L'honor de la dreta

L'honor de Rita Barberá no deixarà d'estar en dubte perquè la dreta haja decidit nomenar-la alcaldessa honorària de València. Només la seua condició pòstuma empara la maniobra del PP, que ha comptat amb l'entusiasta suport dels ultres de Vox (obliden les seues cíniques invocacions a la regeneració de la pàtria). Barberá va ser un formidable animal polític de la dreta valenciana durant un extens període d'hegemonia que va coincidir amb la més alarmant etapa de corrupció en les institucions des de la recuperació de la democràcia. Amb arrels familiars en l'oligarquia que havia dominat la ciutat durant el franquisme, va saber reconvertir el bagatge de la casta de la qual procedia en una manera d'actuar que, segons al·leguen els qui li han atorgat la màxima distinció de València aquesta setmana, va portar la ciutat “a cotes de relleu internacional i de benestar urbà no conegudes, ni abans ni després del seu mandat”.

És fàcil detectar la motivació sectària del nomenament en aqueix “ni abans ni després del seu mandat”, si tenim en compte que va haver-hi abans alcaldes com el socialista Ricard Pérez Casado, que va dissenyar els grans eixos d'una modernització urbana de llarg abast, i que després l'esquerra ha governat durant vuit anys la capital valenciana, amb Joan Ribó al capdavant, sense tant d'èmfasi ni exhibició de poder però amb molta més sensibilitat social i democràtica. I cosa que és més important, encara que no s'esmente per a res en la justificació de la distinció, sense que haja sacsejat l'Ajuntament cap cas de corrupció com els que, amb el lideratge de Barberá d'epicentre, es depuren encara avui en els tribunals. El fet és que la nova alcaldessa de València, la popular María José Catalá, ha convertit la màxima distinció de la ciutat en una estora de luxe sota la qual intenta amagar tota la brutícia que el seu partit va acumular durant els 24 anys en què va governar la seua predecessora a l'Ajuntament.

Quan al novembre del 2016 va morir a Madrid, a les portes del Tribunal Suprem com aquell qui diu, Rita Barberá, derrotada a València i repudiada pel PP, era una exiliada en el grup mixt de la Cambra alta a qui el seu partit de tota la vida exigia en les Corts Valencianes que dimitira com a senadora territorial “per a salvaguardar la dignitat de la representació dels valencians”. Li ho demanava el Parlament autonòmic amb el vot a favor, entre altres, de la mateixa María José Catalá. Havia de dimitir llavors l'ex alcaldessa per a salvaguardar la dignitat de les institucions i ara mereix tots els honors malgrat que segueixen vives causes judicials per corrupció que afecten el seu equip i la seua família més pròxima? De vegades, es fan coses en política tan obscenes com aquesta.

Malgrat que en una resolució judicial bastant escandalosa seria arxivada la causa del blanqueig derivat del suposat finançament il·legal del PP de València en la campanya del 2015, per la qual Barberá va haver de declarar davant el Tribunal Suprem, estan vigents les investigacions judicials del presumpte finançament irregular de les seues campanyes del 2007 i el 2011, amb el seu exvicealcalde Alfonso Grau i l'exsecretària del grup municipal del PP, María del Carmen García Fuster, entre els acusats. En els casos Taula i Azud emergeixen mossegades i tripijocs amb fundacions municipals i empreses adjudicatàries de l'Ajuntament i noms de polítics, empresaris i aconseguidors les responsabilitats dels quals s'intenta determinar.

El cunyat de Rita Barberá, l'advocat José María Corbín, i les seues nebodes, com abans la seua germana, Asunción Barberá, que en va ser la cap de gabinet i ha desaparegut del sumari perquè va morir fa només uns mesos, estan imputats en l'entramat del cas Azud. Ningú posarà en dubte en l'àmbit local que a aquesta família li va tocar la loteria quan l'alcaldessa va començar a exercir el càrrec. Però és que la titular del jutjat d'instrucció número 13 de València considera en una interlocutòria del passat mes de juliol, a petició del fiscal anticorrupció, que hi ha raons per sospitar que no és cert que li tocara una altra loteria (en aquest cas no metafòrica) a la família Corbín per les paperetes d'una falla a la qual no pertanyen i el president de la qual ha reconegut davant el jutjat que alguns dels seus integrants van vendre les participacions premiades amb una prima del 10% o el 15%. Els 360.000 euros amb què van ser suposadament agraciats, segons el Ministeri Públic, tenien en realitat un origen delictiu i procedien “d'empreses vinculades contractualment amb l'Ajuntament”, sense que s'hagen trobat evidències de treballs de l'advocat Corbín que pogueren justificar els pagaments.

No és nou l'ús i abús de distincions de l'estil de l'alcaldia honorària per tergiversar la memòria ciutadana. Desgraciadament, hi ha en la història abundants exemples d'aqueixa mena de fraus. Sense anar més lluny, el dictador Francisco Franco, nomenat alcalde honorari de València al final de la Guerra Civil, no va ser desposseït del títol fins al 2012, a iniciativa de Compromís i per sentència judicial, en aplicació de la Llei de Memòria Històrica, donada la resistència a retirar-lo que va oposar fins a l'últim moment l'equip municipal de Barberá. Com ja passava en èpoques més fosques, a una certa dreta, la majoritària en la política d'avui dia, tant li fa no semblar decent en atorgar-se honors.