eldiario.es

Menú

"Sense paradisos fiscals mai no hi hauria hagut preferents a Espanya"

Entrevista al director d''Alternativas Económicas', Andreu Missé, que presenta el llibre La gran estafa de les preferentes

Missé recorda que molta gent gran "ha mort amb el disgust de la qüestió de les preferents sobre les seves esquenes"

"Tot el sistema se sosté amb l'argument que si cauen els bancs és la fi del món", afirma

- PUBLICIDAD -
Andreu Missé. Preferents

Andreu Missé, periodista i director de 'Alternativas Económicas' SANDRA LÁZARO

Andreu Missé és un d’aquells periodistes que creu que una de les funcions dels professionals de la comunicació és denunciar les arbitrarietats i injustícies que abunden a la nostra societat. Aquesta convicció és la que el va portar a escriure un llibre La gran estafa de les preferents (Alternativas Económicas, 2016), que s'ha presentat aquest dimarts a Barcelona. 

Un milió d’afectats, la gran majoria gent senzilla que va veure en perill els estalvis de tota la seva vida, mereixien una investigació a la qual ha dedicat dos anys de treball. Una recollida de diners per Internet ha fet possible aquesta obra de Missé, director d'Alternativas Económicas. El llibre contradiu a qui dóna el periodisme d’investigació per mort i enterrat.

Què eren les participacions preferents?

Eren un producte financer, barreja d’accions i dipòsits. Quan un banc o una caixa oferien a una persona aquest producte, el venien com si fos un dipòsit. No li concretaven gaire però li estaven venent una forma de capital que tenia molts riscos. Ho podia perdre tot, sense venciment, ni liquiditat. Si tens diners al banc sempre els pots anar a buscar. Si el tens a termini fix, el pots anar a buscar quan venci. Aquí, no. I no ho explicaven gaire. No tenia garantia de l’Estat. Només que els haguessin advertit que podien perdre els seus diners, que no era segur que els poguessin recuperar...

I d’aquí ve La gran estafa de les preferents

La raó que fos una estafa és la manera com es van vendre. Si et diuen les característiques d’un producte no és cap estafa. Però no ho explicaven això. Tot allò que es relaciona amb el món financer es basa en la confiança. Per la gent normal és impossible entendre les tècniques d’aquests productes, però també per economistes o advocats. A més, entre els afectats hi havia molta gent amb pocs coneixements. Quan s’acabava el termini fix dels productes que tenien aquestes persones, el banc els proposava de comprar preferents, fent-los creure que eren segures. Aquí hi ha l’essència de l’engany.

Per què es van crear les participacions preferents?

Perquè els bancs no tenien capital. Els bancs necessitaven capitalitzar-se. I les caixes encara més, perquè per la seva pròpia naturalesa no tenen capital. Aquí hi ha un pecat mortal original: els paradisos fiscals. El 1998 comença a utilitzar-los el BBV i després s’hi apunten tots. No hi ha cap llei que ho permeti. Ho fan des de paradisos fiscals, amb una autorització de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, amb l’acord del Banc d’Espanya i del ministeri d’Economia.

El 2008 esclata la crisi i els fons d’inversions que tenien preferents se les treuen de sobre. I les entitats financeres les continuen col·locant als particulars.

Els inversors institucionals marxen. No volen riscos. L’inversor, per finançar un banc, a partir d’aquell moment, a nivell internacional, demana un 12%, un 14% o un 15%. La raó de fons del capital és agafar diners dels estalviadors i deixar-los als que demanen crèdits però ha de tenir una base per cobrir les possibles pèrdues. Amb aquest esquema, quan esclata la crisi es comencen a produir crèdits fallits, pèrdues, gent que no pot pagar les hipoteques,... El capital va baixant i les entitats financeres necessiten augmentar el capital.

Els inversors clàssics demanen un 15% i les preferents apareixen com una sortida. Als particulars se’ls ofereixen interessos del 7% però ells no són especuladors. Són estalviadors, han tingut treballs molt humils, no han fet vacances, s’han privat de moltes coses... Han estalviat 30.000 euros o 40.000 euros. Però ni així, ni amb els ajuts públics que van rebre, els bancs es van salvar. Van anar petant: Bankia, Caixa Catalunya, les caixes gallegues,...

Per què esclaten les protestes de les persones que havien adquirit preferents?

