Una exposició a casa per protestar contra l'especulació que posa Nico al carrer: “Vivim desarrelats”
LLEGIR EN CASTELLÀ
L'anunci li va arribar l'octubre de l'any passat. Nico Sales va cometre “l'error”, pensa ara, de preguntar al seu propietari per l'inquilí del davant, que havia desaparegut “de la nit al dia”. “Em va respondre que havia marxat perquè ell havia posat el pis en venda i que, de fet, també volia vendre el meu”, recorda. Un propietari que, en realitat, era i és una immobiliària mallorquina, propietària de tot l'edifici, a excepció de dos pisos, i que havia iniciat el buidatge de tot el bloc. Aquell primer avís va arribar sense data, però un angoixant compte enrere va començar a sobrevolar la seva vida fins que va arribar la confirmació: al maig ja no hi hauria renovació del contracte de lloguer i, aleshores, hauria d'estar fora. “En aquell moment em va entrar el pànic”, reconeix.
Amb el comptador en marxa, va començar la cerca: les webs, les immobiliàries, les trucades d'auxili a xarxes socials. Després de vuit anys, Nico sortia del que fins aleshores havia estat un lloc segur per trobar-se de cara amb la bombolla immobiliària que Mallorca havia alimentat durant tot aquest temps. “Tinc 33 anys, una feina de 40 hores, crec que sóc un adult funcional per al sistema, però aquí no. Treballes, però els diners no et donen per viure”, afirma.
En un atac d'aferrament i nostàlgia preventiva, es va plantejar comprar el pis. Sobretot després de veure que el propietari penjava el cartell de 'venut' al del veí en només una setmana. Els 160.000 euros que havia demanat inicialment van acabar sent 175.000. “Penses 'igual puc fer un esforç, ficar-me i arreglar-ho jo'. Però necessitava una reforma integral que estava molt per sobre del que em podia permetre”, explica. El pis, en realitat, era un antic traster situat en un cinquè sense ascensor i reconvertit en un apartament amb terrassa però sense aïllaments. Que no tenia més plat de dutxa que un graó de rajoles blanques amb un forat al mig i les parets del qual s'havien arribat a obrir fins al punt de permetre-li veure amb total claredat la veïna plaça de toros abans que hagués de recórrer al ciment. “Quan vius a una casa barata tens por tota l'estona i no vols ser un inquilí molest. Jo he pintat, he tapat els murs, he arreglat moltes coses”, reconeix.
La casa, posada en venda en 175.000 euros, era un antic traster situat en un cinquè sense ascensor i reconvertit en un apartament amb terrassa, però sense aïllaments. No tenia més plat de dutxa que un graó de rajoles blanques amb un forat al mig
El lloguer semblava l'única opció realista. Però totes les ofertes i anuncis que li arribaven duplicaven amb escreix els 426 euros que pagava per la seva ganga amb truc. El diari Última Hora ho recollia fa només uns dies: a les Balears els lloguers multipliquen per dos i fins i tot per tres els recomanats pel nou Sistema Estatal de Referència de Preus creat pel Govern. “A Mallorca, la majoria superen el 50% del teu sou mentre competim amb salaris nord-europeus. Aquí no es pot viure i no es pot perquè, de manera activa, hi ha gent que hi posa preus que no ho permeten”, raona.
Del dol al pis compartit
Després de mesos de recerca i desesperació, Héctor -un antic company d'universitat- va trucar a la porta de Nico. El que li oferia no era l'únic habitatge que encara es llogava a Palma a un preu raonable, sinó senzillament compartir pis. “Vaig anar a veure'l i vaig trobar una llar. Està ben aïllat, té xemeneia i és fàcil que visquem tots dos, però no estic escollint compartir d'una manera lliure, és una opció de supervivència”, assegura. Una opció que, de passada, el propietari de l'Héctor va aprofitar per pujar el lloguer cent euros mensuals.
Ara visc amb un antic company d'universitat. He trobat una llar, però no estic triant compartir d'una manera lliure, és una opció de supervivència
De cop, el compte enrere ja no era per trobar casa, sinó per abandonar la seva. Un comiat que, defineix, mai no acaba sent un “tall net”, sinó que es transforma “en un ganivet de serra que va tallant a poc a poc” aquesta mena de cordó umbilical amb el que fins llavors va ser la llar. “És un procés lent”, afegeix. Un dia buides els llibres de la prestatgeria, un altre omples una caixa, un altre tornes perquè encara queden algunes peces de roba en un armari.
Va ser llavors quan Nico va decidir rendir homenatge a casa seva. Reivindicar la importància de la llar en els temps d'especulació. “Em sembla molt violent com hem d'estar constantment desarrelats. La vida moderna de no poder aferrar-te a res a mi no m'agrada. En aquesta casa hi han passat tantes coses que calia celebrar-la”, explica.
