LLEGIR EN CASTELLÀ
Pel jardí de Ca Prunera no sols corre l'aire. També circulen cançons i la memòria d'un passat viu, ara encès. El museu d'estil modernista de Sóller es va convertir aquest dissabte al pati íntim de la família Fiol, que va oferir un concert irrepetible sota un cel que semblava escoltar. Clara (Palma, 1995) i Pere Fiol (Palma, 1964) —filla i pare, veu i guitarra— van interpretar, dins del cicle Nits de Libèl·lula que ofereix l'espai cultural, cançons populars en català que, com en tantes cases mallorquines, han acompanyat a generacions senceres. Temes de Lluís Llach, Maria de la Mar Bonet, Serrat, Sílvia Pérez Cruz o Raimon van ressonar amb una sensibilitat renovada: ens van portar al passat, sí, però des d'una mirada actual, íntima i lluminosa. Una “finestra a la intimitat”, com ells mateixos ho van descriure. Els va acompanyar Joan Fiol (Palma, 2002), el petit de la família, al violoncel, completant una estampa que més que un concert va ser una celebració d'arrels compartides.
La vetllada va començar amb paraules càlides de Miquel Rullán, gerent del museu, que ens va recordar que “tots (el conjunt de l'equip que treballa en el museu) som una família musical”. El repertori va ser un viatge emocional per cançons en la seva majoria en català i que han acompanyat la història sentimental de Mallorca i de moltes famílies: Em’n vaig a peu (Joan Manel Serrat), Amor particular (Lluís Lach), Feina el pam (Joan Manel Serrat), A Margalida (Joan Isaac) o Melodia de raval (Carlos Gardel) es van lliscar en noves versions que no pretenien reinventar, sinó reviure. “La música que conforma el nostre bagatge s'eixampla cada dia”, deia Clara, “i el nostre duo neix d'aquesta confluència”. Amb Amor particular va recordar que Llach la dedicava al públic i ella també el va fer el dissabte. Amb A Margalida va evocar la figura de Margalida Bover i la memòria de Salvador Puig Antich. I en Melodia de raval, una cançó que cantava de petita sense saber què era una “paica” (en referència a la lletra de la cançó que diu que “en la primera cita, la paica Rita em va donar el seu amor”), va mostrar com les paraules poden arrelar abans de ser compreses.
Entre jocs, arrels i tela granada
Un centenar de persones van ser testimonis d'una cosa única: música feta amb amor, en el sentit més domèstic, profund i senzill de la paraula. I les cançons no eren covers, sinó reencarnacions. Per part seva, Clara, en aquest joc d'interpretació lliure, trobava la seva veritat. “No tinc la intenció de deixar empremta, ni tampoc de reproduir els temes tal qual. És com un joc”, explicava abans del concert. I aquest joc va ser bell. Com ho va ser la fisonomia dels seients. Les cadires, d'un granat suau, estaven disposades sobre gespa fresca, emmarcades per canyes de bambú que delimitaven l'espai escènic amb una sobrietat exquisida. El vestit granat de Clara semblava prolongar la filera de cadires color carmesí que portaven fins ella. Era gairebé una metàfora visual: les cadires eren el camí; ella, el destí. Pere, amb camisa beix i ratlles verdes, i Joan, discret i elegant amb camisa grisa blavosa, completaven el quadre familiar.
Sobre l'escenari, una pèrgola natural de plantes enfiladisses semblava abraçar als artistes, com si la pròpia vegetació volgués formar part del concert. En alguns moments, el lleu cruixir de les fulles i el cant tímid dels ocells integraven l'escena d'aquest capvespre mediterrani, encara que sense la humitat que el caracteritza.
Una creació personal i una sobretaula compartida
En Verderol, composició pròpia, Clara (que va estudiar canto jazz en el Taller de Músics de Barcelona i s'ha interessat per la música tradicional) va mostrar la seva versió més despullada. Sola sobre l'escenari, sense més acompanyament que les seves palmes i la seva veu, va ser capaç de parar el temps. En la part final de la cançó es va apartar lentament del micròfon, en un gest simbòlic que va finalitzar la peça com qui tanca una porta sense fer soroll. Amb tot, no tot va ser evocació. La jove va introduir des del primer moment una dimensió política i ètica: “No vull que durant aquest concert hi hagi cap nota, cap paraula que no us transporti al poble palestí”. La memòria, per a Clara, no va ser només nostàlgica, sinó que va servir com a element incòmode i actiu, adaptat al present.