Perquè la gent va als bancs a buscar els diners i els diuen que no els hi poden tornar. I traslladen la culpa a Brussel·les, que no té res a veure amb això. La Comissió Europea ho va estar investigant però el seu problema és que no té poder. El Nadal de 2011 s’organitzen les primeres protestes, molt aïllades. La gent es planta a les oficines i es comencen a crear associacions, plataformes. Estem parlant d’un milió d’afectats. Dotzenes i dotzenes de manifestacions. Però tot això sortia molt poc als grans mitjans. Apareixia als locals. El Govern es feia el boig. Només deia alguna cosa quan es veia molt arraconat.

Hi ha dos grans aspectes a tenir en compte. Perquè es van crear les preferents i la importància de les mobilitzacions populars que han permès que es recuperés bona part dels diners que no es volien tornar als ciutadans.

Els jutges han jugat un paper important en aquest procés.

Molt important. Els jutges del civil s’han conscienciat. És impressionant. Hi ha desenes de milers de sentències condemnant els bancs. El 90% de les sentències han estat favorables als afectats. Han bloquejat els jutjats. Algun magistrat em deia que estava treballant pels bancs. Perquè, a més de les preferents, han fet subordinades, clàusules-sòl, swaps,...

És un desgavell. Els bancs tenen un poder molt gran, sense controls. S’han creat comissions d’investigació parlamentàries molt útils i interessants a Catalunya, a València, a Galícia,... però el més eficaç han estat les mobilitzacions populars. Al començament, els jutges fallaven sempre a favor dels bancs perquè els era impensable que haguessin fet les coses malament. Les mobilitzacions els van sensibilitzar.

Andreu Missé. Preferents

El patiment dels afectats va animar Andreu Missé a escriure el llibre 'La gran estafa de les preferents' SANDRA LÁZARO

És, precisament, la solidaritat amb la gent senzilla enganyada la que et porta a escriure el llibre.

Al primer número de la revista Alternativas Económicas vam posar aquest tema a portada. Joaquín Estefanía ens ho va proposar. Havien sortit algunes notícies als diaris però no s’evidenciava el patiment de tanta gent. Gent que no en parlava perquè tenia vergonya. Temia que la veiessin com ruca, egoista, o que la família se n’assabentés. Primer es porta molt en secret, però quan comença a escampar-se que hi ha molts afectats, s’adona que són persones normals les que han estat enganyades.

Estem parlant de prop d’un milió de persones

Sí. A més de les preferents, hem de tenir en compte els efectes de productes semblants creats per la CAM o el Banc de Santander. En el cas de Bankia es va enredar la gent tres vegades. Primer, les caixes que van crear Bankia els van col·locar preferents fins el 2009. El 2011 va sortir Bankia a Borsa i ara està apareixent als mitjans que els inspectors del Banc d’Espanya, a petició dels jutges, van fer dos informes advertint que el nou banc no era viable. Els comptes que va presentar Bankia quan va sortir a Borsa no es corresponien amb la realitat.

I, tercer, van proposar-los de canviar les preferents per accions de Bankia, amb l’argument que els permetria desblocar part dels seus diners. Però les accions van baixar en picat i els que van fer-ho van perdre el 99% del valor inicial.

La salut de moltes de les persones que han passat pel tràngol de les preferents se n’ha ressentit

Hi ha un capítol del llibre dedicat a això. Tracta del cas de Mataró, una de les ciutats més afectades, per les preferents, col·locades, en aquest cas, per Caixa Laietana. L’alcalde convergent va ser molt valent i va defensar molt els afectats. Es va crear una gran unitat al poble. Van estar dos anys i mig batallant. Van aconseguir que els incorporessin a l’arbitratge que es va acabar fent. Una psicòloga va ajudar a asserenar els afectats –la majoria gent gran i dels barris més humils– després de tants anys de mobilitzacions i lluita. La gent ha patit molt.

Ja hi ha dues sentències de ‘danys morals’. Amb condemnes petites, de 6.000 euros, però suposen un reconeixement que a més de tornar els diners a les persones, els ha de pagar pel patiment causat. Això s’ha passat massa ràpid. Un afectat de Córdoba em deia que no havien guanyat sinó que els havien tornat el que tenien, després de tres anys de lluita. Molta gent gran ha mort amb el disgust d’aquesta qüestió al damunt.

La solució del Govern va ser que es fes un arbitratge entre les entitats financeres i els perjudicats.

