L’exèrcit tenia un pla?

Mirant enrere després de tres anys de la Revolució del 25 de gener a Egipte, l’anàlisi actual del que va passar aquells 18 dies podria diferir del que fèiem en aquell moment. Quan el vicepresident Omar Suleiman va anunciar el cessament de Hosni Mubarak l’11 de febrer de 2011, els calfreds que provocava aquest fosc personatge i el Consell Suprem de les Forces Armades van ser superats per l’èxit fulminant de la revolució del poble. Per descomptat se sabia que hi havia feina per davant, però també hi havia esperança. Les coses no es veuen tan boniques ara.

Ricard González, periodista català establert al Caire, proposa una teoria plausible de la interacció social. “Hi ha tres pilars fonamentals a la societat egípcia: l’Exèrcit, els Germans Musulmans i el que jo anomeno Egipte cívic”, explicava en una xerrada a Barcelona la setmana passada. “Cap actor tindrà èxit en governar Egipte si ho intenta sol, necessita un soci”. En aquest sentit, González opinava que la Revolució del 25 de gener només va tenir èxit a causa de l’aliança temporal entre l’Egipte cívica – seculars, nacionalistes i moviments de base de la societat civil -, i els Germans Musulmans. Amb el govern de Morsi, els Germans Musulmans van deixar de banda l’Egipte Cívic i les seves demandes, perdent el suport que necessitava i empenyent molts activistes cap a l’esfera d’influència de l’exèrcit.

L’explicació és molt útil per entendre l’evolució dels últims tres anys, encara que en certa manera l’Exèrcit no ha sortit d’escena en absolut. Tot i que les xifres no són clares, Didier Billion sosté que la classe militar controla prop del 40 % de l’economia egípcia. Sobretot després dels acords de pau amb Israel el 1979 en què l’Egipte de Sadat va acceptar desmilitaritzar part de l’Exèrcit i compensar la seva elit lliurant-li empreses privatitzades i sectors clau de l’economia d’Egipte.

El destí d’Egipte està lligat econòmicament, però també políticament a l’elit de l’Exèrcit, que controla el que s’ha anomenat l’estat profund: una complexa xarxa d’influència dins de sectors i institucions clau del país que permet impulsar i protegir els interessos dels militars. En els últims deu anys de govern de Mubarak, però, part dels militars veien amb suspicàcia l’allunyament progressiu que Mubarak estava duent a terme, envoltant-se cada vegada més d’aliats civils i preparant el camí per a l’adhesió del seu propi fill al poder. Aquesta estratègia no havia estat ben rebuda en l’estament militar, part de la qual podria haver vist la pressió als carrers d’aquell gener de 2011 com una finestra d’oportunitat per corregir el desviament de Mubarak. Fou doncs una revolució, un inici de revolució frustrada, un cop d’estat des de l’interior?

D’acord amb una investigació sobre la reacció dels exèrcits a les revoltes de 2011 al Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, tots els exèrcits han reaccionat seguint el seu propi interès, protegint o deixant caure els governs i els governants en funció del càlcul pel seu propi benefici i supervivència.

En aquest senti ens és més fàcil entendre que els militars mai no van abandonar l’escenari, almenys no el backstage. Hi eren per gestionar la primera “ transició” cap a les eleccions de 2012 i hi eren quan el general al-Sisi es va convertir en ministre de Defensa el 12 d’agost de 2012, amb el govern de Morsi. Hi eren per dur a terme els judicis militars tancats a milers de civils i activistes, uns 12.000 d’acord amb la campanya No als judicis militars. Eren a la massacre de Maspero i a Rabaa al-Adawiya. Hi seran per vetar qualsevol ministre de Defensa que no sigui del seu gust, com s’estableix en la nova Constitució, o per continuar jutjant civils i detenint activistes, periodistes, partidaris dels Germans Musulmans o fins i tot refugiats sirians acusats de donar suport a Morsi .

Els activistes ho repeteixen: “Aquesta no és la llibertat per la que vàrem lluitar i morir.”