eldiario.es

Menú

ENTREVISTA

Cory Doctorow: "En vint anys tots els nostres problemes estaran relacionats amb Internet"

Entrevista a l'escriptor, periodista i tecno-activista: "És com fumar, veurem les seves conseqüències en molts anys, per això ens costa tant actuar"

"L'única cosa que cal entendre del debat sobre copyleft/copyright és que la llei no està adequada al dia a dia de la gent. La vida no és una indústria"

"La privacitat està tan morta com vulguem nosaltres..."

- PUBLICIDAD -
Cory Doctorow al pati del CCCB / ENRIC CATALÀ

Cory Doctorow al pati del CCCB / ENRIC CATALÀ

Cory Doctorow (Toronto, 17 de juliol de 1971)ha fet el seu primer retweet a les 5: 22h. "Em llevo aviat", s'afanya a justificar-se, per estalviar-se comentaris sobre obsessió i xarxes socials que -em jugo un dit- tant a l’Enric Català (fotògraf) com a mi ens han sobrevolat els caps. Al llarg del dia farà uns 15/20 més. I la veritat, durant l'entrevista -llarga- no mira ni un moment el telèfon intel·ligent. Li hem fotut la mitjana d'avui, suposo. Aquest canadenc resident a Londres i futur ciutadà de “ L.A.” -bromeja, amb to yankee- ha fet de l'activisme transmèdia la més descentralitzada de les lluites: Doctorow agita a Twitter; a la premsa tradicional ( The Guardian, entre d'altres); als nous mitjans virals, basats en algoritmes de Google, com Boing Boing; en conferències, com la impartida al CCCB de Barcelona amb motiu de Kosmopolis; i ara també en les novel·les gràfiques. Presenta En la vida real (Roca Editorial, 2015): tecnopolítica, privacitat i Creative Commons.

¿ Que é s el tecno-optimisme, m é s enll à d'un cop de peu al diccionari? Et consideres tecno-optimista?

Crec que el terme tecno-optimista o tecno-utòpic el fa servir gent determinista. Jo no ho sóc. No m'interessa pensar en què és bona la tecnologia, sinó en com podem intervenir nosaltres per millorar el seu ús: si ets pessimista i penses que la tecnologia ens restarà llibertat, hauràs d’aixecar-te cada matí i fer alguna cosa per prevenir-ho... I si ets optimista i penses que la tecnologia farà un món millor, aixeca't també i fes que sigui així. El determinisme és vague. Suïcida't si penses que no podem canviar com fem servir la tecnologia actualment. Jo sóc un tecno-activista, sigui pessimista o optimista.

Els meus pares m' envien whatsapps a dojo, utilitzen la tecnologia com mai abans. Sento que aix ò es percep com una cosa positiva. Per qu è tot ú s de la tecnologia s'explica com progr é s?

No ho sé, ja que no té una relació causal. El progrés és com una il·lusió, ens agrada pensar en el canvi com a progrés i no només com a canvi -que per definició et treu i et dóna coses-. El problema és quan el progrés implica: 'Tots els canvis són bons'. I no et planteja pensaments com: '¿Vam perdre alguna cosa amb això i hem de tornar enrere? ¿Hem guanyat alguna cosa bona que hem de preservar?'. Jo tinc una posició activista i no vull ser submís.

É s valuosa la tecnologia per a l'activisme i la transformaci ó social?

Tinc un amic que escriu sobre drets humans a Human Rights Data Analysis Group, Patrick Ball, i ho fa sobre genocidis, crims i tribunals de guerra... Amb això extreu radiografies de les situacions. I fan servir Facebook. Per ajudar a les estadístiques. Ho han fet amb el genocidi de Slobodan Milosevic, o amb el president de Guatemala, per ficar-lo entre reixes. Facebook és una eina útil. Mmmh...

¿ Per ò perillosa alhora?

[S’hi està una estona] Però alhora és una eina molt perillosa per als activistes, sí. Facebook vol que articulis les teves xarxes socials, de forma complexa, i alhora fer molt complicat mantenir aquestes xarxes només per a tu: a Síria i Egipte hi ha punts on paren a la gent, checkpoints, i fan que accedeixin als seus comptes de Facebook per mirar qui són els seus amics, i si no tenen els amics que toca: Pam,pam! Els foten un tret. Així que, Facebook és bo i dolent... El que és segur és que podem fer-ho millor encara, per als nostres interessos.

Cal molta pedagogia sobre el tema...

Una de les coses sobre les que estic molt interessat és: 'Ensenya a la gent sobre Facebook perquè no faci servir Facebook'. Que la gent entengui que hi ha alguns trucs que, definitivament, fan que rebel·lis la teva informació privada o la protegeixis.