En interpretar Feina el pam, la intèrpret va reflexionar en veu alta sobre la reificació de la dona en la música. Va reivindicar el dret a cantar peces que freguen el problemàtic, sempre que s'acompanyin d'una mirada crítica i de la voluntat de no normalitzar el que narren, no esquivant els conflictes, sinó transformant-los. També va haver-hi dedicació musical a la seva mare, anomenada Ana, i que aquest dia celebrava el seu sant.
Clara i Pere comparteixen no sols l'amor per la música, sinó també el seu origen. “Hem compartit moltíssima música a casa, i d'això s'ha alimentat gran part del que som com a músics”, comentava Pere abans del concert. Una complicitat que un s'imagina potser nascuda de sobretaules, de vinils compartits o de cassettes que acompanyaven els trajectes amb cotxe. I això es notava. I és que tal vegada no hi ha assaig o pràctica musical que pugui fabricar el tipus d'enteniment que ocorre quan una filla ha observat durant anys les mans del seu pare sobre una guitarra. D'aquesta manera, Clara confessava que aquest duo amb el seu pare és probablement el projecte més íntim de tots els que ha fet: “És una Clara que no solc deixar sortir sovint davant de desconeguts”. Encara que aquí estava, valent i lluminosa, obrint-se al públic amb generositat en un concert que va ser el que va ser: un regal fugaç, una joia domèstica exposada per una nit a l'aire lliure. Una casa, la dels Fiol, on la música no és una professió, sinó un idioma.
'Hem compartit moltíssima música a casa, i d'això s'ha alimentat gran part del que som com a músics', comentava Pere abans del concert
Un dels moments més emotius de la tard-nit va tenir lloc en la interpretació de Bona nit blanca roseta (popular eivissenca), quan Clara es va apartar i va deixar que anessin Pere i Joan els qui acompanyessin instrumentalment al públic, una veu a l'uníson que va cantar la peça com si estigués en una sobretaula compartida. Un moment col·lectiu, íntim i màgic alhora.
Composició musical a partir d'un poema de Gabriel Ferrater
Em’n vaig a peu, De mica en mica (Joan Manel Serrat) i Alfonsina i la mar (Mercedes Sosa) van sonar plenes de matisos. Clara cantava amb els braços oberts, com si volgués acariciar al públic amb les paraules. Pere, pacient i metòdic, traçava els concordes amb una serenitat que només els anys poden regalar. I Joan, el petit de la casa —violoncel·lista recentment graduat i especialitzat en música antiga— es va unir en moments puntuals amb una presència discreta, però potent, en peces com a Oració del recés (Jorge Fandermole) i Cap de bestiar del meu, aquesta última composta per la mateixa Clara a partir d'un poema de Gabriel Ferrater.
“Es tracta d'una cosa molt senzilla, però també molt pura i feta amb consciència”, afirmava Pere (que va iniciar els seus estudis de guitarra clàssica en el Conservatori Superior de Madrid) dies abans del concert en Ca Prunera. I no podria haver-se descrit millor. No va haver-hi focs artificials, ni artificis. Només música feta amb tendresa i compartida sense por. Joan, el més jove, es va integrar amb una naturalitat admirable. Així, Clara feia broma: “Si coincidíssim més sovint, aquest concert seria tot un trio, i seria millor”. Però precisament el fet que no coincideixin amb freqüència va ser el que va donar a aquesta nit el seu caràcter irrepetible.
Una escultura viva
Durant el concert va haver-hi espai per a una petita dissonància musical: una copa del públic va caure a terra enmig del concert i el seu cristall va ressonar com si volgués sumar-se breument a l'arranjament de música. Una de les treballadores del museu la va recollir amb la mateixa delicadesa amb la qual Clara, Pere i Joan tractaven cada nota. Mentrestant, el bis, Vestida de nit (Sílvia Pérez Cruz), va ser la guinda perfecta. Els tres Fiol sobre l'escenari, sota una estructura de plantes enfiladisses que semblava una escultura viva, van signar una nit per al record. Finalment, en sortir del jardí, tots van saber que havien estat en un lloc especial. Llavors, els silencis també van cantar i una bicicleta en moviment i emmudida va tancar la nit a la sortida del museu.