Neus Canyelles, novel·lista: “Una persona amb una malaltia mental rep poca empatia, sembla que vol viure així”

Neus Canyelles (Palma, 1966) és una de les veus més sòlides del panorama literari català. Fa més de vint anys, l'escriptora va posar en marxa la seva carrera publicant les seves memòries i, des d'aleshores, no ha deixat de sumar novel·les i reconeixements com ara el Premi Mercè Rodoreda o el Premi Lletra d'Or. Sense cap mena de filtre, la fragilitat, l'honestedat i la valentia de les seves paraules traslladen el lector al centre mateix de l'experiència de la vida humana.

La seva Autobiografia autoritzada, recentment editada en castellà, és una oda als records més emotius de la seva infància a l'illa de Mallorca que descobreix les ferides, els desamors i les pèrdues amb la ironia i la naturalitat pròpia de qui desempolsa el seu antic diari. La narració, rememorada des d'un present marcat per la malenconia i els ansiolítics, torna el lector als seus orígens sense oblidar tot allò que s'aprèn al camí.

Autobiografia autoritzada sona molt a repte personal. Com sorgeix la idea de la novel·la?

Doncs jo anava escrivint fragments, com sempre faig, i suposo que quan vaig arribar a tenir una mica més de material vaig intentar organitzar-lo i en aquell moment se'm va acudir aquesta idea. El títol és irònic perquè fa referència a les biografies de la gent famosa, on se sol indicar que és autoritzada, com si aquesta biografia fos la bona, entre cometes. Al llibre jo vaig dient el que autoritzo de la meva història i el que no. Ve a representar una cosa així com una decisió personal.

La dona que parla sola i que la protagonista observa a la terrassa del cafè sembla un símbol poderós, com si representés una por existencial que és terrible.

Sí, és clar. A més, això és real perquè a aquesta senyora jo la veia als matins estant a Barcelona i m'hi fixava molt. Em feia un calfred pensar quina vida havia de tenir. Quan vaig tenir la idea de començar amb aquesta mena de pròleg on surt aquesta dona va ser com si veiés el cel obert per tirar-hi amb la novel·la. I la veritat és que jo tinc aquesta por de tornar-me una persona així. De vegades m'he preguntat què passaria si…. Perquè, bé, jo he estat ingressada en un hospital psiquiàtric i, és clar, és una cosa que tinc molt present, encara que hi hagi persones que ni tan sols es fixin en aquestes coses.

Per què creu que, com a societat, es té tanta por de la bogeria?

Perquè imagino que ha de ser un estat en què no controles res, en què ets pràcticament una altra persona. Hi ha un moment de la novel·la en què parlo que a les persones que tenen altres malalties, posem per exemple el càncer, les malalties mortals o que puguin ser molt dures, es té com una compassió amb aquestes persones. Diem i pensem que no hi ha dret amb el que els passa. Però, per contra, amb les persones que tenen malalties mentals hi ha menys empatia i comprensió. Sembla com si tu volguessis viure així.

Ens diuen que si volem i ens esforcem molt podem ser propietàries de la nostra ment, però això no és així. Al llibre dic que quan vaig estar ingressada em van fer escriure una carta expressant que no tornaria a repetir el meu comportament i que m'esforçaria molt a pensar en els meus éssers estimats i en el mal que els feia. És a dir, havia de demanar disculpes pel que havia fet. Però si tens un altre tipus de malaltia, que no sigui mental, això no passa ni de lluny.

En el llibre dic que quan vaig estar ingressada em van fer escriure una carta expressant que no tornaria a repetir el meu comportament i que m'esforçaria molt a pensar en els meus éssers estimats i en el mal que els estava fent. És a dir, havia de demanar disculpes pel que havia fet. Però si tens un altre tipus de malaltia, que no sigui mental, això no passa ni des de lluny

Com si en trencar-nos un turmell ens forcessin a pensar a no tornar a baixar per una escala.

Sí, sí, això és.

Haurien de canviar d'alguna manera els sistemes de salut mental? A dia d'avui, a l'àmbit psiquiàtric encara hi ha els internaments involuntaris i l'ús de les corretges per lligar els pacients.

No es parla res de tot això. Aquí hi haurà vivències de tota mena, però bé, les meves no van ser gaire bones en general. Vaig conèixer gent, altres pacients, amb qui m'he fet molt amiga, però hi ha coses que no estan bé, encara que pot dependre dels infermers que et toquin. Recordo que hi havia infermers que volien lluitar contra això de lligar les persones. Un cop una companya d'habitació va estar lligada i la veritat és que és impressionant. A mi va emmalaltir veritablement. Al fons, es vol tapar el problema i ja està.

Recordo que hi havia infermers que volien lluitar contra això de lligar les persones. Un cop una companya d'habitació va estar lligada i la veritat és que és impressionant. A mi va emmalaltir veritablement. Al fons, es vol tapar el problema i ja està

Tot i que també és veritat que hem passat de no parlar mai dels nostres problemes al fet que ara tot siguin problemes de salut mental. Sembla que si una persona està trista durant uns dies ja està malament de salut mental i no crec que se'ls hagi de qualificar així. Sembla que si algú té un problema emocional ja ha d'anar al metge per solucionar-se la vida. Però jo crec que la vida no és així. Tampoc no crec que la salut mental sigui un bon terme. No sé d'on ha sortit, però bé, són d'aquestes paraules que tenen molt d'èxit i es posen de moda.

I com es podria reformular aquesta concepció actual?

Doncs no ho sé, però més que la salut mental són malalties mentals. Ningú no parla de la seva salut auditiva o estomacal. Això no es diu. De fet, un psiquiatre em va dir que també li produïa molt de rebuig aquesta terminologia d'ara.

Més enllà dels fàrmacs i la teràpia, volia saber si considera que la literatura pot tenir un potencial guaridor.

Crec que sí. Hi haurà gent a qui no li agradi res i que no hagi llegit un llibre en la seva vida, i no passa res, potser és molt més feliç. Però en el meu cas, encara que la meva escriptura no tingui intencions terapèutiques, sí que és veritat que escriure a mi em fa feliç. I llegir també. Hi ha gent que de vegades diu que això que faig sembla autoajuda. Però això és una cosa que no se m'acudiria mai.

Al llibre apareixen grans temes de la història recent narrats des d'una perspectiva molt personal. Una és el tardofranquisme, quan a l'escola va començar l'assignatura de Llengua de les Balears. Com recorda aquella època?

Quan vaig tenir català a l'escola per primera vegada anàvem a 7è d'EGB, cosa que ara seria 1a de l'ESO. Però, és clar, anomenar-lo Llengua de les Balears és com que aquesta llengua ni tan sols té nom. Jo tenia moltes ganes d'aprendre, però a la majoria de les nenes de classe, com que era un col·legi una mica pijo, no els agradava ni tenien cap interès a aprendre. Suposo que va ser la primera vegada que vaig tenir consciència que teníem una altra llengua, una per a casa i una altra per a l'escola i la vida pública i que les coses importants s'havien de dir en castellà, com ara els noms. A mi em van haver de posar María de las Nieves. Ja em diràs tu, a mi, Neus. No ho suportava.

Quan vaig tenir català en el col·legi per primera vegada anàvem a 7è d'EGB, la qual cosa ara seria 1r de l'ESO. Va ser la primera vegada que vaig tenir consciència que teníem una altra llengua, una per a casa i una altra per al col·legi i la vida pública i que les coses importants s'havien de dir en castellà, com els noms. A mi em van haver de posar María de las Nieves. Ja em diràs tu, a mi, Neus. No ho suportava

Al llibre apareixen molts records de paisatges naturals com la Serra de Tramuntana (Mallorca), les platges o la vida al poble. Com valora els canvis que està vivint l'illa?

La veig fatal, així de simple, perquè ara és un altre món. Sembla que ens han agafat i ens han transportat a un lloc diferent, perquè aquesta massificació turística és insuportable i no pots anar a cap lloc. Tot està al màxim de gent. És com si ens haguessin fet fora de casa. Ja no es pot fluir. Anar a la platja i no tenir lloc per posar la tovallola sembla un acudit. Sembla com si ens haguessin fet fora de casa.

M'ha semblat molt bonic que, a més d'incloure familiars i amics als agraïments del llibre, hagi inclòs Joseph Roth. Diu que li agradaria ser la seva amiga. Per què? Què té d'especial aquest escriptor?

És difícil d'explicar, perquè a un li arriba un autor i a altres, altres autors, però a mi m'encanta tant la seva obra com també aquesta vida en moviment. Tenia la tristesa d'haver perdut la seva pàtria i el seu lloc al món. De fet, sempre estava d'aquí cap allà. Llegint-lo tinc la sensació que m'hagués caigut molt bé, perquè va escriure coses que, quan les llegeixo, penso que jo també les tinc al cap, però no se m'hauria acudit escriure-les mai. Va ser algú molt gran.