LLEGIR EN CASTELLÀ
La tarda cau sobre el Pla de Mallorca amb aquella llum que sembla daurar les pedres. La carretera que uneix Vilafranca amb Palma s’obre com un fil de pols i memòria. És un trajecte que sembla fet de cançons: aquelles melodies que, com descrivia Oliver Sacks, es converteixen en cucs musicals, petits fragments de so que s’instal·len a la memòria i tornen quan menys t’ho esperes. La veu que sona a la ràdio és la mateixa que una de les que va dins del vehicle: greu, propera, amb aquell accent que fa olor de terra i de mar. Tomeu Penya viatja al seient del copilot i la conversa amb elDiario.es transcorr entre corbes suaus i cançons pròpies.
El mallorquí fa balanç d’un ahir, el seu, que ara agafa forces per a un present i un futur on vol continuar, almenys, amb la mateixa intensitat i dedicació al públic com fins ara. Mentrestant, el seu discurs avança amb la calma d’algú que reconeix no tocar mai el clàxon. “Un homo no pot pensar en tot”, comenta, amb aquella ironia que pareix la seva manera natural d’estar al món.
Als seus inicis, Tomeu Penya reconeix haver escrit temes en castellà i anglès. Li agradava el so de les paraules, la cadència musical i la llibertat de rimar sense límit. Però va arribar el dia en què es va preguntar per què no fer-ho en la seva llengua materna. “Per què no en mallorquí, si és la meva?”, argumenta ara. Ningú ho feia a Mallorca aleshores (fa quatre dècades). Només Toni Morlà o Los Valldemossa, “que cantaven alguna coseta en mallorquí”, explica Penya. Aquell canvi va ser un acte de fe. “Li vaig posar castanyetes elèctriques, baix, bateria i un so nou. Vaig recuperar els meus records dels pagesos quan anaven a llaurar. Això era el que volia cantar: el meu món”, afegeix.
Del camp a l'escenari
Des de llavors, la seva veu es va convertir en la de tota una illa. El que va començar com un experiment es va transformar en una carrera de quaranta-cinc anys, trenta-quatre discos i més de tres-centes cinquanta cançons, amb les quals ha omplert places, teatres i festivals. Als vuitanta i noranta, Tomeu va ser una figura imprescindible de la música catalana i balear: un pont entre allò rural i allò modern, entre la guitarra acústica i l’elèctrica. Ara és algú que pot presumir de tenir seguidors de totes les generacions.
Ha compost country, rock and roll, balades i temes tradicionals, però sempre amb l’ànima del pagès que mira el cel abans de sembrar. I és que, tot i haver tocat en escenaris de mitja Europa, mai no ha perdut el sentit de pertinença. “Sempre he estat d’aquí. La resta són excursions”, diu. De fet, un dels seus temes, RDI Comunitat des Pla, és un retrat irònic d’aquesta Mallorca profunda que coneix al detall. En ell, denuncia els abusos dels aeroports, l’overbooking i la resignació insular. “No vagis a reclamar, tanmateix no serveix per res”, canta amb aquella mescla de sarcasme i afecte que el caracteritza. La cançó és una declaració d’identitat: un petit himne per a una terra que potser ha après a riure’s d’ella mateixa.
Als vuitanta i noranta, en Tomeu va ser una figura imprescindible de la música catalana i balear: un pont entre allò rural i allò modern, entre la guitarra acústica i l’elèctrica. Ara és algú que pot presumir de tenir seguidors de totes les generacions
Entre el whisky i la tendresa
La seva biografia és plena d’episodis que semblen partitures. Recorda amb humor la seva època a Barcelona, quan sovint parava per la ciutat comtal i sempre acabava al mateix bar —del qual no revela el nom—, on el rebien amb un cartell que deia “Ha arribat Cristina”, en honor a la dona que va inspirar el seu tema Cris. Li guardaven botelles de Ballantine’s amb el seu nom segellat. Unes quinze. No pas per beure-se-les d’una tirada, sinó en custòdia per al futur i amb una cadència de mitja botella per concert i una altra per compartir entre els tres músics. Als inicis, quan va començar a anar de gira, el cantautor rebia càtering complet, amb menjar variat, però aviat va reduir la llista: només whisky. Ho tenia clar.
