No women’s land: què significa ser dona a l’Afganistan?

L'agost del 2021, els talibans van reprendre el poder a l'Afganistan després de gairebé dues dècades d'insurgència i amb l'ús de la violència com a part de la seua estratègia. Des d'aleshores, les dones i les nenes viuen sota un règim que els nega tots els drets més fonamentals i les condemna a la invisibilitat, excloent-les gairebé per complet de la vida pública, educativa i laboral. Només un mes després d'arribar al govern, les autoritats van imposar la primera sèrie de restriccions sistemàtiques en prohibir-los l'accés a l'educació secundària. El 2022 van estendre la restricció i la prohibició a les universitats, tancant així les portes del coneixement i del futur per a tota una generació. Amb el pas del temps, gradualment, els decrets van començar a retallar els seus drets laborals, la seua presència a l'espai públic i la seua participació en la vida social. En quatre anys, el país, que entre conflictes i desafiaments havia començat a reconstruir la veu de les seues dones, va tornar a silenciar-les.

D'aquesta realitat naix No Woman’s Land, un fotorreportatge de la fotògrafa iraniana-canadenca Kiana Hayeri, i la investigadora francesa Mélissa Cornet, premiat per World Press Photo 2025. Un projecte que segons Amnistia Internacional podria construir un possible crim per persecució de gènere. Hayeri i Cornet durant sis mesos, entre gener i juny del 2024, van recórrer set províncies de l'Afganistan per documentar la vida quotidiana de més d'un centenar de dones, des de la desnutrició i els matrimonis infantils fins als silenciosos moments de resistència, creativitat i alegria. “La pregunta central era, què significa ser dona a l'Afganistan?”, explica Hayeri: “Realment, volíem captar els matisos i mostrar històries que normalment no es veuen als mitjans”.

Kiana Hayeri va viure nou anys a Kabul, i durant aquest temps va realitzar molts treballs i històries. Després de la caiguda del govern el 15 d'agost, el seu treball es va centrar encara més en les dones, “a causa de tota la segregació que va començar a imposar-se”. Així, juntament amb Cornet i gràcies a Fundació Carmignac, una entitat que dóna suport al fotoperiodisme d'investigació sobre drets humans, medi ambient i temes geopolítics, han desenvolupat aquest projecte. Degut a les restriccions imposades pels talibans als mitjans i als estrangers no ha estat fàcil per a elles dur a terme aquest treball. “En el moment en què vam començar aquest projecte, els talibans ja havien començat a alentir molt l'entrada d'estrangers, bloquejant l'accés a periodistes”, recorda Hayeri, que afegeix: “Vam aconseguir una visa d'entrades múltiples i vam col·laborar amb organitzacions locals. Si haguéssem començat uns mesos més tard, hauria estat gairebé impossible realitzar el treball”.

El resultat d'aquest esforç és una sèrie de fotografies que defugen el dramatismes fàcil i donen una veu individual a cada dona. “Una cosa que els mitjans han fet malament durant tots aquests anys ha estat posar un gran paraigua sobre l'Afganistan i sobre les dones afganeses, simplificant la narrativa”, declara Hayeri. “El que Melissa i jo volíem fer era exactament el contrari: fer que la gent s'adonés que l'Afganistan és molt més complex”, relata. En aquestes fotografies amb prou feines es veuen burques, al contrari del que sempre s'ha mostrat als mitjans. “Fins i tot quan les dones volien ocultar la seua identitat, buscàvem maneres creatives de fer-ho”, explica Hayeri: “Ambdues compartim una visió similar i una frustració comuna amb la manera tan limitada en què els mitjans solen representar les dones afganeses”.

El recorregut per les províncies afganeses revela una societat profundament fracturada. A Kabul, la capital del país, el canvi és molt marcat. Els avanços de les dues últimes dècades, d'una generació de dones universitàries, treballadores, diputades… s'han esvaït amb el retorn dels talibans. En canvi, en zones rurals com Zabul, Kandahar o Wardak, el canvi a penes es nota. “Les nenes gairebé no assistien a l'escola als pobles dels afores de Kandahar”, diu Hayeri. A Wardak, afegeix, “ens vam asseure a conversar amb esposes i mares de combatents talibans. Vam parlar sobre com era la vida abans i després de l'arribada del Talibà. Francament, per a elles la vida no va canviar gaire pel que fa a oportunitats, elles sempre van tindre el mateix nivell educatiu. L'única diferència va ser que, finalment, va arribar la pau als seus pobles i a les valls on vivien”. Però, en altres províncies com Badakhshan, la història és diferent. Als anys 90, durant el primer mandat dels talibans, la regió no va estar mai sota el seu control. “Molts habitants de Badakhshan mai havien vist un talibà en la seua vida i van haver d'adaptar-se a noves realitats”, explica Hayeri.

La mostra de No Women’s land va ser presentada el 11 d'octubre i es va poder visitar fins al 2 de novembre a la Fundació Chirivella Soriano a València, i ara es pot visitar a Barcelona, del 7 de novembre fins al 14 de desembre. A més, el projecte es recopila en un fotollibre que ofereix una perspectiva més profunda sobre la vida quotidiana de les dones afganeses i les seues històries de resistència. Estructurat en capítols, ofereix fotografies exclusives i inèdites, amb més imatges d'arxiu, fotos polaroids, dibuixos, materials d'arxiu i obres realitzades al costat d'adolescents afganeses, conformant un muntatge visual i narratiu que funciona tant com a document històric com a testimoni de resiliència enfront de la repressió del règim talibà.

“No Woman’s Land representa un excel·lent exemple de les noves pràctiques que tracta de fomentar la nova estructura regional del concurs World Press Photo”, explica Pablo Brezo, director d'aquesta organització a València. “L'objectiu és incrementar la representativitat i allunyar-se del paradigma colonialista tradicional en què l'‘home blanc’ viatjava al Sud Global per ‘donar veu’ a altres”. Brezo adverteix que aquesta idea de “donar veu a qui no la té” ha estat un dels mites sobre els quals es va assentar el fotoperiodisme durant dècades. “La realitat és que tothom té veu; el que no tothom té és un altaveu perquè se'ls escolte”. Per això, explica, iniciatives com la de World Press Photo busquen que els relats periodístics siguen, sempre que resulte possible, produïts per les pròpies societats protagonistes, permetent que cada comunitat explique i transmeta la seua pròpia història.

En aquest context, la proximitat cultural de Kiana Hayeri combina amb la seua complexitat i profunditat. “Realitzar un treball d'aquesta envergadura, elaborat en set províncies afganeses i centrat en dones resulta gairebé impossible per a la majoria de professionals en un Estat totalitari que nega els drets femenins”, diu Brezo. L'origen iranià de Hayeri juga un paper clau. No només li permet guanyar-se la confiança de les seues protagonistes, sinó que dota la sèrie d'una comprensió matisada que un periodista forà difícilment assoliria. A més, subratlla Brezo, “el fet que l'autora siga dona és determinant. Aquest treball hauria estat pràcticament impossible per a una dona afganesa, donades les restriccions que imposa el règim”.

‘Les ales tallades’ de les dones sota el règim talibà

Nazia Mohammadi, 23 anys, és una d'aquestes milers de dones que amb el retorn dels talibans ha estat condemnada a la invisibilitat i al silenci. “Abans que els talibans prenguessen el poder, estudiava periodisme”, explica Nazia: “Teníem llibertat per anar a la universitat, aprendre i somiar amb el futur. Jo volia fer un màster”. Amb el tancament de les universitats per a les dones, la seua vida es va aturar i els seus somnis es van destruir. “Sentim que vam caure en una presó sense educació, sense treball i sense drets”. El que abans era una rutina de classes, debats i projectes es va convertir en llargs dies de tancament i por. Durant mesos, Nazia va esperar notícies de reobertura de les classes, però en lloc d'això van arribar encara més prohibicions de no treballar, ni viatjar sense un acompanyant masculí, no aparèixer en públic sense cobrir-se completament, entre moltes altres restriccions. “Ens van traure fins i tot el dret a tindre esperança”, diu.

“Abans érem xiques amb somnis enormes”, explica amb un nus a la gola: “Volíem servir al nostre país, estudiar, viatjar. Avui, aquestes ales estan tallades. Només pensem a sobreviure un dia més”.

Així i tot, amb tota la desesperança, Nazia es nega a rendir-se. Avui dóna classes d'alemany a un grup de joves d'entre 18 i 30 anys que busquen, com ella, una escletxa de llibertat enmig del control absolut. “Els talibans creuen que ensenyem el Corà i d’idiomes estrangers només anglès, però en realitat ensenyem també altres idiomes amagats”, explica. La por hi és sempre present. “Cada dia tem que tanquen el centre o ens arresten. No sabem si demà podrem seguir ensenyant o no. Visc amb aquesta por”. Així i tot, el que fa Nazia és un acte de resistència. Per a elles, aprendre és un gest de rebel·lia, una afirmació silenciosa que segueixen existint.

Nazia recorda amb angoixa que són “l'última generació que va veure universitats i escoles obertes. Les nenes que venen després de nosaltres no coneixeran res d'això”, i demana a la comunitat internacional que no s'obliden d'elles: “Demanem que ens vegen. Que reconeguen els nostres talents. Que ens donen oportunitats per estudiar fora del país. Hi ha dones afganeses que, malgrat tot, segueixen ensenyant i aprenent, encara que en secret. Nosaltres volem oportunitats, oportunitats reals”. Nazia conclou assegurant que, si no es dóna suport a aquesta generació, “el futur de l'Afganistan serà un futur sense coneixement, sense progrés i sense dones”.