Sistemes autoritaris d'alta coerció

La visita del president del Govern d'Espanya, Pedro Sánchez, al seu homòleg ucraïnés Volodímir Zelenski a Kíev, durant la qual va anunciar un important enviament de material militar per ajudar aquell país a resistir l'atac de les tropes de Vladímir Putin, té un valor simbòlic evident. La iniciativa s'inscriu en un front d'estats democràtics que fan costat a Ucraïna contra la invasió de Rússia. Uns estats en les societats dels quals és possible el debat sobre el nivell d'implicació que cal mantindre en aqueixa guerra i on es poden expressar les posicions més pacifistes o més bel·licistes, més favorables a la neutralitat o a la intervenció, així com les diferents visions geopolítiques del conflicte i del paper jugat per la Unió Europea i l'OTAN. A Rússia, no. Rússia manca, a més, de suport per part de cap país democràtic a la seua maniobra d'agressió.

Cada dia arriben més notícies horribles sobre la barbàrie que perpetren les tropes russes en ciutats com l'assetjada Mariúpol. Es tracta d'una contesa, marcada per l'estrepitós fracàs inicial de l'assalt de la tropes de Putin sobre la ciutat de Kíev, en què s'expressa una característica d'allò que Thomas L. Friedman, un periodista amb tres premis Pulitzer, ha definit en The New York Times com a “sistemes autoritaris d'alta coerció, que són sistemes de baixa informació, per la qual cosa sovint s'enceguen més del que creuen”. Friedman opina que Rússia i la Xina passen un tràngol per això. La Rússia de Putin, de la qual considera que es basa en “petroli, mentides i corrupció”, a causa de les evidents errades de càlcul sobre les sancions que li han acabat aplicant desenes de països, l'escassa eficiència demostrada pel seu propi exèrcit i la capacitat de resistència ucraïnesa, que l'han situada en un enfrontament d'alt cost i llarga duració. La Xina de Xi Jinping i el seu partit comunista, a causa de l'obstinació a combatre amb una rígida solució local una pandèmia global com la de la Covid-19, que ha portat al conflictiu tancament de Shanghai i d'unes altres 44 ciutats en què viuen 370 milions de persones.

S'ha recordat aquests dies per a explicar el que ocorre a la Xina amb l'estratègia de la “Covid zero” -que sembla haver desaprofitat els dos anys de pandèmia a causa d'un intent fallit d'aïllar hermèticament el gegantesc país del coronavirus- l'episodi ocorregut amb els teuladins a la fi dels anys cinquanta, quan governava el “gran timoner” Mao Zedong i es va llançar la campanya contra les “quatre plagues” (mosquits, ratolins, mosques i teuladins). La idea era impedir que els ocells devoraren les collites i, a una escala descomunal, es va mobilitzar la població per a eixir a fer soroll amb olles i paelles, amb la finalitat d'espantar els ocells i que moriren d'esgotament, els van enverinar i van destruir-ne els nius. La campanya va aconseguir la pràctica extinció dels teuladins. I les collites van ser devorades llavors per insectes, com les llagostes, que els teuladins abans mantenien a ratlla, amb la conseqüència d'una fam que va causar entre 15 i 45 milions de morts.

Els sistemes democràtics tenen defectes, molts de vegades, però els règims autocràtics són intrínsecament disfuncionals perquè els seus integrants, com assenyala Friedman, practiquen la mentida cap amunt per a perforar cap avall i extraure els recursos amb els quals s'enriqueixen uns quants. La fase neoliberal i de globalització desbocada de les últimes dècades ha tendit a oblidar aquests fets. Es va creure que el capitalisme sense controls ni fronteres contribuiria a reformar amb la dinàmica dels mercats els problemes estructurals de les autocràcies i els sistemes autoritaris, sumits en aqueixa combinació d'economia consumista desencadenada, acumulació oligàrquica de propietats i de capital, reaccionarisme moral, nacionalisme extrem i repressió de la dissidència que els caracteritza. Si analitzem els programes i plantejaments de les extremes dretes que emergeixen als països occidentals hi trobarem clarament dibuixada una fórmula molt semblant que es fa forta gràcies a que algunes d'aqueixes tendències també es produeixen, afavorides per l'impacte d'una desigualtat creixent i un descrèdit de les polítiques de cohesió social, en el si de les democràcies 

És difícil predir què passarà a Rússia o a la Xina a curt i llarg termini. Sabem que Ucraïna defensarà amb determinació el seu territori i el seu sistema democràtic perquè els ciutadans se senten part d'una Europa que, al seu torn, pateix les conseqüències econòmiques d'una guerra en el seu sòl. Allò que no pot negar ningú és que estem davant un punt d'inflexió en la globalització i en les relacions internacionals. I no vindria malament que els demòcrates recordàrem aquella frase de Franklin Delano Roosevelt segons la qual “l'aspiració democràtica no és una simple fase de la història humana, és la història humana”. Tampoc estaria malament que les gents d'esquerra recordàrem que, de vegades, com va ocórrer en la nostra Guerra Civil sense anar més lluny, alguns es veuen obligats a defensar la llibertat amb les armes i no és acceptable que les nacions democràtiques miren cap a un altre costat.