Em sembla molt violent com hem d'estar constantment desarrelats. La vida moderna de no poder apegar-te a res a mi no m'agrada. En aquesta casa han passat tantes coses que calia celebrar-la
De la mà del col·lectiu mallorquí de joieria contemporània Go Malaca -el mateix que va cofundar amb Mamen Font i Berta Medina el 2017 al saló- va llançar una convocatòria internacional per convertir el seu pis buit en una sala d'exposicions on reflexionar precisament sobre l'habitatge amb un senzill títol: Casa. “Si l'art serveix per criticar allò que ens passa al voltant, la joieria no pot ser només crear objectes per decorar el cos”, reivindica. De fet, un dels principis de Go Malaca és, precisament, portar la joieria fora dels seus espais habituals: una màxima amb què han exposat en un bar, en una òptica, en un estudi de tatuatges i fins i tot a la Biennal de València.
Mentre Nico començava a convertir la seva vida en un munt de caixes per passar d'una casa a una habitació, van començar a arribar propostes d'artistes de Nicaragua, Mèxic, Portugal i Espanya. Tots sabien de què parlava Go Malaca quan proposaven “rendir homenatge a aquest bé de primera necessitat, a aquest refugi” que és, o que solia ser, la casa. Tots havien patit a les carns i als comptes bancaris què significa allò de l'eterna mudança i l'especulació.
De la casa cargola a la casa sense humans
Finalment, la vintena de creadors que van respondre a la convocatòria es van acabar convertint en una selecció de dotze artistes. El dia abans de la inauguració de Casa, la de Nico ja era buida. Una successió d'habitacions de terra hidràulic sense estampat en què quedava poc més que un llit trencat, alguns bols transparents, un pot de cigrons i una bomba de calor freda que, admet, no havia aconseguit col·locar ningú. “Anar-te'n d'un pis no només és desvincular-te d'un espai, sinó també de les coses que, al final, també són part de qui ets. I, de cop i volta, has de decidir quines són més importants per a tu perquè no hi caben totes”, diu. Una selecció que, vivint en un cinquè sense ascensor, es fa més senzilla. “Però també he hagut de llençar llibres del meu besavi”, lamenta.
Dotze artistes, reunits pel col·lectiu de joieria contemporània Go Malaca, han exposat en l'antiga casa de Nico per a reflexionar sobre la situació de l'habitatge
Durant unes hores, cada estada es va convertir en un espai on van exposar prop d'una vintena d'obres flanquejades per caixes de cartró i sota vels transparents construïts amb plàstic de pintor. Les peces d'Alicia Salcedo i Calixto Izquierdo parlaven de la casa com un cargol que s'acaba portant sempre a coll. La primera, en forma de fermall amb brodats de seda rosa. El segon, com una petxina plena de paraules, de fragments de metall, d'objectes diminuts superposats que gairebé no deixen veure el que un dia va ser. “Representa la cultura del turisme de consum i gentrificació, on els visitants temporals usurpen recursos locals i contribueixen a la desfiguració de les ciutats”, explica.
A la pregunta de què és una casa, la portuguesa Ana Pina respon amb un colofó de plata que representa el típic pentàgon que dibuixaria qualsevol nen. Sobre ell es col·loquen -si es vol- una parella d'humans petitíssims convertits també en arracades. “La casa correspon a un pla i una façana, un conjunt lògic de compartiments i passadissos. Una sèrie de funcions, accions i objectes; però, sense l'ésser humà que l'habita, només és un buit”, planteja en el text que l'acompanya. “Quin impacte deixa al cos habitar una casa'”, pregunta Mari Gurman. Els seus Apunts per a una residència enfilen petits llibrets en collarets que parlen de la llar i de la memòria. “No només els records, també les coses que hem oblidat estan emmagatzemades”, es pot llegir.
Els collarets modulars de Telma Pinto d'Oliveira, en canvi, parlen d'un concepte, d'un espai sempre en moviment. Sempre canviant. La llar, diu, “s'adapta a la vida, a la nostra vida”. Es compon, com la cadena de lletres, de peces “a la recerca de complementarietat, d'una unitat”.
En una altra sala, el fermall de llautó de Nico Sales traspua òxid blavós mentre parla en primera persona. “A casa meva, quan plovia fora, plovia dins. He foradat el pladur perquè drenen les aigües de la teulada. Per les esquerdes de la dutxa he vist els carrers, i ho he tapat amb ciment amb l'esperança que no es desfessin els murs”, descriu al text.
Quan la nit s'acaba, la gent se'n va i es torna a fer el silenci. Es desmunten les caixes i els vels plàstics que adornaven els espais. Es guarden les peces. Quan clareja és el dia del comiat final i el sol esclata contra el terra de la terrassa com en un estiu prematur. “El que m'agradava més d'aquesta casa era sortir aquí al matí i regar les plantes. Aviat, a les set. Posar-les en remull i esperar que assequessin mentre ficava la roba a la rentadora. Els dissabtes. Només els dissabtes”, rememora Nico.
Es recolza sobre el mur de pedra i calla. “He fet l'amor a tot arreu d'aquest espai. He pres el sol, he escrit un diari”, continua explicant el text. Molts metres més avall, al carrer, el barri es continua transformant. Els cartells de les immobiliàries són cada cop més i parlen més idiomes. El brunch ha arribat per endur-se al cafè en got i res no sembla poder aturar-lo.
0