“Ara fa vuit anys que van demanar per mi just vuit anys de presó. Sembla irònic però no ho és, ens ho van fer passar molt malament, a tota la família. Ens van voler donar un càstig exemplar i sempre vaig pensar que la hi tornaríem. Ara ho fem amb aquesta pel.lícula ”. Les paraules d'Èric Bertran, ahir, a l'estrada del cinema Comèdia de Barcelona en la preestrena de la pel.lícula Fènix 11 23 va culminar una nit que, si algú creia que es limitaria a una simple i gratuïta exaltació patriòtica estava equivocat. La història d'aquest xaval de Lloret de Mar de 14 anys que va posar en escac (ejem ...) a l'aparell de la Justícia espanyola amb un grapat de correus electrònics s'ha convertit en una pel · lícula entretinguda, dramàtica, tendra, romàntica, emotiva, amb tocs d'humor, amb ritme i molt ben interpretada. I amb una dosi evident de reivindicació, de revenja, de desgreuge... El truquem com l'anomenem, estarem parlant d'alguna cosa justificat per uns fets que hi són. Uns fets grotescos, canallescos, vergonyoses ... “El món hauria de conèixer la història d'Eric”, va dir pensador el Noam Chomsky.
La vetllada va començar amb retard (coses de competir al mateix cinema amb James Bond, “que té llicència per a tot”, va fer broma el productor Xavier Atance) però l'emoció estava a flor de pell. Molts actors (en el seu dia lliure, els que tenen treball), polítics, expolítics, artistes, escriptors van fer cua al senyorial xamfrà de Passeig de Gràcia amb Gran Via. Santiago Auserón, Sergi López, Matthew Tree, Jordi Hereu, Ferran Mascarell, diversos diputats, Maria del Mar Bonet, un batibull de joves actors i de Polseres vermelles ... Joel Joan, director de la pel · lícula juntament amb Sergi Lara, va plorar en recordar els anys de lluita per fer realitat el film, i al recentment desaparegut Martí Gasull, que va acompanyar a Eric a Madrid quan va haver d'anar a l'Audiència Nacional, a Madrid.
“Una història real”
Per si no quedés clar, la pel · lícula comença amb aquest apunt: “una història real”. No és intranscendent: algú poc informat però amb bon criteri tendiria a pensar que certes coses són inventades: els 30 membres de la brigada antiterrorista de la Guàrdia Civil registrant la casa d'una humil família de províncies a la recerca d'un imberbe, les preguntes d'una odiosa fiscal de menors, les trampes (i) legals, la implicació, per tal de tanta gent ... són fets que poden semblar pura ficció. Però no ho són. Aquí, a la sala, hi havia la família sencera d'Eric (del veritable) per testimoni, perquè no s'oblidi una injustícia tan desproporcionada. Què volen aquesta gent!, canta al final de la pel.lícula Maria del Mar Bonet...
Eric era un xaval normal d'un poble de la Costa Brava, independentista convençut, que, amb les seves armes (prestades d'un dels seus herois literaris ... Harry Potter) defensa la seva llengua, el seu país, els seus principis. I ho fa amb innocència, amb valentia i, també, amb xuleria, com quan, per respondre a una amenaça cibernètica de feixistes ludeix als seus “amics” d'ETA... (Ai, aquest comentari en mans d'aquesta fiscal...! Quin mal!). La cosa s'embolica quan la demanda d'un supermercat cau en mans d'un insuportable capità de la Guàrdia Civil (Roberto Álamo), convençut que aquests joves “comencen així i acaben posant bombes”.
Els elements dramàtics de la història la fan humana i real. No estem veient un documental ni (si us plau, no!) una dramatització barata tipus reality. El jove polsera vermella Nil Cardoner, de gran semblança amb Èric Bertran, broda el seu personatge: aquest convenciment del que fa, aquesta enteresa davant els fatxes de la seva classe, aquesta deliciosa i commovedora innocència amb la seva nòvia. Però en el terreny interpretatiu hi ha molt més. Des de les dubtes inicials i la decisió final de la mare (Rosa Gámiz, també calcada a la mare real) fins els terribles gestos de desaprovació, primer, i d'orgull, després, del pare (Àlex Casanovas), passant per les mirades i complicitats l'advocat (Lluís Villanueva) o la tossuderia, por, potser?, del director de l'institut (Pep Tosar).
El poder de la popularitat
El risc que corre Èric passa per la popularitat. Si no s'hagués implicat a l'opinió pública, arguments contundents com el que li deixa anar el nen a la fiscal (“si la meva queixa hagués estat perquè el supermercat etiqueta amb lletra massa petita no hauria passat res, el que els fa mal és que defensi una llengua que no és la d'ells ”, diu, és clar, en català) haurien quedat enterrats sota una primera i única notícia a la premsa. No, la reacció popular permet ensenyar el que hi ha darrere d'aquest titular que porta irremeiablement a pensar en un proetarra actiu, delinqüent, terrorista i assassí en potència. Una reacció que obre la porta a altres titulars que destapen la versió dels vençuts, aquesta versió que molt poques vegades veu la llum i, menys vegades encara, triomfa.
Potser aquest mateix sentiment de proximitat i de justícia ha portat a Fènix 11 23 a ser el primer llargmetratge català d'aquesta envergadira que ha apostat pel micromecenazgo com una de les seves formes de finançament, reunint més de 56.000 euros a través de donacions populars. Aplaudiments, emoció desbordada, crits independentistes i la salutació de la família d'Èric al complet des de la platea van tancar la sessió. La celebració de l'èxit i les cares somrients i satisfetes a la sortida del cinema van tenir la seva continuïtat en una festa a la cerveseria Moritz. Etiquetada en català, of course (vull dir: per descomptat!).
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
