparèixer al diari El País el 8 de juliol del mateix 1983. L’article en qüestió va ser recollit en l’edició dels Ensayos completos de l’autor (quatre grans volums, publicats entre 2015 i 2017) i ha estat inclòs també en un petit llibre recent, La verdad de la patria. Escritos contra la patria y el patriotismo (editorial Debate, 2020), a cura d’Ignacio Echevarria. Un llibre que aplega un conjunt d’articles i assaigs de temàtica antinacionalista, contra les pàtries i les identitats, els fets diferencials i tota la resta, que segons Ferlosio -un prodigi de mordacitat i retòrica eficient- estava duent la intel·ligència dels espanyols a una evident degradació. Fins al punt que vorejava l’oligofrènia. “Esta peste catastrófica de las autonomías, de las identidades, de las peculiaridades distintivas...”

És un petit llibre útil, un compendi d’arguments i escaramusses doctrinals, en la coneguda línia d’un sector de la cultura espanyola -Savater, Benet, Ferlosio i tota la corrua ben nodrida d’autors menors- que es donen el gust de pontificar contra els nacionalismes, les pàtries i les identitats, inclosa de vegades (de vegades) l’espanyola. Però fent una trampa evident, que és tan evident -com la carta amagada que estava a la vista- que podria passar desapercebuda. Perquè parlen des de la seguretat suprema de qui té la nació, la pàtria i la identitat (començant per una cosa tan fonamental com la llengua) assegurades, protegides i blindades. Per la constitució, la tradició, l’ordre i la llei, i arribat el cas per la Guàrdia Civil.

Des de “esa atalaya” ja es poden proferir tota mena d’ironies i sarcasmes contra la “inflamació nacionalista”, que deia Fuster. Això no té mèrit. No té mèrit cívic i moral, però sí que té un evident interès cultural. Per saber com s’argumenta des d’unes determinades tribunes i per aprendre i compartir arguments, alguns realment enginyosos i divertits o delirants. Com la idea del mateix Ferlosio quan diu que en la improbable hipòtesi que fos nomenat president del Govern la primera cosa que faria seria promulgar un decret llei que prohibiria immediatament “los Sanfermines de Pamplona, las Fallas valencianas, la Feria y Semana Santa de Sevilla, la romeria del Rocío”, així com “la abolición de la Virgen del Pilar”. Un bon programa, segur que guanyaria per majoria...

Dic que això, aquesta mena de sarcasmes des de la trona blindada amb divisions cuirassades, no té cap mèrit. Tampoc no en té un llibret com El mito nacionalista de Fernando Savater (Alianza, 1996), d’aquesta mateixa tònica, però de qualitat inferior. El mèrit el tindria, si de cas, un discurs tan subtil com el que trenava Joan Fuster a la veu “Nacionalisme” del Diccionari per a ociosos, publicat el 1964, on deixava anar allò de “Ser nacionalista, avui, és també un anacronisme”... En ple franquisme, amb tot l’aparell estatal dedicat a desfer les estructures bàsiques de la nació i la cultura pròpies, plantejar reserves civilitzades davant la “inflamació nacionalista”, això sí que té valor i credibilitat.

Ferlosio és un dels grans assagistes en llengua castellana. Potser el millor i més interessant de les darreres dècades, el més intel·ligent i dotat, d’argumentació més irònica i complexa, amb un domini del castellà absolut i una erudició filtrada, no aparatosa i exhibicionista. Això no trau que s’equivoque profundament. No entenia ni un borrall del que hi havia en joc en aquella “peste catastrófica de las autonomías”. O potser és que ho entenia massa. I no li agradava.

El llibre és molt interessant i divertit, a més d’il·lustratiu, carrega constantment contra les pàtries i els seus espantalls, inclòs també l‘imaginari nacionalista espanyol castís. Tot i que en aquest terreny segurament es queda curt. Fill d’un fundador de la Falange i ministre de Franco (Rafael Sánchez Mazas, l’heroi de Javier Cercas a Soldados de Salamina), Ferlosio compartia amb un gran amic seu, Javier Pradera (fill i nét de tradicionalistes màrtirs caiguts per Déu i per Espanya), el desdeny profund per la inflamació nacionalista espanyola, les desfilades de fletxes i pelayos, l’orgia de banderes i simbologia patriòtica, tot això. Deien que ja n’havien vist massa. Els nacionalismes i les identitats els semblaven una cosa superada, pròpia de gent inculta, curta de gambals. I volien fer extensiu el seu embafament i menyspreu als altres, a les víctimes. El parany de sempre.

De vegades aquesta retòrica és convincent o, millor dit, capaç d’impressionar el lector poc avisat. Fins que s’hi descobreix el truc, o la falla. Per exemple, una prova de la manca de finezza final o de la manca d’astúcia hermenèutica de Ferlosio, embalat com estava en dèries que li impedien distingir i matisar, és que aquell diputat valencià que havia fet la interpel·lació parlamentària en defensa de la paella, i que li havia donat matèria per a l’article, era... Ignacio Gil-Lázaro. Sí, el mateix. Llavors al Partit Popular i avui a Vox. Amb això està tot dit. Ferlosio no entenia que la martingala de Gil-Lázaro era justament “antinacionalista”. Si ho haguera sabut...

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
18 de junio de 2020 - 10:46 h

Descubre nuestras apps

stats