Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Perill: els botiflers volen tornar al Born!

Pere Rusiñol

Barcelona —

El Born Centre Cultural de Barcelona s'ha convertit en un dels millors símbols de l'evolució de Catalunya en l'última dècada: el que havia de ser la biblioteca més gran de la ciutat va acabar convertida en un gran artefacte de propaganda nacionalista al voltant del gran mite de 1714 sense el menor rastre de cap llibre.

I quan ara l'Ajuntament de Barcelona tracta al cap de corregir el tret, amb formes exquisides i màxima solvència professional -Ricard Vinyes, el nou comissionat de l'Ajuntament per temes de memòria, és una referència mundial en aquest tipus de museus-, els guardians de les essències nacionalistes han sortit al carrer, abillats fins i tot amb vestits d'època de la “gran batalla nacional” per plantar cara de nou als botiflers. Amb aquest vocable s'enquadrava despectivament als catalans partidaris de Felip V en la Guerra de Successió (1701-1715) i ha acabat convertint-se en sinònim de “traïdors” a Catalunya, aplicant-se de la mateixa manera a tots els que no combreguen amb la causa nacionalista ( i ara independentista).

Ada Colau, Gerardo Pisarelo, Ricard Vinyes: botiflers!

La Guerra de Successió és l'impactant primer capítol de la gran novel·la del nacionalisme català actual, el moment en què “Catalunya va perdre la seva llibertat”. Poc importa que fos en realitat una guerra europea, que hi hagués molts catalans en tots dos bàndols, que la contesa fos un pols entre dinasties règies rivals que utilitzaven als seus servents com a mera carnassa, o que el màrtir construït per la causa nacionalista, Rafael de Casanova, no fos conseller en cap de la Generalitat sinó de Barcelona -com li encantava recordar Pasqual Maragall- i que no morís en el fragor del combat abraçat a les quatre barres sinó gairebé 30 anys després d'una plàcida vida com a advocat en el nou règim felipista.

Tot això és igual: el relat nacionalista va reescriure la contesa per propulsar els seus fins polítics en el present -com han fet totes les tradicions nacionalistes, tinguin Estat o no- i el Born Centre Cultural és el mite fet realitat. I a més, amb la força que dóna el poder veure que les restes històriques de la batalla són de veritat: si les pedres són autèntiques, també ho és el relat construït.

El Born Centre Cultural s'ha convertit obertament a la “zona zero” del suposat genocidi espanyol a Catalunya, escortat per una immensa bandera catalana que a Espanya només competeix en grandària amb què va col·locar José María Aznar a la plaça de Colón, a Madrid.

La paradoxa és que quan les obres per crear la gran biblioteca a l'antic mercat del Born van fer emergir les restes del barri arrasat per Felip V, el 2002, va ser el diari El País el que va enarborar la bandera de la importància de la troballa i de la necessitat de preservar i inserir en les polítiques de recuperació de la memòria de la ciutat. Ha passat poc més d'una dècada, però realment sembla un altre món: ningú podia intuir llavors que un museu públic de l'Ajuntament Barcelona -bastió històric de l'esquerra plural i del maragallisme- podia convertir-se en un museu de la “zona zero” del suposat genocidi espanyol.

No obstant això, va passar el que va passar. I fins a un dels referents de la intel·ligentsia de Pasqual Maragall -en l'Ajuntament i a la Generalitat-, Ferran Mascarell, es convertí en un aspirant a erigir-se en l'André Malraux d'Artur Mas. El Born Centre Cultural, inaugurat el 2013, en plena ebullició del “procés” amb els convergents Artur Mas a la Generalitat i Xavier Trias a l'Ajuntament, va acabar en mans de Quim Torra, activista d'Òmnium Cultural d'un nacionalisme tan pur que és capaç d'escriure una biografia del periodista Manuel Fontdevila deixant gairebé en una nota a peu de pàgina el seu major assoliment professional: la direcció de l'Heraldo de Madrid, el diari de referència de la II República.

El que amb ulls d'avui sembla una gran ingenuïtat d'El País tenia en canvi la seva lògica llavors, tenint en compte la trajectòria de l'Ajuntament de Barcelona amb l'empremta de Maragall en els sempre espinosos assumptes de memòria: recuperació de les memòries -en plural- de tots els vençuts; no només dels vençuts “oficials”. Al carrer, però també en els espais públics, des de la placa a la cantonada del Raval on el cenetista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, va ser assassinat, el 1923, pels pistolers de la patronal amb protecció del Govern de Madrid fins a l'estàtua del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat com a cap de turc de la Setmana Tràgica, el 1909, amb l'aval dels pròcers del nacionalisme polític, inclòs el del seu fundador, Enric Prat de la Riba.

Aquesta política de “memòries” impulsada per Pasqual Maragall i els seus successors es va fer a més amb mà esquerra i perspectiva liberal, ja que no aspirava a imposar una memòria única amb un relat únic: es va posar una estàtua de Ferrer i Guàrdia, però allà segueixen, en el seu lloc de sempre, la de Francesc Cambó i fins a la d'Antonio López, marquès de Comillas, el “filantrop” que va fer la seva fortuna amb el tràfic d'esclaus a Cuba encara en la segona meitat del segle XIX.

Un dels insults preferits que els nacionalistes dedicaven a Maragall abans de segrestar va ser sempre: “botifler!”.

I ara, l'inconcebible: els botiflers volen tornar al Born!

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats