Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Josep Guixà: “Pla es converteix en joia del SIFNE per com redacta els seus informes i els seus infinits contactes”

Josep Guixà.

Jordi Corominas i Julián

Barcelona —

Encara que hagin passat trenta-cinc anys de la seva mort, la figura de Josep Pla continua sent un indubtable imant per a la controvèrsia. En aquesta ocasió Espías de Franco, un nou assaig de Josep Guixà publicat per Forcola, ens introdueix en la seva faceta d'espia al SIFNE, Servei d'informació del Nord-est d'Espanya, de la mà de Francesc Cambó, un altre nom sempre tenyit de polèmica que ha quedat mig amagat en els discursos nacionalistes malgrat la seva fonamental importància, oculta per les llums i ombres del personatge, incòmode pels seus punts de vista i actes que el van portar, entre altres coses, a morir a l'exili. Quedem amb Guixà per parlar del seu llibre i aprofundir en aquestes qüestions que avui dia, sobretot en aquests mesos, molts voldrien relacionar per inèrcia amb el procés sobiranista.

Com va sorgir la idea de l'assaig?

De pura casualitat. Em documentava per a un altre tema i vaig llegir les memòries de Carles Sentís, on un capítol se centrava en l'espionatge durant la Guerra Civil. En aquella part del llibre es parlava d'un article d'Interviú de 1981 on no es deixava a Sentís en molt bon lloc. Ho vaig consultar, vaig preparar un reportatge per a L'Avenç i com el tema em va semblar tan complex vaig decidir fer un pas més i abordar la qüestió en un assaig.

El reportatge d'Interviú esmentava Josep Pla?

No. El fill de l'ambaixador Azcarate de Londres recordava que el seu pare havia estat espiat per Sentís i va portar l'informe a la revista. L'article va passar desapercebut, potser perquè es va publicar una setmana abans del 23F. En topar amb la dada en les memòries vaig optar per indagar més sobre l'informe i a partir del de Sentís vaig arribar a Pla.

Moltes deduccions d'aquest espionatge de Pla es deuen a l'estil de certs textos del SIFNE.

Clar. No sé si és que era incapaç de dissimular el seu estil o el volia recalcar per fer mèrits. D'altra banda moltes de les seves informacions provenien dels seus amics personals. Pla era l'agent número 10 del SIFNE a Marsella i a partir de l'estil és indubtable que molts informes portaven la seva empremta, indiscutiblement.

En el llibre intentes comprendre l'evolució ideològica que condueix Pla fins l'espionatge.

Des que Pla és un home de Cambó segueix el seu ideari. Per Cambó la democràcia només funciona a Gran Bretanya i a la resta de països no és viable. Les solucions autoritàries eren lícites si la Gran Bretanya les avalava. Pla va seguir aquest esquema i davant la deriva de la República, insatisfactòria sens dubte per als homes de la Lliga, va coquetejar ideològicament amb monàrquics i falangistes que conspiraven contra el règim, el que va fer lògic que prengués partit per Franco durant la guerra.

És curiós pensar que Pla, que titllava Madrid de vilatana, trobés a la capital les persones que li interessaven ideològicament.

Es relacionava amb les elits perquè era el corresponsal de La Veu de Catalunya a Madrid. El seu centre d'operacions era al hall del Palace. Podia ser un home que se sabia relacionar molt bé amb el poble, però a Madrid acudeix a les altes esferes sense barrejar-se amb la plebs.

¿Vivia al Palace?

No, va residir en diverses pensions i al final en un entresòl del carrer d'Alcalá, però sí que és veritat que passava mitja vida al Palace.

És un periodista a qui li agrada ser protagonista i que viu la seva professió amb cert aire d'espia, escoltant molt mentre recull una infinitat d'informacions.

És veritat, ara que ho dius. Pla era molt personatge i també sabia sostreure molt bé la informació. Per treure cal donar.

A Madrid té molta importància la seva relació amb les revistes falangistes.

Això és indubtable a nivell ideològic, però no és una relació de causa efecte amb el seu futur paper en l'espionatge durant la guerra. Pla creu que cal estar al costat dels militars, i a més el Foreign Office, més conservador que el govern britànic, aposta per la Junta de Burgos. Un cop arriba la guerra es converteix en la joia del SIFNE per com redacta els informes i els seus infinits contactes.

Com es funda el SIFNE?

Des de les primeres setmanes de la guerra Cambó vol contribuir d'alguna manera a la victòria franquista perquè, al seu torn, Catalunya sigui millor tractada. Estableix contacte a París amb Quiñones de León, antic ambaixador monàrquic, el representant de la Junta de Burgos a la capital francesa, que al seu torn estableix contacte amb el Comte dels Andes, marmessor testamentari d'Alfons XIII i representant del General Mola a la costa basc-francesa. Cambó va pensar que no hi havia ningú millor que els catalans per vigilar la frontera pirinenca a partir de contactes, amistats i coneixement del terreny. Els monàrquics carlins els compren la idea i d'aquesta manera els informes arribaran a Salamanca, on s'apreciaran per la seva eficiència i bons resultats.

Quina és la principal contribució de Pla al SIFNE?

El llibre no esgota aquest tema, m'interessava més el tema dels homes de la Lliga a França. El millor que va fer Pla va ser detectar els moviments que una sèrie de republicans burgesos feien davant el Ministeri d'Afers Exteriors francès. Aquesta acció podia canviar el curs de la guerra i calia plantar-li cara amb una acció diplomàtica i propagandística des de Salamanca. Quan Pla detecta aquests moviments, Sentí acudeix a París per infiltrar-se entre aquests cercles republicans d'Amadeu Hurtado i al cap de poc temps l'oficina de propaganda d'Estelrich rep un recolzament decisiu.

D'una banda tenim a Marsella la SIFNE i a París l'oficina de propaganda.

Perpinyà generava molt bona informació sobre la situació interna a Catalunya, però tot això va ser desestimat per Franco, que tenia el seu propi full de ruta i no va considerar en cap moment realitzar una acció militar sobre Catalunya el 1937.

Sempre s'ha idealitzat la imatge del Pla espia, com un home que observava els vaixells que arribaven al port i informava.

Una cosa que no era gens fàcil. Els molls estaven controlats pel sindicat comunista. Es consentien, malgrat la neutralitat, alguns enviaments clandestins, però repeteixo que això no era gens senzill per al SIFNE accedir als molls, on era molt complicat infiltrar-se. Les accions de Pla al port tenen molt de mite i poca veracitat.

En realitat el major temor per als homes del SIFNE és una mediació internacional.

Amadeu Hurtado va actuar amb molta intel·ligència durant la guerra; sabia que França no se la jugaria per la República Espanyola, però sí que contempla la possibilitat d'un consens franco-britànic per imposar una treva o armistici que evités la sagnia i impedís que Espanya es convertís en un banc de proves bèl·liques per l'Eix. Això sí que podia passar i hagués trencat els esquemes a Franco. L'actitud neutral d'Hurtado, un home amb la vida resolta, va ser realista i molt lúcida. El SIFNE va voler contrarestar-ho i ho va aconseguir a través d'infiltrar-se en els seus cercles alhora que seguia pas a pas i minut a minut seus moviments.

Qui van ser els artífexs que van contrarestar la idea mediadora d'Hurtado?

Sentís era un crack, però crec que hi havia un talp a l'ambaixada parisenca, això va ser fonamental. Quan la batalla diplomàtica es fa més fort Pla acudeix a París, just quan Negrín arriba a la capital francesa, i més tard a la tardor de 1937 està a Biarritz i segueix enviant moltíssims informes que amb tota probabilitat sortien dels diaris per mantenir la ficció que l'espionatge seguia operatiu.

Pla observa i al mateix temps dedueix moltíssim a partir de llegir els diaris.

Molts periodistes, des de Kim Philby fins suposadament Kapuscinski, van ser espies. La dada que t'arriba d'un refugiat que fuig de la rereguarda és molt vàlid, però cal contextualitzar, i en aquest sentit un periodista com Pla era el més capacitat per fer aquesta tasca connectant les dades des de l'observació directa i la dissecció de l'allau d'informacions de tota la premsa.

I Marsella, que li confereix al teu assaig un aire novel·lesc, és un lloc on s'acumulava molta informació.

El novel·lesc ve de com era en aquell moment el conflicte polític a Marsella, amb un ajuntament molt d'esquerres i l'oposició feixista de Doriot.

I la tensió política a França complica les transaccions i intervencions diplomàtiques.

Exacte. França era neutral, però per exemple a Marsella es feia els ulls grossos si els estibadors bloquejaven enviaments de l'Espanya Nacional mentre carregaven els vaixells d'armes i subministraments per als republicans. En canvi a Biarritz es produïen sopars d'oficials nazis amb homes de Franco. Cada ciutat francesa era un món. El 1937 torna el Partit Radical i el neutralisme s'imposa.

Any en què l'acció del SIFNE és fonamental.

Formar aquesta xarxa exigia algunes setmanes. És operativa des d'octubre de 1936 i hi ha alguns informes de Pla a finals d'any. Al gener de 1937 Cambó ja considera Pla imprescindible per l'espionatge del SIFNE, havia d'estar a Marsella per complir la seva comesa.

Ell tria aquest bàndol perquè a Catalunya se'l considera un personatge més que incòmode.

Es considera que Pla és un home de la Lliga des de 1928, quan escriu la biografia autoritzada de Cambó. Crec que una de les principals aportacions del llibre és veure com Pla ja se situa a principis de 1926 en una òrbita conservadora, però ho dissimula durant un parell d'anys col·laborant amb la premsa d'esquerres.

Com es produeix aquest viratge?

El motiu és que el germà de Pla està ennoviat amb la filla d'un gran patriarca del suro, Joan Miquel i Avellí. La família, que estava arruïnada, torna a ser l'elit i això en la seva mentalitat de petit propietari arruïnat pesa molt. Pla deixa les seves quimeres de Macià i la República Catalana per donar suport a la consolidació familiar, on ell considerava que el seu germà Pere era l'esperit constructiu.

La família també incideix en el SIFNE, perquè el pare d'Adi Enberg era Cònsol de Dinamarca a Barcelona i li passava bona informació.

El Cònsol és una gran font de dades per al SIFNE i així es veu en els informes. El pare tenia correspondència amb les filles i així arribaven les informacions a Marsella.

Quin benefici esperava obtenir Pla amb l'espionatge?

No crec que pensés en una manera concreta que rendibilitzés seva tasca. Serrano Súñer va manipular la Falange a favor de Franco, i llavors, a través del cunyadíssim i el seu cap de propaganda Jiménez Arnau, sembla renéixer aquell inici de la Falange on acollien monàrquics i liberals per crear un gran moviment espanyol que podia evolucionar cap a la democràcia sense comunistes. El Diario Vasco comença a reeditar-se el 1938 per complaure les cancelleries. En aquell moment no crec que Serrano Suñer s'hagués posicionat tan clarament a favor de l'Eix. En aquell moment el perill era que França donés un reconeixement a la República. Per això sorgeix aquest diari on Pla elogia el primer ministre belga, socialista, perquè ha enviat un emissari a Burgos. En aquest esquema Pla es crea il·lusions i creu que és el més indicat per portar La Vanguardia.

Per ambició?

Fins a cert punt. El seu article del 10 febrer 1939, Retorno sentimental de un catalán a Gerona, vol que els militars no entrin a degollament a l'Empordà. Vol saber guanyar la guerra i protegir la seva gent, que és el que va fer, avalant a persones del seu poble, on es va afusellar molt poca gent. Acceptava guanyar la guerra sí, però volia que La Vanguardia fos un òrgan dulcificador que canalitzés les coses després del conflicte.

Però en el seu imaginari La Vanguardia seria un gran símbol de poder.

Al setembre de 1939 escriu a Destino l'article La sonrisa española on propugna esperar a veure què passa sense donar per descomptada la victòria alemanya en la guerra mundial. Potser Pla pensava en una revenja personal, però li reconec uns valors que demostren una gran altura de mires intel·lectual.

Pla dura molt poc a La Vanguardia.

Tres mesos.

Crec que Franco va decidir que no donaria res a Cambó i el seu cercle. Suposo que això va comportar grans frustracions.

Pot ser, però Cambó tenia massa orgull com per admetre els seus errors. El 1938 queda clar que Franco es desprèn d'aquest ajut català tot i que inicialment la necessitava. No hi va haver premis per als homes de Cambó, però amb tota probabilitat també va ser demèrit d'ells. Pla va ser el més astut. A partir de Leningrad es va treure la careta i Cambó ho va percebre, va veure que ho feia millor que la seva gent de la Lliga.

Als que posen de potetes al carrer, els expulsen de tot l'organigrama.

Franco prescindeix d'ells sí, però com et dic hi ha molt demèrit de la gent de la Lliga, a qui no li arriben els premis fins a 1957 amb Porcioles.

La seva tasca a la guerra li passa factura a Catalunya, la imatge de Pla a la seva terra és molt discutida i potser és pel que va fer durant aquest moment històric.

Somiava amb una restauració monàrquica i li va sortir malament la jugada, però no crec que poguessin penedir-se de res. Era ridícul tapar-ho tot perquè al final sempre surt la veritat.

Pla i Cambó se senten fascinats pel feixisme italià.

Però això va ser fins a 1937, moment en què Mussolini era molt ben considerat a tot Europa. Les seves salvatjades en la Guerra Civil i altres accions provoquen que aquesta fascinació baixi.

Pla i Cambó, seguint amb el dualisme, sempre van ser ells tot i integrar-se en moviments polítics.

Sí, però sabien molt bé on estaven els límits. Quan Pla és sotsdirector de La Vanguardia el diari treu portades de buit gravat de Hitler pel seu aniversari, però resideix a l'hotel Bristol, un centre dels anglòfils. No renegava exactament del seu passat liberal i catalanista.

Es mou millor Pla que Cambó.

És lògic, un periodista en aquest sentit es pot moure molt millor que un polític.

Cambó a nivell pòstum ha aconseguit que es parli massa poc d'ell.

Sabíem la veritat de Cambó i ara comencem a conèixer la de Pla, de qui espero que no se'l jutgi amb implacabilitat. Tant de bo es mantinguin els seus valors literaris en alt malgrat la seva veritat política. Per la seva banda Cambó va ser un gran polític que va fer molt per Barcelona. L'han apartat de la línia d'evolució del catalanisme, que en realitat va crear perquè era un home d'acció. ¿Quin sentit té amagar-ho?

Etiquetas
stats