Va improvisar un arbitratge en la proximitat de les eleccions gallegues d’octubre de 2012 per la pressió dels afectats d’aquella comunitat. Però no era un arbitratge de debò. Un arbitratge és quan dues persones es posen d’acord per triar-ne una tercera perquè faci de jutge en un conflicte que tenen entre ells. Aquí no. Se li va dir arbitratge però no ho era. El banc va triar les persones que considerava que poden fer l’arbitratge i després es va legalitzar a les Juntes d’Arbitratge oficials de cada comunitat autònoma. I, quina casualitat!, el cent per cent dels acords del banc van ser el cent per cent dels acords de les juntes oficials.

Primer es va fer a Galícia i després a Catalunya i a Madrid. Tots tres van tenir les mateixes característiques. Es va encarregar a consultores que treballen amb els bancs que fessin els arbitratges. Qui ha pres les decisions sobre quins clients podien beneficiar-se dels arbitratges han estat els bancs mateixos.

Una conclusió d’aquesta crisi és que la millor eina de la ciutadania és la mobilització.

Hi ha un paral·lelisme entre preferents i desnonaments. Són els dos grans abusos bancaris d’aquest país. Els dos han provocat grans mobilitzacions. Han causat una gran conscienciació dels jutges, que estan a favor de la gent. El Tribunal Suprem, contra tots els pronòstics del Govern i de tothom, va obligar Bankia a tornar tots els diners a més de 200.000 persones que havien invertit en accions en Borsa. No hi ha antecedents d’un fet així a cap país del món.

Els jutges diuen que van prendre consciència quan van veure la gent i van conèixer els casos concrets. Hem associat els jutges a un cos molt conservador. Evidentment ho ha sigut, està amb el poder establert però els jutges han estat un element dinamitzador del retorn dels diners als afectats per les preferents.

Andreu Missé. Preferents

"Els bancs tenen un poder desproporcionat al sistema econòmic", segons Missé SANDRA LÁZARO

El front penal encara està obert.

Molts particulars han anat contra els directors de les oficines bancàries. Quasi tots els procediments han decaigut perquè una cosa és dir que s’ha de tornar els diners als perjudicats i una altra és enviar gent a la presó. Els jutges s’ho pensen molt més. Als Estats Units, on han estat duríssims amb les multes als bancs, només hi ha un o dos directius bancaris a la presó. En el sector bancari, l’has d’haver fet molt gruixuda perquè t’enviïn a la presó.

Hi ha més de 125.000 persones que van rebutjar-les de l’arbitratge. I aquesta gent continua demanant justícia. També n’hi ha molts que no hi van anar perquè no se’n van assabentar, no sabien què fer, no els van avisar. D’altres s’han assabentat que els seus pares tenien preferents quan s’han mort.

Aquests fets que denuncia no haurien de dur a canviar el sistema financer?

Estem en un moment, en general però sobretot a Europa, en què els bancs tenen un poder desproporcionat al món econòmic. Tot aquest temps que han estat malament no han donat crèdits. Només ha donat crèdits la banca pública europea, el Banc Europeu d’Inversions. Es renega de la banca pública però és l’única que dóna crèdits en els pitjors moments.

A Alemanya, el 35% o el 40% del sector encara està en mans de caixes d’estalvi o bancs cooperatius. Durant tots els anys de la crisi, els bancs privats comercials –Commerzbank, Deutsche Bank,...- han baixat el crèdit un 10% o un 15% mentre els bancs cooperatius i les caixes l’han augmentat. Una de les explicacions per les quals Alemanya ha aguantat millor la crisi és perquè ha tingut una part important del sector financer que ha estat al servei de l’economia dels ciutadans.

Hi ha qui arriba a dir que els bancs privats no haurien de crear diners

Però és que això és la naturalesa del sistema. Quan un banc et dóna un crèdit, els diners te’ls gastes comprant algun producte i tornen a un altre banc o el mateix. El tema de fons és que es tracta d’un sector que no pot estar tan desregulat com fins ara i actuar amb tanta impunitat. En aquests moments, els bancs estan obligats a fer les coses malament. Amb el tipus d’interès que hi ha no poden funcionar. Han de fer abusos: fer comissions sense límits, treure límits als caixers, col·locar assegurances a gent que no les necessita,... Els tipus a zero no deixen marge per fer res.

Tots els estalviadors estan pagant la crisi una altra vegada. A la gent que havia estalviat tota la vida per tenir un 2% o un 3% i amb això complementar la pensió li diuen que li donen un 0,1% o un 0,2% i d’aquí a quatre dies li faran pagar per guardar-li els estalvis. Aquest sistema no és sostenible. Des de la pròpia lògica capitalista. No cal fer un discurs anti-sistema.

