“El nostre intent va ser l’últim a la desesperada d’aconseguir un govern de canvi”

A les poques hores que s’hagen esfumat les possibilitats d’aconseguir un acord per a formar Govern a Espanya i amb la maquinària política orientada a unes noves eleccions, que se celebraran només sis mesos després de les anteriors, Mónica Oltra, vicepresidenta d’un govern d’esquerres en la Generalitat Valenciana que ha servit de referència durant les negociacions entre partits, revisa el que hi ha ocorregut i apunta el que hauria de passar en una conversa que es desenvolupa en el petit despatx del seu grup, Compromís, en la seu de les Corts Valencianes, mentre en l’hemicicle del parlament autonòmic transcorre un ple.

La del dia 26 d’abril va ser una jornada insòlita en la vida política espanyola, en què Compromís va estar al centre amb la seua proposta d’acord d’última hora que no va fructificar. Era improvisat o era una maniobra pactada amb algú?

Podríem dir que va ser un últim intent a la desesperada. No va ser gens pactat. Va ser un últim intent, perquè rebíem l’angoixa de la gent. Una de les coses que més m’agrada del Govern valencià de què formem part és la proximitat. Abans eren quasi inaccessibles els membres del Consell. Ara anem pel carrer amb tota normalitat. I la gent ens aborda…

I què els diu?

Ens expressa la seua angoixa. Probablement el nostre intent va ser l’últim un tant aborronador de cridar l’atenció, un intent de dir: “Escolteu l’angoixa de la gent”. M’ha sorprés molt que, en aquesta última etapa, moltes persones grans, sobretot, m’abordaven: “Mónica, fes alguna cosa”. I jo els explicava que tenim el marge que tenim. No sé si les altres forces polítiques no han estat tan permeables, però Compromís sempre s’ha caracteritzat per ser una força que està molt en comunió amb la gent senzilla, que passa pel carrer. S’ha fet molta literatura, però va ocórrer com hem contat. Jo eixia de la Conselleria, tocades les vuit de la vesprada. La iniciativa va sorgir del grup en el Congrés, en concret del diputat Ignasi Candela.

Parla del dia que va dinar a València amb Íñigo Errejón. Alguns no es creuen que vosté no li comentara res…

Jo, probablement, també pensaria el mateix. Però la veritat és que em va arribar aqueixa possibilitat a les vuit de la vesprada. M’havia acomiadat d’Errejón cap a les cinc. Havíem dinat i havíem parlat una mica de la situació política. Feia molt que no ens véiem, des d’un dinar que vam fer a Madrid i que va resultar, diguem-ne, una mica fred. El que vam fer va ser estanyar la relació. Per això vam parlar, sobretot, d’aquella trobada i de qüestions més personals. De fet no hi havia molt més damunt la taula. Assumíem els dos que anàvem a unes eleccions. Així, doncs, quan em va arribar la proposta va ser a última hora de la vesprada i vam tancar el tema a la mitjanit, amb la decisió de fer-ne partícip tothom l’endemà. Llavors es va desencadenar la voràgine i, vist com van rebre els mitjans de comunicació i l’opinió pública la notícia, tot va resultar un tant atropellat. Les coses són com són. Qui vulga fer unes altres lectures que en faça, però no va ser una cosa que haguérem maquinat, ni amb Errejón ni amb Iglesias. Era un últim intent sincer perquè hi haguera un Govern de canvi a Espanya.

Però no creu que la seua maniobra ha aconseguit posar en evidència els dirigents polítics?

Crec que, sobretot, ha posat en evidència els dirigents del PSOE, que han parlat molt del “pacte a la valenciana” però que han aprés poc dels seus companys valencians, de com es dialoga i es negocia un pacte. Quan ix Antonio Hernando a dir que volen un govern en solitari del PSOE vol dir que no han entés res. Tenen 90 diputats i 5,3 milions de vots. Uns altres 71 diputats representen més vot popular, uns sis milions. Els ciutadans et diuen amb aqueix resultat que volen un govern compartit, a la valenciana. Això estava clar des del primer dia. Pretendre tenir un govern en solitari amb 90 diputats és una irresponsabilitat i no entendre el missatge de la ciutadania: Estem farts de majories absolutes i de governs monocolors, volem governs plurals. És un acte de supèrbia i altivesa pensar que poden governar amb 90 diputats i que els representants de sis milions de vots han de fer-los de palmeros.

Són llavors els socialistes els responsables principals del fracàs?

Hi tenen bastant responsabilitat. El cap de l’Estat encarrega la formació de govern a dues persones. Una és Mariano Rajoy, que diu “passe paraula” després d’haver viscut un mes a la lluna, fent perdre a tothom un temps important. I la segona persona és Pedro Sánchez.

Però la seua maniobra in extremis ha causat malestar en Podem…in extremis

No tinc aqueixa sensació.

No creu que també Pablo Iglesias ha demostrat no estar a l’altura?

Estic convençuda que aquest document, l’Acord del Prado, l’haurien signat totes les forces polítiques a qui anava dirigit. L’únic que va dir que no va ser el PSOE. Era la base per a formar un govern. Podem ha declarat públicament que hi entrava. Es tracta d’un programa de mínims. Hi faltaven moltes coses, però era un document en què ens podíem posar d’acord, formar un govern plural i començar a caminar i a prendre decisions per a pal·liar l’emergència social i fer els canvis normatius perquè la política pose al centre les persones. Qui se’n desmarca és el PSOE, quan ix a dir que no pensa trencar el seu acord de govern amb Ciutadans. Un pacte que té una part oculta, que ningú no ha conegut. Qui de Ciutadans formaria part d’aqueix govern? Hi anava Albert Rivera com a vicepresident? Estava destinat Luis Garicano a ser ministre d’Economia? Són coses que s’han amagat al debat públic.

