La participació ciutadana està en voga. O almenys, discutir-la. En la política, com en l'esport, hi ha qui creu que l'important és participar. Per a altres, aquesta aproximació és, com mínim, pueril. Al nostre parer, i no sorprendrà a ningú, és imprescindible complementar la democràcia representativa amb la deliberativa. No obstant això, hi ha qui, com Jorge Bustos, sosté que incorporar criteris ciutadans en les polítiques públiques més enllà dels períodes electorals és una moda adolescent. Qui té raó, si és que algú la té? Anem a fer algunes concessions als detractors de la participació ciutadana.
Els que creuen que la participació ciutadana en política és una cosa passatgera tendeixen a utilitzar un ventall d'arguments bastant limitat, però aparentment molt convincents: és innecessària, és inútil, participen pocs i són sempre els mateixos. Al cap i a la fi, els ciutadans -diuen els detractors de la participació- ja vam votar a uns representants perquè gestionin i decideixin per nosaltres, no perquè ens tornin la pilota quan no saben què fer. És una visió molt estreta de la democràcia que no exigeix confiança dels ciutadans cap als seus representants, sinó una cosa molt diferent: fe cega.
La participació ha de substituir la iniciativa política?
És cert que els processos de participació ciutadana no han de servir en cap cas per dir als governants quines decisions han de prendre quan no saben què fer. Quan un govern perd el rumb, no ha de traspassar la seva responsabilitat als ciutadans a través de la participació, sinó que ha de reconèixer la seva incapacitat i convocar eleccions. Quan parlem de participació no estem posant en dubte qui governa -cosa que es decideix amb les eleccions- sinó com governa qui governa. Les decisions sempre les prendrà el govern. Del que es tracta és que abans de prendre-les s'informi i impliqui al major nombre de ciutadans en un diàleg col·lectiu amb l'objectiu de dotar aquestes decisions d'una major intel·ligència i qualitat.
És cert, també, que ja escollim els nostres representants en virtut d'un contracte -els programes electorals- amb el qual ens anticipen què volen fer mentre gaudeixin de la nostra confiança. Però no ho és menys que els programes electorals tenen alguns problemes: gairebé ningú els llegeix, cada vegada són menys precisos, el seu compliment decau i -el major problema de tots- no poden anticipar el seu xoc amb la realitat i als pocs mesos corren el risc de convertir-se en paper mullat. Així doncs, quina informació ens dóna la propaganda electoral sobre el que volen i el que realment faran els diferents partits que es presenten a unes eleccions quan accedeixin al poder? La resposta és clara: molt poca. Però sí la suficient com per conèixer les línies mestres de la seva acció política i, amb elles, delimitar els àmbits de la participació.
De vegades es fa servir la caricatura, per desacreditar, que la participació acabarà convertint la democràcia en una assemblea permanent i ingovernable. Però això podria ser cert si, i només si, es convoqués a la ciutadania a prendre qualsevol decisió en qualsevol moment. Però tot procés de participació té les seves línies vermelles. Els representants polítics han de ser extremadament honestos i deixar molt clar per a què es convoca a la ciutadania, sobre quins aspectes del procés es podrà deliberar i sobre quins la decisió ja està presa -explicant, per descomptat, els motius-. L'experiència pràctica prova que la participació no s’utiltza a la babalà, sinó per generar saviesa col·lectiva en qüestions estratègiques o aspectes veritablement rellevants per a la comunitat. I per a mostra, uns quants botons: el futur de la plaça Espanya de Madrid, el de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs, el Pla d'Acció Municipal de Barcelona, els pressupostos de la ciutat de Badalona, el pla d'estratègies urbanes del barri Monestir-Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès, el Pla Local d'Inclusió social de Castelldefels, entre molts altres.
Molta participació o de millor qualitat?
I finalment, també és cert que en molts processos de participació ciutadana es participa poc (i d'això s'han queixat Carles Cols a Esplugues o Víctor Vargas a Sant Adrià) i que tendeixen a participar els mateixos. Però no és menys cert que aquest argument tindria més solidesa si s'apliqués amb el mateix rigor a totes les formes de participació política. Al marge d’alguns casos excepcionals, cada vegada les convocatòries electorals atrauen menys gent (més de les meitat de la gent convocada a les urnes en les europees de 2014 no va votar), les majories absolutes són poc menys que una entelèquia i els biaixos de participació es fan més evidents.
Però als detractors de la participació ciutadana, sords al crit massiu de “No ens representen” que va canviar la cara de la política espanyola, mai se'ls acudiria posar el crit al cel per això i desqualificar completament la democràcia representativa com a sistema. El problema és que estem massa acostumats a fixar-nos en la quantitat de participants i no en la qualitat de la participació, i pel camí hem perdut tots els matisos. No es tracta tant de quanta gent hi participa sinó de quants discursos diferents estan representats. De participar més, sí, però també millor.
Més participació és més democràcia
L'error de fons, al nostre entendre, és plantejar el debat com un enfrontament entre democràcia representativa i democràcia deliberativa en el qual només pot quedar-ne una. La democràcia deliberativa no ha vingut a liquidar la política institucional com l'hem coneguda fins ara, sinó a perfeccionar-la i a fer-la viable a llarg termini. Menys participació ciutadana no és més democràcia representativa, sinó que sense participació la democràcia representativa té els dies comptats.
Sens dubte, participar és important. I ho és per un molt bon motiu: perquè ja sabem què passa quan no ho fem. Que avui en dia es participi menys i pitjor del que seria desitjable no ha de ser un motiu per desqualificar els mecanismes de la democràcia deliberativa. Sinó un incentiu per seguir millorant aquests processos participatius.
