La llei del NO-DO

El govern de PP i VOX a la Generalitat té les coses clares, això és cert. Abans de complir un any de legislatura, ha plantejat cinc lleis -les lleis de la vergonya-, que sintetitzen perfectament el seu ideari: facilitar la corrupció amb el control polític de l’Agència Antifrau i eliminant incompatibilitats entre càrrecs públics i activitats privades; assumir les tesis ultradretanes pel que fa a la memòria històrica; atacar frontalment el valencià a l’ensenyament; i, també, tornar al pitjor model de la pitjor televisió pública, la pitjor Canal 9.

Perquè això, la pitjor Canal 9, és al que ens fa retornar la proposició de llei de PP i VOX que reformula per complet el model de televisió pública, una autèntica llei del NO-DO que per desgràcia no acaba de sorprendre atenent a qui la impulsa. El resum d’esta llei -curta, ben curta, perquè destruir sempre requereix menys treball que construir- es pot fer en pocs titulars: control polític total de l’òrgan de govern de la televisió per part del Consell, és a dir, per part de PP i VOX i de les persones que nomenen directament, d’on desapareix l’oposició però també els col·lectius socials a través de l’eliminat Consell de la Ciutadania, i d’on també desapareixen el Consell de l’Audiovisual i els representants del comité d’empresa; supressió del Consell d’informatius i de la seua funció de garant de la independència periodística, per a deixar-ho tot en mans, oh sorpresa, d’una direcció d’informatius de confiança de la Direcció General -al seu torn nomenada també a dit sense cap procés ni concurs, oh de nou sorpresa, pel mateix Consell d’Administració prèviament nomenat per la majoria de govern; el sector audiovisual valencià absolutament deixat de banda, després d’eliminar els percentatges mínims de producció pròpia i d’emissió de continguts generats per la indústria valenciana; un finançament que no s’assegura com tampoc no s’assegura el futur de la plantilla ni dels futurs processos selectius que han de servir per a la gent jove puga accedir a la nostra televisió pública; i, per descomptat, i com ja és un clàssic en tot el NO-DO legislatiu del PP i VOX, el valencià desaparegut de l’articulat de la llei. Una anècdota -trista, significativa, previsible-: la llei aragonesa de televisió fa més referències a la llengua pròpia que aquesta nova llei valenciana. I una altra: el PP i VOX, sempre de la mà, van votar en contra d’una esmena de Compromís per tal que en l’articulat de la llei es plantejara que el valencià fora la llengua vehicular, clar, i també d’incloure exactament el mateix text que, sobre la llengua pròpia, figura en la llei gallega de televisió. Fins i tot el PP és massa «radical» per al PP valencià.

Amb tot, i amb un tràmit parlamentari ja avançat -després que el PP, com en les altres quatre lleis de la vergonya, forçara una tramitació d’urgència per reduir tràmits i fera servir una modalitat reglamentària que permet esquivar els informes preceptius, per exemple, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua- una mirada d’optimisme: la participació d’associacions i entitats vinculades a la televisió, tant en el procés de compareixences prèvies com en la presentació d’esmenes, va ser important. Des d’àmbits tan diversos com el periodisme, la defensa de la llengua, la producció audiovisual, els consumidors o els actors i actrius professionals van arribar crítiques, constructives, que molt majoritàriament demanaven retornar al model previ, al que es va arribar després de molt de treball i de consens a través d’una llei, l’actual que ara PP i VOX demoleixen, que tot i les mancances i el marge de millora que encara té, és un text que configura una televisió amb principis, participativa, amb garanties d’independència, motor del sector audiovisual valencià i amb el valencià com a llengua vehicular. Desenes i desenes d’esmenes de participació ciutadana que des de Compromís vam fer nostres en una immensa majoria i que PP i VOX han tombat sense pestanyejar, perquè ells van al que van, rapidet i sense vacil·lar. Volen el pitjor Canal 9 i ara és hora que les forces polítiques que no combreguem amb eixe model seguim fent la tasca d’oposició que ens correspon, clar, però també és hora que la societat civil reaccione davant una retallada més: perquè la televisió pública és servei públic i perquè cada colp a un servei públic és un colp a la cohesió de la nostra societat. Ells ho tenen clar, ara toca reaccionar.