Burhan Sönmez: “En la Mediterrània no posseïm res i tot és de tots”

Sönmez (Ankara, 1965) ha visitat recentment València amb motiu de l’Encontre d’Escriptors de la Mediterrània, on ha donat la seua visió sobre el Mediterrani i la tragèdia que significa la falta d’enteniment i les migracions forçades i forçoses. Istanbul Istanbul, la seua primera obra traduïda al català, és una novel·la profundament emocionant sobre el poder de transformació de les paraules en temps de desesperació.

Igiaba Scego va dir en el Corriere delle Migrazioni: «Burhan Sönmez té l’aire dels filòsofs tímids, amb una determinació que trenca les roques». Em costaria trobar una definició millor per a retratar aquest escriptor turc d’origen kurd que ha visitat recentment València.

Burhan Sönmez és escriptor i ha donat classes de teoria literària a la universitari, a Turquia. També és advocat, especialista en drets humans. La seua vida va canviar decisivament en 1996. Fins aleshores treballava com a advocat i escrivia en diversos diaris i revistes culturals i polítiques, però aquell any va ser greument ferit en el curs d’un assalt policial quan participava en una manifestació pacífica al seu país i posteriorment va patir la detenció i la tortura. Finalment va exiliar-se a Londres. Allà va rebre tractament gràcies a l’ONG Freedom from Torture i hi va viure durant més déu anys, amb una única anada i tornada a Turquia entre mig.

Va ser a Londres on va començar a escriure. La seua primera novel·la va ser Kuzey (2009), després vingué Massumlar (2011), i el 2015, Istanbul Istanbul, la seua primera obra traduïda al català,  a càrrec d’Edicions del Periscopi.

Darrerament la seua vida vola vertiginosament al voltant dels seus llibres i de país en país. Viatja constantment a congressos i trobades d’escriptors: Vancouver, a Canadà, Nova York, i molt recentment ha estat a Filipines, Bèlgica i Alemanya. D’ací a poc viatjarà a Itàlia per a parlar del seu darrer llibre, Labyrinth. Aquests dies -i després d’haver viatjat tota la setmana amunt i avall- va aterrar a València, amb motiu de l’Encontre d’Escriptors del Mediterrani i Narració Oral, dins de la Mostra Viva del Mediterrani.

La seua intensa activitat -conferències, presentacions, congressos- l’han distanciat ara de les classes de literatura a la universitat, i des de fa tres anys viu exclusivament de i per a la seua obra literària. Pocs poden dir el mateix. L’acollida i el reconeixement internacional que li han proporcionat els seus llibres l’han dut a trepitjar molts i diversos escenaris culturals i literaris, com ara darrerament València.

Burhan Sönmez és a hores d’ara un dels millors escriptors turcs i amb major projecció. Les seues obres, que arrelen en els contes i les llegendes orals, han estat traduïdes immediatament a l’anglés, i a hores d’ara es poden llegir en més d’una trentena de llengües diferents. És membre fundador del Writers Circle PEN International, i el seu compromís cívic i la seua qualitat literària han estat reconeguts i guardonats amb el premi Disturbing the Peace, atorgat per la Vaclav Havel Library Foundation, un reconeixement als escriptors perseguits per haver desafiat règims totalitaris.

A casa nostra -on viatjava per primera vegada i on diu  que li agradaria tornar-hi- va participar en una conversa sobre sobre «Viatges, exilis i i migracions» juntament amb l’escriptor valencià Josep Piera i el poeta català Manuel Forcano.

Durant la conversa, aquest home de rostre ben mediterrani, bru, prim, elegant i amb mirada eloqüent i penetrant, va donar –amb tocs de timidesa discreta– algunes de les claus sobre la manca d’enteniment entre els diferents pobles del mediterrani, les paradoxes, i l’absurditat de la diferència vista com a aixopluc de moltes barbaritats.

Enamorat de la tradició oral, Burhan Sönmez va demostrar fa uns dies a València que té el poder de contar i narrar amb calma, elegància i encanteri les seues experiències vitals i literàries, mentre mantenia la mirada fixa i seductora davant del seu públic. És un home de gran serenitat i de conversa exquisida, culte, viscut, ple de somnis i esperances, com en va donar prova en aquesta conversa que vaig poder mantenir amb ell.

Vosté és advocat d’origen, ha exercit a Istanbul, on va fundar l’organització d’activisme social i cultural TAKSAV, i ha formar part de l’associació per als drets humans IHD. En 1996, però, la seua vida va fer un tomb decisiu i a poc a poc el va reconduir a la literatura. ¿Com va ser?