É s morta la privacitat?

Mark Zuckerberg s'ha gastat 100 milions de dòlars en comprar una propietat a Hawaii envoltada de plantacions perquè ningú pugui veure què fa. Ell estima la seva privacitat, i compra les cases del voltant, perquè ningú pugui mirar per la seva finestra. O sigui que ell t'està dient: 'Seré ric si creus que la privacitat està morta, si ho dones per fet'. La privacitat està tan morta com vulguem nosaltres...

Costar à lluitar contra aix ò , ja que vivim de ple en el self century, el segle d'un mateix. Obrim les portes del pati de bat a bat.

És molt difícil ser bo amb la privacitat perquè quan comets un error t'adones anys després. És com fumar, fumes ara i treienta anys després tens càncer. És difícil perquè les conseqüències estan separades per molt espai, si cada calada [fa el gest, teatrer] et provoqués un tumor, ho deixaries immediatament. Massa temps entre la causa i la conseqüència.

Per qu è l'autoria é s una cosa que no t é sentit monetitzar?

La realitat és que la majoria de la gent que intenta viure de les Arts, fracassa. Gairebé tothom que intenta tocar la guitarra acaba deixant-ho i no ho converteix en la seva manera de vida. I gasten diners, i el deixen. Aquesta és la realitat de les Arts. Tothom que va acabar fent alguna cosa important en les Arts, en general, és perquè era excepcional. I, al seu torn, aquesta gent són una excepció, una minoria d'una minoria.

Pots il · lustrar-ho millor?

Pensa en tirar una moneda a l'aire: de vegades cau de cara i de vegades de creu, però de tant en tant cau de cantó. Una possibilitat entre un milió. Si intentes fer una mitjana, te n’adones que és la sort. Una minoria té sort. Jo la vaig tenir. Però que el mercat pretengui monetitzar això i trobar una mica de lògica sistèmica, és ridícul. No veuen el risc. No fan proposicions econòmiques racionals. En economia estem acostumats a recordar les victòries ia oblidar les derrotes. Prestant atenció als que van triomfar no tenim ni idea de la fotografia completa, de tot el camp. Intentar viure l'Art és com intentar viure de la loteria. No és una qüestió econòmica, és aspiracional. Al segle XXI no et puc parar si vols llegir alguna cosa i no pagar, mai ho aconseguiré. No pots preocupar-te de que cada un dels que llegeixi pagui.

¿ Com manegues tu els teus contractes?

Jo sóc membre del copyright-industrial, ells [editorial] i jo tenim un contracte de copyright. Però quan tu llegeixes el meu llibre no has de signar un contracte, això és una bogeria. Sóc jo el que té el contracte industrial, no el lector. Vaig estar en un esdeveniment de copyright i hi havia un tipus de la indústria musical que em deia, molt enfadat: 'Per què creus que pots dir-me com portar el meu negoci?'. I jo li vaig contestar: '¿Tu creus que cadascuna d'aquestes persones [fa com que assenyala al públic] amb talls de cabells i samarretes divertidíssimes, joves, té una opinió sobre com manegar la indústria musical? No, només els importa la música. I tu els has dit que tot el que té a veure amb Internet és indústria musical'. L'única cosa que cal entendre del debat sobre copyleft/copyright és que la llei no està adequada al dia a dia de la gent. La vida no és una indústria.

Si ind ú stries culturals i copyleft s ó n oposici ó ... Com ho resolem, o no ho resolem?

Se'ls hi ha anat de les mans a les indústries de l'entreteniment clàssiques. No crec que el copyright tingui a veure amb les indústries actuals: des que les còpies tenen un projecte industrial, s'han esforçat a blindar cada còpia produïda. Però tot a Internet té còpies. Les indústries han adoptat aquesta posició bizarra que a Internet tothom és part de la indústria i tothom ha de seguir les seves regles. Això no té sentit: no hi ha manera que un nen que està fent una pàgina de fans del seu equip segueixi les mateixes regles que una llicència per a Harry Potter. Si fas les regles prou específiques i senzilles com per a un nen, això mai farà que aquestes regles siguin vàlides per a la indústria. No pots dir a la gent que segueixi regles industrials.

No se si t'entenc...

És com dir-li a un amic que per deixar-li cinc euros ha d’omplir el mateix paper que el banc et fa omplir per a un préstec. El fet que els dos estigueu tocant diners no us fa part de la indústria financera.

