Heu trencat l'encanteri, gràcies per la llibertat (¿Encara no ha dimitit Rajoy?)
Podeu discutir-ho tot, s'ha acabat la por. Podeu i heu de debatre si voleu monarquia o república, si voleu república unitària o federal, si us considereu nació o regió i si voleu autodeterminar-vos, si voleu banca pública o no, si voleu aquesta constitució o una altra nova
Catalanes, catalans, vaig escriure això abans de fer-se públic el resultat de les eleccions catalanes. Hàgiu votat el que hàgiu votat, totes les persones que vivim a Espanya hem de donar-vos les gràcies perquè uns i altres heu guanyat la vostra llibertat però també heu trencat l'encanteri que tenia atrapades les nostres vides. Li heu trencat l'espina a la por amb alegria i naturalitat.
En aquest mateix dia en què tots mirem cap aquí escrutant els números per imaginar el vostre futur, que també ens afecta, fa quaranta anys 5 escamots d'homes armats van afusellar a cinc joves antifranquistes. Aquells assassinats van ser un ritual de màgia negra executat per aquell règim, pretenia condicionar el futur. I ho va aconseguir, ningú s'enganyi, la història d'Espanya va estar tutelada i condicionada en endavant. Quan els representants dels partits redactaven la Constitució va arribar a aquell despatx una nota de la Junta de Caps d'Estat Major assenyalant el límit que els va semblar que estaven oblidant, que era la indissoluble unitat de la nació espanyola. I després del 23-F i els pactes per tancar l'episodi, el govern immediatament següent va redactar la LOAPA, per limitar el sentit de l'autonomia de les nacionalitats. I sempre va planejar aquesta ombra, sempre. I, encara que sembli increïble i ara ningú sembla recordar-ho, quan es discutia l'“estatut” que finalment va rematar el Constitucional va haver-hi de nou conspiració militar i un general sancionat. Doncs bé, la ciutadania catalana, amb independència del resultat electoral, han acabat amb tot això. Ciutadans i ciutadanes espanyoles, sou lliures.
Podeu discutir-ho tot, s'ha acabat la por. Podeu i heu de debatre si voleu monarquia o república, si voleu república unitària o federal, si us considereu nació o regió i si voleu autodeterminar-vos, si voleu banca pública o no, si voleu aquesta constitució o una altra nova.
Fa quaranta anys aquell bruixot sinistre i la seva cort de criminals va teixir una teranyina que ens ha mantingut embolicats a tots. I així han seguit naixent i creixent espanyols que només han conegut aquest aire viciat, la seva pàtria mateixa és la por. Per això va causar sorpresa a moltes persones fora de Catalunya la vostra gosadia: “Com s'atreveixen? Les enviaran l'Exèrcit, la Policia, la Guàrdia Civil. Els jutges els detindran ...”. Efectivament els senyorets franquistes que segueixen vivint de mantenir viva aquesta por van jugar amb ella. Però no els vau tenir por. Bé per vosaltres! Bé pels altres!
Quan el president d'un govern que no sap qui són els ciutadans amb nacionalitat i qui no, només entén de súbdits atemorits, ha parlat d '“aquest embolic en què ens han ficat” i es referia al fet que heu desfet la teranyina que ens envoltava. Ell i els seus no saben com comportar-se ara en un país diferent on per fi ha entrat aire fresc.
Els mitjans de comunicació que ens arriben i els dirigents dels partits estatals segueixen parlant de vosaltres sense vosaltres, atordits, atordits, intentant explicar-se ..., justificar-se. Justificar l'injustificable. Però la història els ha passat per davant a tota velocitat i ja són passat.
A aquells cinc joves els van afusellar a l'alba i vosaltres, catalans, obriu una alba per a vosaltres i per als altres. Al final era cert que hi ha la història i té un sentit: no és casualitat que hàgiu trencat la soga de la por en l'aniversari de l'afusellament d'aquells cinc joves, el que vau fer és també un homenatge a Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui.
La nit més llarga, va titular García Sánchez una pel·lícula amb guió de Gutiérrez Aragó sobre aquelles morts tan incòmodes que ningú volia esmentar i tots oblidar. Fa un any vaig publicar un llibre que eren ombres d'aquella matinada, però ara acaba de sortir Demà quan em matin, de Carlos Fonseca, i recupera el que cal saber d'aquell encanteri pervers. Aquest dia 27 de setembre de 2015 caldrà recordar-ho amb una cançó d'Aute, a l'alba, i una altra de Llach, L'estaca. O potser La gallineta.
Això sí, catalans, catalanes, surtin els comptes electorals que surtin, no ens oblideu perquè no us oblidarem. Ara més que mai sou gent nostra.
Postdata: acabo de conèixer els resultats electorals: ¿De veritat que encara no presentar la seva dimissió Mariano Rajoy i amb ell el seu govern? ¿I el Rei què opina?