Vaig haver de fugir de Turquia en 1996 per raons polítiques i ideològiques i per tal de preservar la meua vida. Llavors vaig viatjar a Londres, on vaig trobar asil polític. En arribar-hi vaig estar treballant fonamentalment com a advocat especialista en drets humans i a poc a poc vaig començar a escriure. Aviat vaig sentir la necessitat de narrar històries que arrelaren en els contes i les llegendes de la tradició oral del meu poble, el poble kurd, per tal de preservar la meua cultura i de donar veu a un consciència col·lectiva de poble. Després, en tornar a Turquia, vaig continuar escrivint i vaig començar a ensenyar teoria literària a la universitat.

¿La seua arribada a Londres marca aleshores un abans i un després?

Sí, quan t’exilies, deixes el teu país i passes un temps fora i després tornes a casa, mai tornes sent el mateix. És impossible. És una experiència que la gent que no ha abandonat mai casa seua, per les raons que siguen, no pot entendre. Ara bé, l’experiència és encara més forta si l’abandó és forçat. A mi m’agrada posar l’exemple del Petit Príncep de Saint-Exupéry. Quan el Petit Príncep arriba al planeta Terra, hi veu una rabosa i li fa moltes preguntes. Finalment li pregunta sobre “les persones”. La rabosa li respon: “Les persones?...El vent se les en duu lluny. Les persones no tenen arrels”. Nosaltres, els humans, no som com els  arbres. Nosaltres no pertanyem a cap lloc en particular, sinó a tots els llocs que hi vulguem pertànyer. El vent seria una metàfora de la vida. Per a mi,  l’essència de la humanitat és aquesta: el moviment, el canvi, els desplaçaments, les anades i vingudes al llarg del temps. Nosaltres no som arbres arrelats a terra, som canvi i moviment. I amb això no vull dir que hem de mudar-nos i canviar de país físicament. Parle, més aviat, d’un estat mental. Nosaltres recopilem i col·leccionem històries i informació sobre altres llocs i cultures. El vent ens duu les seues veus. Si penses que estàs arrelat a un lloc particular, lligat a ell, això et trau perspectiva, perquè la perspectiva no ve només de la distància física, sinó també de l’emocional.

Vosté és un escriptor que es nodreix de la seua tradició oral kurda. ¿Quin és, per a vostè, el gran poder de la paraula, de mantenir-la viva?

Jo he volgut que la meua obra servira per mantenir viva la cultura kurda, molt basada en la tradició oral, i de la qual no en queden a penes històries escrites. Per tant, considere que és important recrear aquestes històries de transmissió oral perquè puguen sobreviure. Els kurds som un poble minoritari i perseguit i hem de lluitar per transmetre la nostra llengua i la nostra cultura entre generacions. Jo, per exemple, parle en kurd amb el meu fill petit abans d’anar a dormir, és el moment en què li llig El petit príncep en kurd i ell em diu que llavors li estic parlant en la llengua divertida. Ell i jo hem establert aquest codi abans de dormir, parlem en la llengua íntima, en una llengua especial i divertida. Però ho fem en un àmbit privat i familiar. Em fa molta por que vaja a l’escola parlant en kurd i que sofrisca discriminació i menyspreu. Encara recorde quan érem petits jugàvem al pati de l’escola a perseguir i insultar els grecs, era un dels jocs més habituals durant les hores d’esbarjo, i ningú era conscient de la barbaritat que aquell joc suposava.

Quan pensem en la cultura de la Mediterrània pensem directament en la mar, però vosté va nàixer a Ankara, capital de Turquia, situada en la part central de la regió de l’Anatòlia, a mil metres sobre el mar i a uns quantes hores de viatge de la costa.

Cert, igual de cert que el fet que no vaig veure la mar fins als disset anys.

¿I què va sentir?

La immensitat. No he oblidat mai aquell moment.

¿Què compartim els mediterranis, doncs, a banda de la mar?

Compartim molt, però hem d’aprendre que no posseïm res, que res és de ningú i tot és de tots. A mi m’agrada posar l’exemple del café, a Àfrica del Nord els agradava pensar que el café era seu, després van venir els turcs i van dir, no, no, el café és un invent nostre, però després vam saber que el café venia d’Etiòpia, amb la qual cosa, què és de qui. És una lluita estèril aquesta de voler posseir les coses. Tot és de tots i ho compartim. Aquesta és l’essència que ha d’unir les cultures del Mediterrani.

Amb la seua darrera novel·la, Istanbul Istanbul, ha aconseguit posar els oblidats en el punt de mira, donar llum als que pateixen, als invisibles. ¿Pot la literatura ajudar a recuperar l’ànim i la memòria com a poble?Istanbul Istanbul,

En el meu cas, sent de cultura kurda, tinc clar que és important recrear històries i parlar de nosaltres perquè la nostra cultura hi sobrevisca. Jo no he triat el kurd com a llengua literària per raons de pes, perquè és una llengua no normalitzada, minoritzada i molt poc valorada i perquè m’hauria estat impossible fer arribar el meu missatge al món a través del kurd. El turc, però, ha estat una llengua que m’ha obert moltes portes i que m’ha permés que el món es fixara en allò que jo deia. Després n’han vingut les traduccions i amb elles els meus llibres han tingut un gran ressò, gràcies a les bones, nombroses i diverses traduccions de la meua obra.

