Sense sostre però amb història
Mentre un grup de turistes japonesos armats amb l'últim model de càmera rèflex i abillats amb l'uniforme oficial del bon viatger -gorra per protegir-se del sol fins i tot en dies plujosos, mapa mida XXL i motxilla enganxada al pit- contemplen les belleses de la Catedral de Barcelona, un altre grup, molt menys nombrós, observa una cantonada que a primera vista no té cap interès històric o artístic. Liderant aquest segon grup hi trobem en Juan, un gadità de 51 anys i cabells blancs que exerceix de guia. Una dicció perfecta en alemany i la desimboltura pròpia de la seva Cadis natal li permeten combinar bromes i explicacions amb els visitants. La cantonada que ara els està ensenyant -entre el Pla de la Seu i el carrer Santa Llúcia- va ser la seva casa durant més de 3 anys. I és que en Juan, igual que els altres guies de l'empresa Hidden City Tours, ha estat durant molts anys un sense sostre.
Després d'una vida dedicada al màrqueting, Lisa Grace, fundadora de l'empresa, va ser acomiadada de la multinacional per la qual treballava després de sol·licitar la jornada reduïda per maternitat. La idea va sorgir en un viatge a Londres, on va veure un anunci en el qual s'oferien rutes turístiques guiades per 'homeless'. “Va ser llavors quan vaig pensar que tant Barcelona com jo necessitàvem alguna cosa així. Estava cansada d'ajudar a tenir més als que ja ho tenen tot; necessitava ajudar de veritat a algú”.
En plena polèmica sobre la massificació del turisme a la ciutat -vegeu el cas de la Barceloneta i els pisos turístics il·legals- aquesta agència es presenta com a alternativa al turisme multitudinari. Allunyada de les grans zones turístiques, la seva màxima és oferir grups reduïts que permetin la interacció constant amb el guia que, en definitiva, es converteix en protagonista. Ramón, José, Juan i la resta de l'equip han rebut una formació de més de 80 hores, però sobretot aporten un valor afegit incalculable a les seves rutes: “Qui millor per ensenyar una ciutat que algú que ha viscut en els seus carrers?” es pregunta Lisa. És per això que les visites guiades combinen explicacions històriques dels llocs més emblemàtics del nucli antic amb vivències personals dels guies en aquests mateixos carrers.
“La plaça Sant Felip Neri va ser un dels objectius de l'aviació franquista durant la Guerra Civil. En un dels bombardejos van morir més de 200 nens que es refugiaven en els subterranis. Molts anys després va ser casa meva. Molts sense sostre vam triar aquesta plaça perquè just al carrer de sobre hi ha un centre per a toxicòmans on a primera hora del matí ens deixen dutxar-nos i ens donen esmorzar” explica en Juan, que després de caure en la drogues durant la seva joventut a Alemanya, va ingressar a presó i va ser deportat a Espanya, on va aterrar sense família, amics ni recursos. La ruta prossegueix per la baixada de Santa Eulàlia fins arribar a la plaça del Pi. Allà, el contrast de diversos sense sostre al llit a escassos metres d'un luxós hotel provoca un silenci reflexiu de manera gairebé inconscient tant en el guia com en els visitants.
Els dos turistes d'avui, una parella alemanya de mitjana edat, miren sorpresos en Juan mentre aquest els explica anècdotes dels seus anys al carrer. “El que més ens està sorprenent és la naturalitat amb què ho explica tot. A més ens ha dit que a Espanya hi ha prop de 40.000 sense llar, ens sembla increïble”. Avançada la ruta ens endinsem al Raval, on en Juan saluda un parell d'amics dels seus anys allà i explica la transformació que l'antic barri xino de Barcelona ha sofert en aquests darrers anys.
A dia d'avui cap dels quatre guies de Hidden City Tours és un sense sostre. “Algun dels guies són encara persones sense llar, perquè viuen en pisos d'acollida o albergs, però cap dorm ja al carrer”. Durant tota la conversa amb la seva fundadora una idea es repeteix com un mantra: “Som una empresa social, no una obra de caritat, el nostre èxit es mesura en els llocs de treball que aconseguim crear”, i sentencia que “a les ONG es donen donacions, el que ajuda està per sobre del que té la necessitat, és caritat. Aquí el líder és el sense sostre. Ell és el que ensenya i l'usuari el que escolta”.
Acabada la ruta en Juan els explica que en els seus anys al carrer aprendre va fabricar carteres amb brics de llet, “mantenir la ment ocupada és la clau per no tornar-te boig i caure en totes les addiccions”. Els les ensenya, els agraden i n'hi compren. “Gràcies a l'extra que em trec amb les carteres, ja m'he comprat algun moble per al pis que comparteixo amb la meva nòvia”. Un rialler Juan s'acomiada de nosaltres mentre s'encén un cigarret i es perd Rambles avall.
