eldiario.es

Menú

Bordeus, amb denominació d’origen tramviari

A l’estuari del Garona s’alça la capital mundial del vi, completament renovada i transformada en els darrers anys en bona part gràcies a la implantació d’una potent xarxa de tramvies

Bordeus travessa una segona època daurada, després de l’esplendor econòmic del segle XVIII que segueix impregnant un centre històric que des de 2007 és patrimoni de la humanitat

- PUBLICIDAD -
El Palacio de la Bolsa.

El Palau de la Borsa. VÍCTOR SAURA

Quan es parla de Bordeus, venint d’una ciutat com Barcelona, s’ha de començar pel final. És a dir, pel que a priori un diria que és més superflu i banal, i que segurament més d’una crònica sobre la capital de l’Aquitània deliberadament obvia. És a dir, s’ha de començar parlant del tramvia.

Bordeus és, certament per mèrits propis, la capital mundial del vi, mal que li pugui pesar a altres ciutats aspirants. I el seu desenvolupament urbà, en especial a partir del segle XVIII, el deu en gran part al comerç de vi (també al de sucre i esclaus), en la seva condició de port atlàntic situat a l’estuari del Garona. Però el que el viatger d’avui copsa a primera vista al Bordeus del segle XXI és una fabulosa xarxa de tramvies que cusen el centre amb la perifèria i la perifèria amb la metròpoli, i que s’endinsen amb insòlita tranquil·litat pels carrers d’un casc antic on la presència de cotxes s’ha reduït a la mínima expressió.

Tranvía en el centro histórico.

Tramvia al centre històric. VÍCTOR SAURA

S’imaginen tramvies enfilant les Rambles des de Colom i seguint passeig de Gràcia enllà fins arribar a la Diagonal, o baixant Via Laietana des d’Urquinaona per enllaçar amb la Barceloneta, o travessant els carrers Ferran i Princesa? Doncs això més o menys el que es veu a Bordeus, on també hi va haver un agre debat quan Alain Juppé va arribar a l’alcaldia a mitjans dels anys noranta i va posar sobre la taula el pla dels tramvies i entre altres oposicions es va trobar amb la del del seu mateix mentor, l’històric dirigent gaullista Jacques Chaban-Delmas, que als anys cinquanta havia eliminat els darrers tramvies que quedaven a la ciutat (nota al peu: A Bordeus els alcaldes duren una eternitat; Chaban-Delmas s’hi va estar gairebé mig segle, del 1947 al 1995; Juppé porta des d’aleshores amb una breu interrupció d’un any i mig en què va estar imputat, o sigui ja passa de 20 anys).

En síntesi, es va imposar el criteri de Juppé i els bordelesos van haver de suportar uns quants anys d’obres, però avui estan gairebé tan orgullosos del seu tramvia com del seu vi (subratllo el gairebé, res no pot superar el vi), ja que ha transformat no només la mobilitat urbana sinó que és ara part indissociable de la personalitat i idiosincràsia de la que també es coneix com la petita París.  

De l’antiga ciutat murallada (o caldria dir-ho en plural, ja que hi van haver diverses muralles) queden cinc portes espectaculars, cadascuna reflex d’una època, per les quals travessen vianants i transport públic, i el privat només amb comptagotes. Aquesta aposta decidida per buidar el centre històric de cotxes l’ha transformat en un recinte especialment còmode de patejar on, a banda d’un parell d’impersonals i massificats carrers comercials, tot són carrerons empedrats i petites places abrigades per cafès i bistrots d’inconfusible aroma francès. Hi ha diversos itineraris ben senyalitzats, especialment per tot el conjunt declarat l’any 2007 Patrimoni de la Humanitat. La plaça del Parlament, on durant l’Edat Mitja s’instal·lava el mercat, és una de les més maques.

Quan se surt d’aquí s’entra en terrenys menys llustrosos, que recorden al Bordeus decadent de vint anys enrere. Per exemple, a la ciutat hi ha dues grans referències eclesials, i totes dues porten incorporada una mena de campanar-mirador. La Catedral de Sant Andreu es troba a la zona patrimonial, el seu aspecte i el de tot allò que l’envolta és d’una gran bellesa i pulcritud. I si es vol pujar a la torre més val reservar o armar-se de paciència a la cua. La Basílica de Saint-Michel, en canvi, tot i formar part del centre històric és fora del perímetre d’especial protecció senyalat per la Unesco. I per desgràcia això es nota.

Entre els edificis que marquen l’època de més esplendor de la ciutat destaquen també dos, d’encuny neoclàssic: el Gran Teatre, a la Place de la Comédie, que alguns consideren el més important de tota França, i que mereix una visita per l’interior. Just al seu costat s’aixeca una gran escultura amb el personalíssim segell del català Jaume Plensa, que un mecenes desconegut va donar a la ciutat. L’altre edifici és el palau de la Borsa, a la vora del riu, possiblement el que millor reflecteix l’auge econòmic del segle XVIII i el més retratat de la ciutat ja que a l’altra banda del carrer hi van instal·lar un gran mirall d’aigua que permet fer curioses instantànies amb efectes reflectants.

Cité du Vin.

Cité du Vin. VÍCTOR SAURA

Tornem ara al que segurament hauria d’haver estat el començament. Bordeus té la total determinació d’exercir de capital mundial del vi, i per això ha aixecat un gran centre, d’aspecte guggenhemià, dedicat a la cultura vitivinícola. La Cité du Vin es va inaugurar farà cosa d’un any i es troba també al costat del Garona però una mica allunyat del centre, en una zona portuària clarament necessitada d’una reconversió. Si es té temps, val la pena desplaçar-s’hi. El museu que acull al seu interior és un prodigi d’explicacions i està fet amb tal quantitat de recursos tecnològics que enlluerna els infants. A banda, a la Cité du Vin es poden comprar i tastar vins de tot el món, també hi ha exposicions temporals, i des del seu bar-mirador es divisa una bonica panoràmica del riu i la ciutat (sempre que el dia no sigui gaire emboirat).

Seguint riu avall i per tant allunyant-se encara més del centre històric s’arriba a un indret certament curiós que interessarà als amants de les històries bèl·liques. L’exèrcit nazi va construir-hi una enorme base per a submarins, a l’època considerada indestructible. Podia allotjar-ne 42 al mateix temps. Avui és un centre cultural obert al públic on, a banda d’una exposició sobre el seu funest passat, s’hi programen tota mena d’espectacles i festivals.  

El que coneixem com vi de Bordeus són en realitat 57 denominacions d’origen diferents produïdes a la regió que envolta l’estuari del Garona i en la que treballen al voltant de 14.000 productors. Parlem de prop de 120.000 hectàrees dedicades al conreu de la vinya, i esquitxades per milers de bodegues, moltes de les quals es poden visitar o fins i tot fer nit. A una hora en cotxe de la ciutat es troba l’encantador poble medieval de Saint-Émilion, perfectament conservat i que dona el nom a una de les més famoses denominacions d’origen de Bordeus. Un poble bolcat a la venda de vi per al turista que sortosament el turisme encara no ha espatllat, possiblement perquè és essencialment d’interior.

Saint Émilion y Duna de Pilat.

Saint Émilion i Duna de Pilat. VÍCTOR SAURA

Una altra escapada absolutament imprescindible a una hora de Bordeus, però en direcció sud, és l’anomenada Gran Duna de Pilat, a la badia d’Arcachon (bonic poble pesquer també recomanable). Alguna explicació científica deu tenir, però és com trobar un tros del desert del Sàhara al bell mig de l’Europa atlàntica, un misteri gairebé sobrenatural. S’hi arriba en cotxe a través d’un frondós bosc de pins, s’aparca en un pàrquing situat encara al bosc, es camina uns centenars de metres i de sobte sorgeix la gran mola de sorra. Cal anar ben calçats per afrontar la pujada a la duna. Per les fotos pot no semblar gaire més que una gran platja, però vist in situ la dimensió es multiplica. Recórrer-la de dalt a baix i de dreta a esquerra demana hores i estar en bona forma. Als mesos d’estiu posen una escala per facilitar la pujada, però amb tot i així tot el recorregut es fa sense més tracció que la pròpia.

Vueling vola de Barcelona a Bordeus.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha