La nit del 28 de juny de 1939 van ser afusellats 15 republicans a Sogorb, la capital de la comarca de l’Alt Palància, mentre a la plaça del poble l’ajuntament organitzava un ball amb orquestra per honrar el comandant militar de la plaça. És una de les escenes sobre l’ombrívol període de la repressió franquista que l’historiador Juan Luis Porcar Orihuela (València, 1966) ha rescatat en el seu llibre Un país en blanc i negre. Memòria històrica i repressió franquista a Castelló(UJI, 2020), en la tercera edició revisada.
“A mesura que avança el front, es conjuguen dos tipus de repressió, la legal i els assassinats extrajudicials quan entraven les tropes”, explica per telèfon a elDiario.es Porcar, tècnic documentalista de l’UJI i membre actiu del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, que ha revisat infinitat d’arxius penitenciaris, provincials, municipals i militars i ha acumulat testimoniatges valuosos de fonts orals en un llibre de referència per a l’estudi sobre la repressió franquista a la província de Castelló.
“Els sumaríssims mostren que pràcticament pels mateixos fets que condemnaven a mort el 1938, el 1943 no es condemnava tant a mort”, assenyala l’historiador. A més, hi hagué repressió extrajudicial, la persecució del maqui i morts a la presó a causa de les duríssimes condicions que va imposar en les presons el règim del general Francisco Franco. Així doncs, la repressió franquista a la província de Castelló va ser superior, en termes quantitatius, a la resta del territori valencià, perquè la justícia militar era més dura el 1938, quan la capital de la Plana cau en mans dels revoltats, que en anys posteriors de la postguerra. “El 1938, la gent que no va poder ser evacuada tenia un perfil molt baix i, no obstant això, s’afusella molta gent, perquè han de trobar culpables i necessiten venjança”, afirma Porcar.
L’historiador, fa quasi dues dècades, va començar a buscar la documentació escampada en diversos arxius. Fruit d’un conveni entre l’UJI i la Sotsdelegació de Defensa a la província, el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica disposa de tots els sumaris de la justícia militar franquista digitalitzats. En altres arxius va ser més complicat i va haver de sol·licitar l’accés mitjançant instàncies, ja que ningú abans havia consultat determinats documents vinculats a la repressió franquista. “Calia dissimular una mica l’objecte de l’estudi, perquè en aquella època alguns arxius que vaig consultar depenien d’institucions en mans de l’ala més dura del Partit Popular de Castelló i aquests temes no els feien gràcia”, confessa l’historiador. A pesar que en els últims anys hi ha hagut més oberturisme en matèria d’arxius de la repressió, Porcar lamenta que encara hui “a vegades et trobes problemes”.
La investigació inclou molts aspectes de la repressió que es poden extrapolar a altres ciutats ocupades cap al final de la contesa pel bàndol franquista. El general Antonio Aranda va signar la declaració de l’estat de guerra a Castelló el 17 de juny de 1938, i va donar inici a la persecució sistemàtica dels vençuts que no havien pogut fugir “amb una àmplia participació popular d’informants, delators i denunciants, incentivats per les noves autoritats”, escriu l’historiador. Paral·lelament als consells de guerra i als jutjats militars, altres organismes com la Columna d’Ordre i Policia d’Ocupació o els falangistes de la cinquena columna també van tindre un paper important en la repressió.
“Després de la detenció”, conta l’investigador, “començaven les diligències. Els acusats eren traslladats a centres de detenció: la caserna de la Guàrdia Civil o la seu de la Falange, llocs on no es facilitava l’assistència lletrada als presos. El temps d’estada era indeterminat i era habitual l’obtenció de declaracions mitjançant vexacions i tortura que, a vegades, per excés dels torturadors, posaven fi a la vida de l’inculpat”. Les presons de Castelló, Borriana, Vinaròs i altres centres de detenció improvisats a Benicarló, Morella, Sogorb o Llucena, així com els depòsits municipals en altres municipis, es van desbordar de presos del bàndol republicà.
Del total de 13.284 encausats, 11.664 eren veïns de localitats de la província, davant els consells de guerra sumaríssims dels quals van desfilar 990 dones. “La jurisdicció militar va tindre una funció fonamental en la repressió, executant amb tota precisió i fredor una política d’extermini dels republicans i dels demòcrates i combinant l’eliminació física, mitjançant les execucions de les penes de mort, l’empresonament massiu i la discriminació dels vençuts en tots els àmbits”, afirma l’autor, que ha localitzat casos de víctimes que ni tan sols eren acusats per fets violents, com el forner de 59 anys José Royo Godes, afusellat “malgrat no estar immers en cap delicte de sang ni acció violenta, va ser encausat per ser secretari del Partit Comunista i vocal del Tribunal Popular de la ciutat de Castelló”.
La investigació de Juan Luis Porcar inclou també referències valuoses als llocs on es va desenvolupar la neteja franquista dels últims territoris que havien resistit fidels a la legalitat republicana. A Castelló, els consells de guerra, les vistes dels quals eren públiques, se celebraven en l’edifici de l’Audiència de la plaça de la Pau, mentre que a Borriana tenien lloc en el Gran Casino, que ocupa hui dia l’oficina principal de Caixa Rural Sant Josep en el centre neuràlgic de la ciutat.
“Els judicis eren col·lectius i els acusats, units per una llarga corda, lligats de mans i coll i envoltats de guàrdies civils, arribaven des de la presó de la Mercé al lloc on s’havia de fer el judici”, apunta el llibre. A Vila-real i a Borriol se celebraven a l’ajuntament i a Vinaròs en l’edifici que ocupen hui dia les oficines de correus. Molts d’aquests llocs han pogut ser localitzats gràcies al centenar de testimoniatges orals que ha recopilat al llarg dels anys el Grup per a la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.
El tipus d’execució més comuna en el cas de la província de Castelló era l’afusellament, que solia produir-se a l’alba en les tàpies dels cementeris. Només en la capital, el total de víctimes mortals va ser de 975 persones, de les quals 882 van ser afusellades, 86 van morir a la presó i a l’Hospital Provincial i set a causa d’“episodis de repressió extrajudicial”. Huit dècades després d’aquells successos tan terribles, la Generalitat Valenciana ha finançat les faenes d’excavació de la fossa comuna del cementeri civil de la capital de la Plana, de la qual s’ha exhumat fa poc, entre altres, l’alcalde republicà de Llucena.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
0