Recorda Tomeu Penya aquelles matinades de concert que acabaven amb pa i botifarró, amb ell i els seus músics beguts i belles dones que desapareixien a l’alba. Pel que es desprèn de les seves paraules, era un temps de disbauxa sana i d’innocència. Ell era feliç, molt feliç, perquè aleshores gairebé no el coneixia ningú i podia fer el que volgués, tot i ser un home que diu, en aquesta entrevista, haver estat sempre compromès amb el savoir être. Aquest compromís també s’extreu de les seves paraules i d’una mirada que destella nostàlgia.
En l’amor, la vida li ha ensenyat a Tomeu Penya a saber perdre amb elegància. Es va casar dues vegades, i les dues vegades el van deixar. “Mai no he estat bon jugador de lligues; sempre m’han lligat a mi”, confessa. Ara, a aquestes alçades i amb un to sarcàstic, assegura que algunes dones s’acosten a ell perquè pensen que deu tenir la butxaca folgada i que ja li queda poc per estirar la pota. “Els hi dic que he firmat un contracte per viure trenta anys més; així les fastiguej”, remata amb desimboltura.
La filla que li va ensenyar Amèrica
De totes les dones de la seva vida n’hi ha una que el va revolucionar per sempre: la seva filla Alexandra, qui durant anys va ser “la nina” de casa. No obstant això, va ser durant un viatge als Estats Units quan pare i filla es van unir de veritat. N’Alexandra, o n’Àlex com l’anomena el seu pare, que havia viscut tres anys als EUA, li va mostrar Califòrnia, des de Malibu fins a San Francisco, i ell la va poder redescobrir, ja com una dona brillant i culta que sabia totes les cançons que sonaven a la ràdio. La frase “papa, no te’n recordes que sempre em duies vídeos i música quan tornaves dels teus viatges?” explicaria la seva destresa amb les lletres i la memòria. D’aquella complicitat en va néixer la seva col·laboració Has vist ploure mai, una versió mallorquina del clàssic Have you ever seen the rain de Creedence Clearwater Revival. La van gravar amb naturalitat, sense retocs. “El tuning no fa miracles”, bromeja Tomeu. Però “ella no ho va necessitar”.
D’altra banda, al Teatre de l’Aliança de Barcelona, pare i filla van viure un dels moments més emotius de la seva carrera: ell va començar a cantar tot sol, i poc després ella va aparèixer entre el públic, va creuar el passadís i va pujar a l’escenari. Van acabar el seu Has vist ploure mai junts, mentre tot el teatre aplaudia dempeus. “Allò va ser...”, sospira Tomeu Penya sense acabar la frase. El públic, embadalit, davant una interpretació a duet que ningú no esperava. Alguns periodistes s’acostaren al músic després del concert i, emocionats, li preguntaren: “I això, Tomeu?”. “Res, sorpreses que agraden molt...”, va respondre.
Amb tot, l’artista assegura haver plorat només una vegada damunt de l’escenari. Va ser a Porreres, interpretant Un tassó de suc. Aquella tarda el cantautor havia discutit amb la mare de la seva filla, que, després de l’emprenyo i abans del concert, se n’havia anat amb la petita a Palma. “No vaig poder cantar. Em vaig quedar sense veu. No es pot cantar quan plores”, sentencia.
Buika, Chenoa i una nova aliança
En un dels estudis d’elDiario.es, ja a Palma, en Tomeu agafa una tassa amb aigua i parla de les dones que ha conegut, però sobretot de les artistes amb qui ha treballat. “He tengut sort”, diu. De Concha Buika, amb qui va gravar Ho fem, recorda la seva força desbordant. “Té foc a la veu, un volcà”. De Chenoa, amb qui va fer Dona Reggae, explica que ja aleshores s’intuïa que seria gran. Afegeix que és “pura energia”, una dona que aviat va saber què volia.
La conversa adquireix un brillantor especial quan el cantautor menciona el que està per venir. Està assajant amb el baríton menorquí de projecció internacional Simón Orfila per llançar un nou projecte musical. Es dirà Llavors t’enyor, una col·laboració entre dos titans de la música i el so de la qual coneixerem “si més no, d’aquí a un parell de mesos”. Se li nota al mallorquí la impaciència alegre d’aquell que encara somia amb un futur prometedor, malgrat els seus setanta-set anys.
Your browser doesn’t support HTML5 audio
Tomeu Penya ha col·laborat amb altres noms importants de la música. Ho va fer amb Paco de Lucía, de qui guarda aquell record com un tresor: “No tocava la guitarra, la respirava. Amb ell vaig entendre què vol dir deixar-se l’ànima en un acord”. Joan Manuel Serrat és un altre dels noms amb qui el vinculen les partitures i amb qui manté una amistat sentida i duradora.
El temps, la casa i les lletres
Amb els anys i després d’haver adquirit i venut diverses propietats, Tomeu Penya ha tornat a la casa familiar de Vilafranca de Bonany. Allà la seva mare cosia i el seu germà Jordi jugava abans que un cotxe l’atropellàs amb la bicicleta i el fes traspassar a un altre estadi de l’existència. “La meva mare i el meu germà varen morir joves, amb poc més de cinquanta anys. El meu pare ho va fer als setanta. I mira’m a mi, que era el més viciat i juerguista, i aquí seguesc”. Ho diu entre rialles, però amb tendresa i amb l’alè posat en un passat congelat com a temps preuat.
La meva mare i el meu germà varen morir joves, amb poc més de cinquanta anys. El meu pare ho va fer als setanta. I mira’m a mi, que era el més viciós i ‘juerguista’, i aquí seguesc
També conserva, el de Vilafranca, una casa a Menorca, una illa que per a ell és sinònim de refugi, netedat i espai natural sense additius, “el que era Mallorca fa quaranta anys”. Agraeix viatjar a l’illa menor per veure-hi una societat en què “tothom” és artista, ja que o bé canten, o bé fan gloses, o fins i tot toquen algun instrument. El compositor no es refereix a una societat millor ni pitjor, sinó a la puresa, a l’autenticitat que es destil·la de la seva gent, a “una cosa que s’està perdent”.
Malgrat els èxits, a la seva vida no tot han estat escenaris plens. Recorda les primeres ensopegades, com aquell concert a la plaça del Rei de Barcelona, on gairebé no hi va acudir públic. “Allò em va fer tocar de peus a terra”, confessa. “Allà vaig entendre que havia de fer alguna cosa per impactar”. D’aquella experiència en va néixer Mallorquins i catalans, un tema que va presentar al programa de La Trinca No passa res i que va acabar sent número ú. “Si fas el que és teu, i ho continues fent, al final sempre arriba alguna cosa bona”, conclou.
'Allò em va fer tocar de peus a terra', confessa Tomeu Penya sobre un concert a Barcelona on gairebé no hi va acudir públic en els seus inicis
La lliçó del temps i el món actual
En més de quatre dècades de carrera, Tomeu Penya ha rebut discos d’or, premis i reconeixements, però el que més valora és l’afecte del públic: “Ara tenc seguidors de quatre generacions. És increïble veure padrins, fills i néts cantant les mateixes cançons”. Ho subratlla algú que creu que la música ha d’alleugerir, no pas afegir pes, i que s’ha de convertir en un antídot per a les vicissituds i problemàtiques del dia a dia. Potser per això els seus concerts acaben sempre amb una elecció: la del públic, que a cada cloenda pot triar què vol escoltar. D’entre més de tres-centes composicions, n’hi ha una que s'endú la palma, De tot cor, que gairebé sempre és la més demanada. “També és de les meves preferides”, reconeix l’artista.
Tomeu Penya expressa amb tristesa que el món actual no és el que voldria habitar. Lamenta que, després de la pandèmia, lluny de sorgir una societat més humana i solidària, “ens haguem tornat més egoistes i distants, vivint en un conflicte constant i sota el domini de grans potències mentre oblidem l’empatia i el suport mutu”. Creu que la vertadera mentida del nostre temps és pensar només en un mateix, quan en realitat el sentit d’humanitat rau en preocupar-nos i ajudar-nos els uns als altres. Tanmateix, confessa que sent que, en lloc d’avançar, “hem retrocedit” en la nostra condició humana.
Finalment, a l’estudi, li deixam una guitarra que no esperava. L’afina amb precisió i raspeja les primeres notes de Pedra Foguera. La seva veu, més aspra que abans, conserva aquella calidesa que fa que cada paraula sembli una confidència. Després, gairebé en un xiuxiueig, reflexiona: “Omplir una plaça amb milers de persones et fa sentir orgullós, però no t’ensenya res. Realment aprens quan falles”. De l’estudi en surt algú gran. I ho fa amb pas tranquil. Puja al cotxe, el motor s’encén i, de nou, la seva pròpia veu sona a Spotify en forma de cançó. El xofer i ell no deixen de cantar i cantar... El cotxe es perd per la carretera que el torna a la seva estimada Vilafranca i, per un moment, pareix que tot el paisatge també canta amb ell. De nou, tot és música.