eldiario.es

9

Carles o la soledat del corredor de fons

Hem anat a entrevistar Carles Fenollosa al seu piset, des d'on es veu bona part de les teulades de l’agradable poble de Benimaclet.

Hem anat a entrevistar Carles Fenollosa al seu piset, des d'on es veu bona part de les teulades de l’agradable poble de Benimaclet. Jesús Císcar

“Créanme, un día fuí Superman”. Amb aquesta cita del grup de música Nacho Umbert & la Compañía, obri Carles Fenollosa el seu llibre Narcís o l’onanisme. Aquesta cita ja és una declaració d’intencions, i el principal personatge del llibre, Narcís Almudéver, un periodista cultural que malviu fent reportatgets en un desballestat i precari setmanari valencià, s’enfronta contra tots i contra tot, i en especial també contra ell mateix. Com ja vaig escriure en una breu nota de lectura, aquesta novel.la és una brillant reflexió sobre la migradesa de la vida cultural valenciana i contra l’apatia i resignació que es percep en el món lletraferit. I hi escrivia: “És un llibre trasbalsador, que denuncia la migradesa de les publicacions valencianes, dels premis literaris, de la premsa valenciana espanyolista (El Levante Espanyol), i per sobre de tot ret un efusiu homenatge a Joan Francesc Mira i a la seua novel·la Els treballs perduts, del qual imita (potser fins i tot massa) el seu estil, la mescla de pensaments i fets, d’anotacions erudites i colps d’humor (en especial, de malhumor). Però, en general, impera un amor desesperançat a la ciutat de València, als seus carrers i a la seua història. Una malenconia una mica tràgica, agredolça, que fa que acabem la lectura amb el cor en un puny”.

I, tanmateix, aquesta novel.la transgressora, impertinent i enèrgica no ha tingut (almenys de moment) la recepció i resposta que es mereixia. El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut, com si es tractara d’un estirabot d’un jovenet queixó, que no sap valorar els esforços i sacrificis que aquests han hagut de fer perquè aquelles publicacions i tinglados culturals existesquen. Li pregunte si creu que els interpel·lats s’ho han pres mal, i s’encongeix d’espatles: “No ho sé... No han dit res. Excepte el teu comentari, no he tingut més notícies... Narcís o l’onanisme és una paròdia, una autocrítica, tots participem i contribuïm a la migradesa del sistema cultural valencià, tots es conformen amb una miqueta del pastís cultural... Amb els premiets, amb el protagonisme menut que et donen alguns mitjans... Però el problema és que el pastís està podrit! No sols és que hi ha poc, o que no hi ha per a tots, és que està putrefacte”.

El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut.

El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut. Jesús Císcar

Carles Fenollosa és un jove de barba poblada i ulls molt expressius, de veu forta i enèrgica. Parla desinhibidament, sense pensar massa la resposta, i amb una senzillesa i humilitat que em resulten admirables. Ningú no diria que rere aquell xicot sà i judoka (és cinturó negre de judo) s’hi amaga el malhumorat, alcohòlic, enfant terrible de Narcís. Aquell periodista depressiu, que s’arrossega pels carrers de València i que recorre les llibreries de vell a la recerca d’un llibre estimat, d’un llibre misteriós i que alhora condensa tot el seu ésser. En molts sentits, Narcís o l’onanisme és un bell homenatge a la ciutat del Túria: “València està vivint una acceleració. S’estan perdent els barris, ràpidament s’està transformant per la pressió turística. Els lloguers estan pels núvols, ara sols es pensa en posar el pis en Airbnb, i fer uns diners fàcils. És una qüestió d’ètica la que hauria d’imperar, però en aquesta societat sols manen els diners... I d’aquesta manera s’acaba amb el veïnatge, amb les botigues tradicionals, com ara al barri del Carme. També cal tenir molta resistència per a viure al barri del Mercat. Hauria d’haver una regulació i ajudar els veïns”. Li pregunte què li sembla la gestió municipal: “Joan Ribó no ha aconseguit ser un personatge públic. No té aquell caràcter arrossegador que tenia Rita Barberà... No li agrada el mambo”. Li pregunte què vol dir i obri els ulls: “És que el que té enfront és massa fotut. Una dreta visceral i furibunda... I les esquerres governen sempre des de l’acomplexament. Jo, de Ribó, haguera estat molt més combatiu urbanísticament. Com ara amb el PAI que tenen en marxa a Benimaclet... Si això s’haguera dut a terme durant el govern dretà, la que s’hauria muntat...”. Li recorde l’exposició al Muvim sobre la Geperudeta, i les constants concessions de les esquerres en aquestes qüestions. “I tant! I quan fas una exposició com la d’Antoni Miró, on hi ha unes imatges de sexe explícit, extretes de la imatgeria grega, la que t’organitzen...” Recorde que Mónica Oltra no va acudir a la inauguració de l’exposició d’Antoni Miró, potser intentant evitar la polèmica, i aprofite per a preguntar-li sobre les recents declaracions de la vicepresidenta, criticant l’exili de Puigdemont i els seus “dinarots”, mentre Junqueras és a la presó. “Mónica no fa res sense pensar-ho molt bé... I amb aquestes declaracions es vol distanciar de l’independentisme, i guanyar un grapat vots”.