Una legislatura d’uns mesos dóna peu a una campanya raríssima. Com es pot tornar a demanar el vot als ciutadans i com es pot plantejar de nou coalicions com la seua amb Podem?

El repte és precisament fer veure a la gent que hi ha més de sis milions de vots amb 71 diputats enfront de 5,3 milions amb 90 diputats. Això té a veure amb el sistema electoral. L’objectiu ara és que aqueixos sis milions de vots tinguen la representació que correspon en diputats i diputades mitjançant una única oferta electoral.

Això implica incorporar-hi Esquerra Unida.

Efectivament, Esquerra Unida, altres partits d’àmbit autonòmic, altres partits que també podrien estar en un moviment de canvi per a una situació d’emergència democràtica. 11 milions d’homes i dones van voler canvi, però no hi ha hagut prou força en diputats perquè el canvi es produïsca. Cal fer que tots els vots compten i que tothom vaja a votar. En aquests mesos han passat coses. Rajoy ha estat en la seua passivitat confortable, però ha dimitit un ministre en funcions perquè tenia comptes a Panamà i empreses offshore. Això ha evidenciat que els governs de dreta defensen un model que beneficia l’1% de la població, que és aqueixa gent amb comptes a Suïssa o empreses a Panamà, mentre retallen drets i recursos de la majoria de la població.

Traure Rajoy del Govern era la seua prioritat…

I ho continua sent.

Però això no es pot aconseguir sense els socialistes. Com es poden recompondre els ponts després del que ha passat i amb una altra campanya de desgast?

La clau rau a passar de 71 diputats i diputades que representen sis milions de vots a tenir la força que hi correspon.

Parla vosté del sorpasso al PSOE?sorpasso

Parle del sorpasso dels 175 diputats.

Que és la majoria.

Parle de sumar. L’objectiu és que no governe el PP, que no governen les dretes ni les polítiques de dretes, que representen Montoro i De Guindos, però també Garicano. No PP, no polítiques de dretes, sí polítiques de canvi que puguen formar un front mediterrani, juntament amb Portugal, Grècia i Itàlia, que defense que el sud d’Europa també té dret a l’Estat de benestar i a una vida digna.

La situació a Catalunya ha bloquejat una eixida a la situació espanyola a causa de les línies roges o els vetos que s’han posat als pactes pel que fa als independentistes. Com es gestiona això?

Parlant, dialogant i flexibilitzant postures. Als extrems els convé l’immobilisme i es realimenten. Rajoy, amb la seua postura d’immobilisme, ha causat molt de mal. Quan hi ha problemes, s’ha d’intentar resoldre’ls.

Va dir en ple procés de negociacions que si els dirigents no eren capaços d’arribar a un acord haurien de retirar-se. Supose que els incloïa a tots.

Ho vaig dir en general. Òbviament, no diré a ningú què ha de fer. Expressava un cert sentiment dels ciutadans: no em diga que he votat malament, és vosté qui no ho ha sabut gestionar. En la vida cal fer autocrítica. Per a mi, la responsabilitat més gran ha estat de Pedro Sánchez i el seu equip.

Però tots hi tenen alguna responsabilitat?

Per descomptat. Tots n’hi tenim.

Hi ha un enfocament diferent a l’hora de veure les coses des de les comunitats autònomes i des de Madrid?

No es veuen igual. Nosaltres, des del Govern valencià, necessitem un aliat en el Govern d’Espanya, no un govern que es dedica a portar als tribunals cada decisió que adoptem; la sanitat universal, la política contra el copagament, l’actuació a favor dels refugiats… Necessitem un Govern d’Espanya que no siga un govern offshore.

La seua coalició amb Podem no va assolir l’objectiu de formar grup propi valencià. Sembla que tenen intenció de repetir la coalició i incorporar-hi Esquerra Unida. Què faran perquè no torne a produir-se un fracàs?

No va ser un fracàs, va ser un atropellament. Nosaltres vam assolir l’objectiu, més d’un 15% de vot i més de cinc diputats. Una altra cosa és que la Mesa del Congrés pactada pel PSOE i Ciutadans impedira formar grup amb una interpretació esbiaixada. Veurem com constituïm les aliances, una cosa que en Compromís sempre decidim col·lectivament, i n’estudiarem la part tècnica. Però l’important és la política, que en aquest cas és obtenir un resultat que ens done veu pròpia.

En la campanya anterior ja es va parlar de les tensions que podia causar en el seu pacte de govern amb els socialistes. Poden aqueixes tensions ser més greus ara?

Crec que serà semblant. A mesura que avancen els mesos i governem junts, hi ha llaços més estrets. Una campanya és una competència electoral, però crec que ho portarem bé.

La seua insistència en l’anomenada “via valenciana” pot resumir-se en el fet que és possible un pacte d’esquerres i que pot durar.

Es percep des de l’opinió pública que hi ha un sentiment fraternal entre nosaltres. Passa pel mestissatge entre forces polítiques, però compartir protagonismes, espais, afectes, és molt important. Es tracta de no competir entre nosaltres. El president Ximo Puig té aqueix savoir faire.

Es veu vosté una altra vegada al pavelló de la Fonteta amb Pablo Iglesias en un míting multitudinari?

Ai, no ho sé. (sospira). Només pensar-ho. Una altra vegada de campanya! Em veig on vulguen posar-me. Aniré on em criden, siga a la Fonteta o a la Pobla de Benifassà.

No caldria canviar el model d’actes?

En aquesta campanya farà calor. Potser hauríem de buscar espais a l’aire lliure…