La fava és meua

De vegades els planetes s’alineen i ú te el privilegi d’experimentar sensacions quasi religioses, com deia una cançó ja antiga de l’inefable Enrique Iglesias. Això és el que em passà a mí el darrer 4 d’ Abril quan, seguint el costum, vaig fullejar la premsa local. En primer lloc, als arriscats lectors se'ns informava (amb foto memorable inclosa) que el diumenge s’havia celebrat a Poble Nou de Benitaxell la Festa del Vi i la Fava i s’havien donat els guardons a la fava més llarga (46 cm.) i a la de més gallons (10). Pura essència quasi demiúrgica. Com deia recentment 'El Roto' la terra tira molt i és difícil no radicalitzar-se perquè a ú li neixen els arrels por tot arreu.

La cosa no tindria més importància si no fos perquè feia 15 dies que Néstor Novell m’havia obsequiat amb un viatge en cotxe des de Benissa al Pic de La Llorença en Poble Nou de Benitaxell. Jo ja em coneixia el pany perquè fa poc acabàrem Néstor i jo, -després de més de dos anys de viatges amunt i avall- un Nou Viatge pel País (que sortirà publicat aviat) i Peníscola, Orpesa o Moncofa (per citar sols tres malifetes) les tenia encara a la retina. Així i tot em quedí ferit de mort al contrastar, de nou, el desastre sense pal·liatius dels milers de casetes i urbanitzacions que destrossen el paisatge, malbaraten la costa que es de tots, contaminen el subsòl (tot pous cegos) i favoreixen l’ús massiu del cotxe privat per a moure’s.

I no hem fet cap acte d’expiació, no hem reconegut, simplement, que l’hem cagada i ben cagada des de fa 40 anys, amb el beneplàcit, benedicció i col·laboraciò d’alcaldes i conselleries, blaves o roges. No sols no hem fet aquest acte d’expiació i de demanar perdó (condició imprescindible per a veure si podem fer alguna cosa encara) sinó que molts estan esperant que torne el “nuevo amanecer” i així continuar expol·liant que és l’ únic que saben fer. Ahí estan les queixes al PATIVEL. En aquest context, lo de la fava m’arribà a l’ànima. Precisament a Poble Nou de Benitaxell que surt sempre com a imatge icònica de la destrucció de la costa.

Com que no tenia prou, el mateix dia i al mateix mitjà apareixia altra joia de la corona. Havia començat la “gran polèmica” sobre l’aparcament per les nits al carril Bus, un tema d’Estat, d'aquells de “Arde Valencia!” i que encara cueja. Després de deixar clar que el PSOE no recolzava la proposta si no s’arribava a un complet consens, el periodista afegia un fantàstic “a nadie se le escapa que la gestión de la policia local está en manos del grupo socialista, por lo que la capacidad de multar a los vehículos que aparquen en el carril bus es competencia exclusiva del cuerpo” (SIC !!!). Quasi quasi , el motí de la Bounty.

No entraré en allò de que el “permís” –jurídicament discutible- fou cosa de Rita Barberà a la que li agradava fer favors a segons quins amics. Tampoc entraré en raons raonables. Sols diré amb paraules senzilles i tendres que, en primer lloc, no cal que les diferències -saludables– entre els grups que composen el govern local de València es “resolguen” a cop de baralles de campanari per a donar de menjar a la nostra premsa exemplar i, de pas, deixar clar el who is who. Però, sobretot, algú havia d'explicar a aquests xics que estan llogats a la casa gran que la policía local és de la ciutat i que totes les competències són de l’ alcalde i del plenari, els quals poden delegar en la comissió de Govern. La paraula clau és “delegar”. Aquest és un acte discrecional i voluntari.

Fraga feu famós allò de “la calle es mía”, però la policia local no és de la Sra. Menguzzato. Ella sols té la delegació i podria deixar de tindre-la en qualsevol moment. En primer curs de polítiques o de dret administratiu ja s’explica. Un govern de coalició (i això val per a qualsevol dels tres partits coal·ligats) demana, informació fluïda entre les parts, diàleg, flexibilitat, sentit de la responsabilitat, no jugar a allò de “si no hay coca-cola, me bajo” i un mínim de cultura política o de cultura a seques. No es pot presumir de transversalitat i oferir aquesta mena d’espectacle circense ni permetre cap repunt d’autonomia “regidoril”. No es pot transmetre de forma suïcida la percepció d’una alcaldia feble sotmesa als humors i mal humors dels seus digníssims “delegats”, tan amants del protagonisme mediàtic en alguns casos

Total: la fava és meua i anem de victòria en victòria fins a la derrota final. Ni finezza, ni trellat, ni la més remota idea de com es fa una política que es puga dir així. Sobren navaixes i solemnitats Senyor, dona’m paciència. Serà precís?