L’escriptura és un ofici de soledat i aïllament, i sobretot la creació de novel·les, les quals demanen moltes hores de concentració i dedicació. ¿Quan de temps va passar escrivint Istanbul Istanbul?Istanbul Istanbul

Vaig estar tres anys dedicat amb intensitat a Istanbul Istanbul. En aquella època, entre 2012-2015, any que va eixir publicada, la meua obra no tenia encara la projecció i el ressò que en té avui, i jo encara havia de fer altres treballs paral·lels, al marge de l’escriptura.

De fet, la realitat que viuen molts dels escriptors que vaig conéixer a Londres és ben distinta de la meua avui en dia. Hi ha molts autors i autores de qualitat, amics i companys meus, que no poden viure dels seus llibres i es veuen obligats a tenir altres feines paral·leles que els trauen temps i dedicació per a escriure. En aquest sentit, em considere un home afortunat, però haig de dir que en ocasions em reca una mica aquest èxit perquè sent sobre les meues esquenes les expectatives i la pressió dels editors, i la meua pròpia, a l’espera d’una pròxima novel·la encara millor que l’anterior.

¿És Londres una ciutat d’acollida generosa amb els autores i autors que hi arriben perseguits per raons polítiques?

Sí que ho és, tot i que haig de dir que les coses no són fàcils a Londres per a cap escriptor, com abans apuntava. Hi ha altres països, com ara els països escandinaus, Noruega, Suècia o Finlàndia que obren les seues portes als escriptors refugiats, com ara siris i egipcis, amb molta generositat. De fet, en la majoria d’ells els autors reben d’entrada un sou, una assignació mensual, només pel fet de ser escriptors i estar creant obra.

Vosté és un dels autors contemporanis més traduïts, si més no, un dels autors turcs més traduït.

Sí, per ara he estat traduït a més de trenta llengües, i em pense que sí, junt amb Orham Pamuk i Elif Shafak, sóc l’autor més difós en altres llengües, la qual cosa m’ha ajudat molt i m’ha posat en mans de molts lectors i lectores.

Ser traduït a tantes llengües l’ha dut a viatjar pel món constantment, la qual cosa és magnífic, però em demane si no és això una mica pertorbador per a un escriptor que tracta de centrar-se en el seu procés creatiu.

Sí, i tant que pot ser-ho, de pertorbador. N’és un risc! Jo ara fa tres anys que visc exclusivament dels meus llibres, dels drets d’autor, de fer conferències, de participar en congressos, i tot això està molt bé, però haig de fer un esforç per no desconnectar-me d’allò que estic escrivint a cada moment. Vull dir, uns dies de viatge i trencar el ritme breument no suposen cap trastorn, però una setmana ja molesta i un mes o dos doldrien molt, en el sentit que després és faria dificilíssim tornar a connectar amb la història que estàs contant i penetrar en ella.

I quan està en casa, ¿quina és la seua rutina de treball?

Doncs escric cada dia entre les nou de la nit i les dues de la matinada. Com que tinc un fill de tres anys, em pose a escriure en el moment en què ell se’n va a dormir. Aleshores és el meu temps, i mire de fer-ho així quatre o cinc dies per setmana.

¿Quins han estat els seus referents literaris?

Els russos, sens dubte. De Dostoievski destacaria Els germans Karamazov i Crim i càstig, però també hi ha en mi la petjada de Kafka, Albert Camus, Melville. Cada any o cada dos anys rellegisc Moby Dick  i faig el mateix amb escriptors hispanoamericans com ara García Márquez i Borges. De García Márquez tinc una feblesa especial per Crónica de una muerte anunciada. 

I ara em torna la pregunta i em deixa sorpresa quan em demana: ¿I els seus, quin són els seus referents literaris? I li dic que coincidim amb la nostra admiració per Kafka, Borges, García Márquez, Dostoievski  i hi afegisc altres noms a la llista, com ara: James Joyce, Truman Capote i l’escriptora  nord-americana Barbara Kingsolver.

A mi també m’agrada Kingsolver, n’he llegit The Poisonwood Bible i considere que Capote és un gran escriptor.

I continuem parlant de llibres...Vostè viatja sovint a Catalunya, en concret a Barcelona. ¿Què li suggereix el que està passant aquests dies als carrers?

Jo puc dir que des de Turquia vivim la situació catalana amb empatia i comprensió. I jo que viatge molt per Europa, percep que en general hi ha una empatia i una solidaritat considerable cap als catalans. M’atreviria a dir que no estan a soles, que molta gent pensa en ells i els hi dona suport.