Deriva borbònica

Pretén tapar-se la cara i es destapa els peus. I converteix de pas l'intent del seu fill de reivindicar-lo en un esforç inútil. Joan Carles I emprén una segona regularització dels seus ingressos opacs i milionaris, en aquest cas pels pagaments no declarats des d'una fundació dels seus vols en avions privats, i sorgeix la pregunta immediata sobre la procedència d'aqueixos altres fons amb els quals pot permetre's pagar per a evitar que s'activen a Espanya acusacions formals per delictes fiscals contra algú que va ser rei. 

Tot seguit, com en un guió inexorable, es fa públic que les seues dues filles, Elena i Cristina, enmig d'una pandèmia global amb milers de morts i de l'esforç dels països per organitzar la immunització progressiva de la població, s'han vacunat contra la Covid-19 precisament en visitar-lo a Abu Dhabi, on roman refugiat per gentilesa de la monarquia absoluta que governa els Emirats Àrabs Units. 

Tot va ocórrer en uns dies. Com a commemoració del 40 aniversari del 23F no va estar gens malament. És difícil boicotejar amb més eficàcia les tímides temptatives de Felip VI per restituir una imatge decent a la Corona.

Aqueixa imatge s'havia construït en l'etapa de la Transició sobre diversos eixos. El primer d'ells, el del compromís de la monarquia amb la democràcia va tindre en l'intent de colp d'Estat del 1981 un moment emblemàtic. Si el general Martínez Camos, amb el seu pronunciament militar des de Sagunt, va acabar l'any 1874 amb la Primera República i l'experiment del Sexenni Democràtic per a restaurar els Borbons en la persona d'Alfons XII. Si Alfons XIII va acceptar la dictadura de Primo de Rivera en l'avantsala de la seua caiguda i l'adveniment de la Segona República. Si el mateix Joan Carles I va ser reinstaurat en la prefectura de l'Estat per decisió del dictador Francisco Franco, que no era un entusiasta monàrquic però sí una mescla de reaccionari i feixista. Si tots aqueixos eren els antecedents, el monarca, en no secundar l'intent d'Armada, Tejero, Milans del Bosch i altres, trencava en bona part amb una lamentable tradició familiar.

El segon eix era el de regnar sobre una Espanya aproximadament federal i inevitablement plurinacional, encarnada en el denominat Estat de les Autonomies. Per a Martínez Camos, per a Franco, que fou un nacionalista espanyol extrem i autoritari, i per a tants representants de poders polítics, econòmics, militars i religiosos, la monarquia era la peça clau d'una “unitat nacional” que no admetia matisos. En això, la línia borbònica adquireix també unes coloracions ombrívoles, des d'aqueix segle XVIII en què “la nació més antiga d'Europa”, segons una certa dreta, va demostrar que no era tan antiga ja que va haver d'abolir després d'una guerra i “per just dret de conquesta” les lleis pròpies dels territoris de la Corona d'Aragó, el sistema polític més semblant en la nostra història al modern Estat de les Autonomies. 

Va ser Felip V, als partidaris del qual es va batejar en terres valencianes i catalanes com “botiflers”, en probable al·lusió a la beauté fleur (la flor de lis que simbolitza la casa dels Borbons), qui va encarnar la victòria d'un centralisme que, a diferència de França (on acabaria triomfant la revolució), no va ser capaç d'estructurar amb el pas del temps un projecte d'Estat viable i democràtic. I va ser Joan Carles I el que va assumir dos segles i mig després una organització molt diferent de l'Estat, amb la redistribució de poder que això implicava. Una nova estructura descentralitzada que arrossega crisis com la del desafiament independentista a Catalunya davant del qual Felip VI no ha sabut respondre amb una visió del paper de la Corona més conciliador i de major recorregut estratègic que el reflectit en el seu discurs d'octubre de 2017, contra el fracassat intent de declarar unilateralment la secessió.

El tercer eix consistia precisament en una imatge moderna dels Borbons, a imitació d'altres famílies reials europees, que atorgara a la restauració monàrquica un aspecte actualitzat, tot secularitzant fins a un cert punt els vells cerimonials i vincles amb l'Església, amb l'Exèrcit i amb la política. Els fills de Joan Carles i Sofia jugaven un paper clau en aqueixa maniobra. També la “franquesa” del monarca, tan ben amplificada pels mitjans durant el període d'hegemonia bipartidista. La condemna del cunyat de l'actual rei, Iñaki Urdangarín, va fer passar abruptament la pàgina i es va obrir l'aixeta d'una degradació de tot el maquillatge en una dinàmica de corrupció a la qual ha contribuït més que ningú el mateix Joan Carles I amb els seus escàndols. Si feia falta alguna cosa, les dues germanes de Felip VI han vingut a tirar més llenya a aqueix foc que carbonitza la credibilitat de la monarquia espanyola.

L'incendi deixa de manera irreversible al descobert, davant una atònita opinió pública, l'entramat d'aquesta etapa contemporània dels Borbons. Una dinastia que ha tractat d'actualitzar-se, però que no ha superat vicis com els comportaments oligàrquics de les aristocràcies, ni els vincles amb la corrupció dels poderosos que no han de donar explicacions perquè encarnen “valors nacionals” suprems. Fins que va abdicar l'any 2014, Joan Carles I va regnar en una monarquia parlamentària, però el “poder del telèfon”, de la seua agenda de contactes a escala internacional, que va aprofitar en benefici propi, anava molt més enllà d'una figura simbòlica i va seguir bastant intacte després de la seua retirada. Sens dubte, el seu fill Felip VI té molt menys marge de maniobra, perquè la construcció política sorgida de la Constitució del 1978 es deteriora, i es veu en la tessitura de frenar la deriva dels Borbons sense una idea clara de com fer-ho. El pare i la família no l'ajudaran a aconseguir-ho.