Tot podria ser. El que es guanya per un lloc, es perd per un altre, faig veure. Carles contesta que no, que Mónica vol eixamplar la base, i que el vot nacionalista valencià ja és hoste de Compromís. Aleshores, em mostra una fotografia en el seu mòbil d’ell amb Puigdemont. “Aní a entrevistar-lo a Berlin. I t’haig de dir que em va decebre: no és un intel·lectual, i el seu discurs és molt reiteratiu, com si s’haguera après una sèrie d’eslògans. Crec que Oriol Junqueras és un home molt més format, amb un bagatge important. Puigdemont no té la talla de Pujol... Ara bé, quan veus qui té en contra, els polítics espanyols... Quina banda! Semblen estrets d’una pel·lícula de Berlanga”. O de Torrente, pense jo.

En aquell estudi, amb una tauleta de vidre amb un portàtil, i dues prestatgeries de pi, s’hi troben els llibres de treball.

En aquell estudi, amb una tauleta de vidre amb un portàtil, i dues prestatgeries de pi, s’hi troben els llibres de treball. Jesús Císcar

Hem anat a entrevistar-lo al seu piset de Benimaclet, una tercer planta del carrer del músic Belando, des de la qual es veu bona part de les teulades de l’agradable poble de Benimaclet. La casa de Raquel Ricart és quasi a tocar, i Carles, des del balcó assolellat, m’explica els llocs que freqüenta, les botigues, els bars Terra i Murta, la vida relaxada i amical. “El gruix dels llibres el tinc a la casa dels pares”, m’explica. En aquell estudi, amb una tauleta de vidre amb un portàtil, i dues prestatgeries de pi, s’hi troben els llibres de treball. En especial d’una tesi doctoral en la qual està treballant. “Estic estudiant un diari de Bernat Català de Valleriola... És un personatge fascinant del segle XVI i representa un moment transcendental de la societat valenciana”. Aleshores em diu que li preocupa la següent novel.la, que caldrà encertar-la perquè el seu Narcís no quede com un simple estirabot. En efecte, tota paròdia literària corre el risc de ser menystinguda, o considerada com un divertiment sense més recorregut. Però seria injust no prendre’s seriosament aquest exercici literari de Carles Fenollosa, on mostra una gran mestria estilística i una llengua ben afilada. El seu alter ego, aquell Narcís també barbut, és desorbitat, tremend, un autèntic busca-raons. I, tanmateix, quanta raó porta en tantes coses! Com ara quan denuncia aquells que abandonen la llengua dels pares, i tots aquells escriptors que canvien d’idioma (de Beuter a Blasco Ibáñez), i que, desprès, a més a més, hem de suportar la seua mala consciència: “…com quatre segles desprès faria Manuel Vicent en aquella novel·la seua on conta molt mediterràniament com va anar a demanar absolució al Profeta i segons aquell li va dir que no patira perquè escrivia en castellà però pensava en valencià, una mentida com una puta casa home, qui collons es creu això?”. Estic segur que al Profeta li hauria divertit aquest Narcís gamberro, aquest Superman de l’Horta.

Ens acomiadem. Abans de marxar li pregunte quin és aquell llibre que el seu protagonista busca desesperadament per totes les llibreries de vell de València. “Vaig pensar que no calia dir-ho...” Dubta i finalment em confessa que és Els treballs perduts de Joan Francesc Mira. És un bonic homenatge, sens dubte. Vull saber si aquest li ha fet algun comentari i em diu que no. Mentre baixe les costerudes escales d’aquell piset de Benimaclet, pense en la soledat infinita del corredor de fons.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha