Ser i no ser 'Charlie Hebdo'

L’eslògan de solidaritat amb les nombroses víctimes de l’atac terrorista contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo ha tingut un èxit aclaparador i universal. En mans d’homes i dones de totes les latituds i creences, el crit “Jo sóc Charlie” ha pres una dimensió extraordinària de defensa de la llibertat d’expressió.

No ha deixat de causar sorpresa segons els llocs i les persones que aixecaven els cartells impresos o manuscrits, sovint amb afegits relatius a altres víctimes –policies i jueus- i també als musulmans, afectats com a col·lectiu, tan presents a la França ferida en les seves conviccions republicanes.

S’ha fet notar a la gran manifestació de París la presència de governants de països poc respectuosos amb la llibertat d’expressió. S’ha assenyalat Egipte, Turquia, Rússia, Algèria i els Emirats Àrabs Units, que ocupen llocs molt poc honorables -159, 154, 148, 121 i 118 sobre 180 països registrats- en una llista de Reporters sense Fronteres.

Darrere la unanimitat en el rebuig del terrorisme i la defensa de la llibertat hi ha moltes conductes i actituds que no sempre hi fan honor, que sovint n’hi fan ben poc. Ha estat una bona ocasió per a recordar llistes poc conegudes de periodistes i dibuixants perseguits i caiguts arreu, en un dia a dia que canviarà poc quan s’apagui el ressò d’aquesta setmana tràgica i d’exaltació democràtica.

Caldrà estar atents a la continuïtat de Charlie Hebdo, periòdic que ja s’havia acostumat al martiri terrorista i ha d’afrontar ara el gran dolor de la decapitació i la mutilació salvatges que han infringit els assassins.

Arreu, els periòdics satírics han sobreviscut sempre amb grans dificultats, fins i tot en situacions de normalitat. La seva popularitat és més fruit de la llegenda que de la seva lectura, sempre minoritària, amb tiratges no gaire llargs i escassa publicitat, per no dir nul·la. Molta gent n’ha sentit a parlar, però poca els sol comprar. Molta gent que ara ha defensat el dret de Charlie Hebdo a la llibertat i a la provocació, a penes en sabia res.

En la memòria espanyola hi ha l’assalt militar al Cu-cut! (1905) i la bomba de l’extrema dreta a El Papus (1977), per citar només casos de premsa satírica, als que podríem afegir els accidents judicials i patronals de El Jueves, fa ben poc, tots a Barcelona. Casos menors en estralls i víctimes, però igualment significatius com atemptats a la llibertat.

Tampoc no tenien un gran nombre de compradors, però aquells atacs, com aquests d’ara, marcaren moments de crisi i de fractura, també d’esperança. Llavors com ara hi hagué una reacció majoritària en defensa general de la llibertat d’expressió, pilar principal de la democràcia. El desafiament terrorista ara és més global. El president de la República Francesa, François Hollande, ha cridat tots els mandataris del món a fer-li costat en la defensa de la democràcia, però es difícil de creure que en sortirà arreu un enfortiment de la llibertat d’expressió.