'Un nen, un advocat', ja tenim la campanya

[Riu] Per a la gent que aposta per un copyrighting complex i milionari i que diu que cada pas que hagis de fer amb un dret d'autor ha de ser consultat amb un advocat, no és difícil de pensar d'aquesta manera: són gent que viu a prop d'advocats tot el dia. El fet que un nen hagi de fer, per a ells, no és loco. Però si creus que has d'entrar en un contracte per llegir un llibre estàs malalt. I si has de entendre un contracte per escoltar una cançó, alguna cosa està malament. I no és el que hi haal contracte el que està malament, és el contracte en sí. És una estafa.

[Tot d'una, atura. Deixa de parlar en sec: 'Aquests d'aquí al costat estan fumant-se un porro? Això és legal a Espanya?', es somriu. 'No', el desil·lusiono. Per un moment ens havia cregut flexibles en alguna cosa. De seguida se’n desdiu i segueix amb l’ speech. Doctorow gesticula i gesticula, bellugant entre lesseves falanges els voluminosos anells que les vesteixen. Doctorow parla i parla, vocalitzant i mesurant -alguna cosa li deu haver quedat de les limitacions de caràcters al Twitter- les paraules, fent-se entendre; fins i tot per a un interlocutor amb anglès poc ortodox com jo. A les seves orelles encara llueixen les marques de guerra d'una joventut a la contra: cicatrius de diversos forats. Durant l'entrevista, devora les pastilles de regalèssia que ha comprat a Barcelona; la plaça interior del CCCB,tot i estar a l’aire lliure, comença a fer-ne pudor. Té pinta que si no fos per les maleïdes pastilles seria un fumador intens. Però si no vol que el controli Internet, no permetrà que ho faci un vici com el tabac…]

Publiques En la vida real (Roca Editorial, 2015): la vida real i la vida al n ú vol , la mateixa fotuda cosa...

Ja no té sentit separar-les. Les ideologies són intangibles, però són part de la vida real. L'amor també ho és, i el mateix. Les idees, totes ho són. Dir a algú que aquestes ides no són reals, és real. El que diu aquesta novel·la gràfica és que el que tu fas a Internet importa tant com el que fas a la vida real.

L'acc é s a Internet reflecteix les difer è ncies socials, per ò el n ú vol en s í , permet escapar d'algunes variables reals i crear-ne de noves?

A Internet podem limitar les divisions de classe. Podem lluitar contra limitacions de comunicació també i això crea noves possibilitats per a la condició humana.

Jocs, pol í tica, treball. Tres factors per a tu indissociables. ¿ Menyspreem encara el m ó n gamer?

Un joc té regles i la gent les accepta i les obeeix, és per això que els economistes estudien els jocs. Els videojocs sempre tenen un marc comercial, però les emocions que sents en ells no són comercials; la gent fa amics i s'enamora. I això és una cosa estranya. Sents coses reals (regulades per factors humans) i que en un joc només estan protegides pel "Sí, accepto les condicions".

Comptes que quan vas comen ç ar amb l'activisme en els vuitanta, el 98% del temps el dedic à veu a organitzar-vos i que ara aquest temps podem dedicar-lo a les idees. ¿ De veritat, creus que hem guanyat tant de temps?

Les hores, com a concepte, s'han anat a la merda, som més precaris, Internet ofereix un munt d'oci... Però Internet et lleva, si es fa servir bé, de la feina més tediosa. I això és una carrera contra els interessos econòmics i una oportunitat per augmentar la capacitat de la gent de tenir més emocions. No tinc interès a saber quin dels dos posicionaments guanyarà, no vull prediccions, vull prendre part políticament.

¿ Com lluites contra la infoxicaci ó ?

¿Infoxicació? ¿Això és com intoxicació? ¿Enverinament? Mai ho havia sentit.

Com separes el gra de la palla i no mors en l'intent davant l'allau d'informaci ó que rebem...

A la gent li preguntaven fa deu anys quants mails rebia, i la gent deia: 'Massa'. Un mail per setmana, un al dia...? Tothom creu que rep massa informació. I crec que és per la manera com rebem informació; els nostres filtres, els modifiquem. Adoptem noves estratègies per suportar l’allau. Jo visc en un pis petit, els nostres armaris estan sempre plens. No hi cap res més. Si tinguéssim un lloc més gran... Estarien el doble de plens.

Conclusi ó : estem condemnats a entendre'ns amb el n ú vol .

En cinc anys, un 10% dels problemes que tenim estaran relacionats amb el n ú vol. En deu, el 30%. I en vint, tots ells estaran relacionats amb Internet. Així que més val que ens preocupem per això abans que passi.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha