Tota replecs, revolts, veladures i silencis, La setena vida de Kaspar Schwarz és, en cada detall i amb tots els ets i uts, una obra oberta –de bat a bat–, que es mou, que fuig, que no mor mai i en cada capítol, paràgraf o en cada paraula, recomença. Inesperada com una sorpresa, inquietant com un ball de màscares i benvinguda com la promesa d’un viatge: sideral, en el temps, a ultramar, de la mà d’un ésser fonedís i extraordinari. I en aquest passeig pel segle XX a cavall de la història i la quimera, els ulls del lector hauran d’avesar-se a la foscor, potser per no deixar de creure en una vaga idea de paradís que ens encalça, i ens fa voler tornar a existir, una vegada i una altra i una altra... com en la biografia apòcrifa, septuplicada, d’un fantasma.

Set vides... En calen tantes per fer sentit? I per construir un personatge? (D’on surt Kaspar Schwarz?)

“Som el que fem veure que som, així que val més que anem amb compte amb el que fem veure que som”, diu Kurt Vonnegut, en la introducció de 1966 a la seva tercera novel·la ( Mother Night, Fawcett Publications, 1961; Mare nit, Males Herbes, 2014), que aquesta és una de les lliçons que es poden aprendre de les confessions d’un espia. La moral de la història en un temps que es despenya, en punt mort, cap a la fi de la moral i de la història. O l’esmolada advertència d’algú que ens avisa de l’abisme: si cap tribunal al món ens arribarà mai a absoldre dels crims contra un mateix, no es pot viure, riure ni dormir com un soc mentre fingim que no sabem el que ens fem, neguem cada paraula que exclamem o fem veure que som qui no volem ser.

"Somos lo que fingimos ser, así que debemos tener cuidado con lo que fingimos ser", dice Kurt Vonnegut, en la introducción de 1966 a su tercera novela ( Mother Night, Fawcett Publications, 1961; Mare nit, Males Herbes, 2014), que esta es una de las lecciones que se pueden aprender de las confesiones de un espía. La moral de la historia en un tiempo que se despeña, en punto muerto, hacia el fin de la moral y de la historia. O la afilada advertencia de alguien que nos avisa del abismo: si no existe ningún tribunal en el mundo que pueda llegar a absolvernos de los crímenes contra uno mismo, no hay forma de vivir, reír ni dormir como un tronco mientras fingimos que no sabemos lo que hacemos, negamos cada palabra que exclamamos o simulamos que somos quien no queremos ser.

‘Barba xopa de sang’ (“Barba empapada de sangre”) teje, con manos atentas y expertas, el itinerario geográfico de una íntima búsqueda –sorprendente a cada paso, siempre cerca del mar–, a la vez fascinante y terrible: la búsqueda de la propia identidad a través de lo que cada rostro revela y oculta, resiguiendo los silencios de una historia familiar que se ha convertido leyenda, o sueño. Para seguir adelante, saludar el presente o hacer las paces. Pero, para reconocernos ante el espejo o en la mirada de los demás como quien halla su lugar en el mundo, primero habrá que perder el miedo y bajar, en punto muerto y sin linterna, al “corazón de las tinieblas”.

 "Nadie puede elegir nada y, aún así, la responsabilidad es nuestra", se afirma, hacia el final del libro, después de una larga ruta solitaria. ¿Este sería el motor, o el sentido –paradójico, ambiguo– del viaje que se narra en la novela?

Barba xopa de sang fila, amb mans atentes i expertes, l’itinerari geogràfic d’una íntima recerca –sorprenent a cada passa, sempre a prop del mar–, alhora fascinant i terrible: la recerca de la pròpia identitat a través del que cada rostre revela i amaga, resseguint els buits d’una història familiar que ha esdevingut llegenda, o somni. Per anar endavant, saludar el present o fer les paus. Però, per reconeixe’ns al mirall o en la mirada dels altres com qui troba el seu lloc al món, primer caldrà perdre la por i baixar, en punt mort i sense llanterna, al “cor de la tenebra”.

 “Ningú pot triar res i, tot i així, la responsabilitat és nostra”, s’afirma, cap al final del llibre, després d’una llarga ruta solitària. Aquest seria el motor, o el sentit –paradoxal, ambigu– del viatge que es narra a la novel.la?

Con la fuerza y la alegría de las buenas noticias, como un regalo o una fiesta sorpresa, sale a la “sabia luz que habíamos olvidado” el nuevo libro de Víctor Obiols, una colección de treinta poemas de larga distancia que cantan cada día de un junio. Frente al espejo, desde dentro, una voz sola escucha el eco del tiempo y apunta sus notas, en una metáfrasis de la intimidad y de la memoria literaria. ‘D’un juny dur’ nos habla desde la fe en el amor a la palabra, y diseña un calendario de fugas hacia la fantasía de la letra y el sonido, y hacia la posibilidad de vivir –y decir– en la maravilla de un día tras otro.

¿Dirías que hoy (a comienzos de otro junio...) la poesía es, todavía, un arma cargada de futuro?

Amb la força i l’alegria de les bones notícies, com un regal o una festa sorpresa, surt a la sàvia llum que havíem oblidat el nou llibre de Víctor Obiols, un recull de trenta poemes de llarga distància que canten cada dia d’un juny. Com davant del mirall, de dins estant, una veu sola escolta els ecos del temps i n’apunta les notes, en una metàfrasi de la intimitat i de la memòria literària. ‘D’un juny dur’ ens parla des de la fe en l’amor a la paraula, i dissenya un calendari de fuites cap a la fantasia de la lletra i el so, i cap a la possibilitat de viure –i de dir– en la meravella d’un dia després de l’altre.  

Diries que avui (a principis d’un altre juny...) la poesia és encara una arma carregada de futur?

‘L’Entrepà’ és el nom d’un petit bar al centre de Manresa en aquesta novel.la breu (o narració llarga, com prefereix dir-li autor), dividida en dues parts, que relata fragments d’una vida en forma d’història corrent i aparentment tranquil·la que s’allarga vora trenta anys. En primera persona, la veu d’un narrador-protagonista de qui mai no sabrem el nom desplega retrospectivament una trama sense estridències, amb un estil viu, diàlegs lleugers i acurades descripcions minucioses d’esdeveniments quotidians: un pícnic a la font un migdia d’hivern, el secret de la recepta dels millors entrepans o la justa proporció de pólvora, sèmola i plom per a carregar degudament una pistola. Poblada de caràcters domèstics i d’éssers més eteris i un punt salvatges, la narració bascula entre el foc de l’amor en l’idealisme romàntic i l’èpica d’un dia després de l’altre. A la recerca d’un equilibri fugisser i delicat en una balança que, per un sí o per un no i sense saber ben bé com, sempre es descompensa.   

L’espai i el temps de ‘L’Entrepà’ i els personatges que els habiten són coordenades i caràcters familiars, segurament pròxims a la majoria de lectors en llengua catalana. És el dia a dia la millor font d’històries?

'L’Entrepà' es el nombre de un pequeño bar en el centro de Manresa en esta novela breve (o narración larga, como prefiere llamarla su autor), dividida en dos partes, que relata fragmentos de una vida en forma de historia corriente y aparentemente tranquila que se alarga por casi treinta años. En primera persona, la voz de un narrador-protagonista de quien nunca conoceremos el nombre despliega retrospectivamente una trama sin estridencias, con un estilo vivo, diálogos ligeros y precisas descripciones minuciosas de acontecimientos cotidianos: un picnic en la fuente un mediodía de invierno, el secreto de la receta de los mejores bocadillos o la justa proporción de pólvora, sémola y plomo para cargar debidamente una pistola. Poblada de caracteres domésticos y seres más etéreos y un punto salvajes, la narración bascula entre el fuego del amor en el idealismo romántico y la épica de un día tras otro. En busca de un equilibrio fugaz y delicado en una balanza que, por un sí o por un no y sin saber muy bien cómo, siempre se descompensa.

El espacio y el tiempo de 'L’Entrepà' y los personajes que los habitan son coordenadas y caracteres familiares, seguramente cercanos a la mayoría de lectores en lengua catalana. ¿Es el día a día la mejor fuente de historias?