Ja anuncien nous productes. No han escarmentat gens

No. S’oblida. Està estudiat. Les estafes bancàries s’obliden al cap de deu anys.

I la denúncia que fas al llibre s’oblidarà d’aquí a deu anys?

Jo sóc un periodista que fa la seva feina. L’esforç de veritat l’han fet les persones que han batallat, que han sortit al carrer cada setmana, que han anat a protestar al Congrés, al Parlament, que no han parat de denunciar. Elles són les veritables protagonistes d’aquesta història.

El sistema financer sembla insensible davant aquestes lluites

Estan acomiadant gent cada dia. Si vas a buscar diners al banc t’enviaran al caixer. O només t’atenen un parell d’hores al dia. Cada cop tenen menys gent i ofereixen menys serveis. Això és una gran revolució, una situació insostenible que no pot durar.

I què cal fer?

El primer, protestar. Anar a una associació de consumidors o a les institucions. Anar a les institucions, però, és un drama. Quan la Comissió de Valors o el Banc d’Espanya resolen a favor de les reclamacions dels particulars, els bancs no estan obligats a complir la resolució. Només ho fan en un percentatge molt petit d’ocasions. El banc hauria d’aplicar-les automàticament.

Hi ha molt discurs contra la banca pública. José Ignacio Goirigolzarri, el president de Bankia, ho està fent bé. Va tornar tots els diners dels inversors en Borsa. Ara té unes cent mil demandes plantejades. Hauria de complir totes les resolucions del Banc d’Espanya a favor dels clients. A la banca pública hi ha una limitació de salaris. No té ni cap ni peus que els banquers tinguin els salaris que tenen. Mai no han estat justificats però ara encara menys.    

Què passaria si només hi hagués banca pública?

No comparteixo els maximalismes. Bankia ja és pública. Pot ser un model i aconseguir que els clients estiguin més contents que amb d’altres bancs. No s’ha de mirar només el compte de resultats dels bancs sinó també el compte de resultats dels clients, dels ciutadans.

Racionalitzar els sous. No tenen cap justificació els salaris que es paguen. És que no els guanyen. La banca ens ha costat 95.000 milions d’euros de capital en ajudes públiques. Se n’han perdut del tot més de 40.000 milions. Si es tornen les ajudes públiques, amb els interessos, no és un problema.

La banca ètica és una bona alternativa?

Estic a favor de la banca alternativa. Coop57 és fantàstica, exemplar, modèlica. La banca alternativa no arriba ni al 1% del sector. Les caixes rurals són el 5% i molt localitzades. Hem de treballar en tots els fronts. No perdre la banca pública i ajudar la banca alternativa. Els governs podrien subministrar-los locals. D’aquí a vint anys, la banca alternativa no haurà arribat al 10% o el 20% del sector. S’ha d’aconseguir que els bancs privats no abusin. Hem de tenir solucions per avui. I això vol dir no permetre més abusos.

Andreu Missé. Preferents

Per Missé, la solució als abusos comesos pels bancs passa per una Europa políticament més forta SANDRA LÁZARO

La política financera, el control dels bancs passa ara per la Unió Europea.

Tot el sistema s’aguanta amb l’argument que si cauen els bancs és la fi del món. Aquest argument els permet continuar tolerant tots aquests abusos. A Europa li passa el mateix que al govern d’aquí. Reacciona davant la pressió ciutadana. El que ha passat a Espanya no ha passat a cap país d’Europa. A Europa hi havia preferents però no s’havien malvenut.

  Ens en podem fiar d’una Unió Europea que ha demostrat reiteradament la seva dependència i la seva por al poder dels grans grups financers?

No ens queda més remei que fiar-nos-en. Per primera vegada, la Comissió s’ha plantat davant Apple, que representa les noves empreses que són els grans poders mundials de l’economia. La comissària de Competència no és Joana d’Arco Ha actuat així perquè té llum verda del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker. Recordem que Juncker va ser el cap del paradís fiscal que és Luxemburg i no hauria d’haver estat mai president de la Comissió, però aquest escàndol era massa gran i no podia obviar-lo.

Per què passa tot això? Si no hi hagués hagut paradisos fiscals mai no hi hauria hagut preferents a Espanya. Molts informes de l’OCDE, del G-20 dient que acabarien amb els paradisos fiscals però no feien res. Arriba un moment que la gent protesta perquè si aquestes empreses no paguen impostos, els estats no tenen diners i retallen serveis.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha