El Black Music Festival de Girona està dedicat a la música negra, del soul al hip hop passant pel funky, el rock o el gospel. Arrencat l’any 2000, actualment arriba a un públic de 9.800 persones. Ara, la 12ª edició, el festival s’enfronta a la crisis i a una pujada de l’IVA que ha afectat fortament a la cultura. Des del centre neuràlgic que és la sala La Mirona de Salt, parlem amb en Jordi Planagumà, el seu director i un dels seus impulsors.
És un moment complicat pel festival amb la crisi econòmica de fons?
Portem dos anys en els quals es van reduint les ajudes de l’Administració. És una reducció general i ho entenem com lògic. Les institucions segueixen apostant pel festival perquè el troben de gran interès per l'especificitat i et recolzen amb el que poden. Els pressupostos no estan aprovats fins al darrer dia i el que demanem és que es defineixin prèviament per poder prendre unes decisions o unes altres amb anterioritat. Has de tenir un contacte molt directe per veure com enfocar l’any. Per altra banda, mai hem estat sobrats de subvencions, la música sempre ha estat la germana pobra. Em sembla molt més greu el tema de l’IVA.
Vols dir que la pujada de l’IVA al 21% no ajuda gens...
És la puntilla que ens faltava, el que més mal ens farà aquest any. Si bé l’administració té menys recursos i destina menys, el públic té menys diners per culpa de la crisi. Les entrades abans tenien un 8% d’IVA i ara en tenen un 21% i la gran dificultat és que has d’intentar fer el mateix festival partint de que tens un 13% menys. I això sí que és complexe, doncs pujem els preus i la gent no té un duro... El que es va inventar això era molt pervers.
Així doncs la pujada de l’IVA és com a mínim ineficaç...
És una cosa feta expressament... la recaptació de l’IVA no pujarà. Amb les xifres que tenim aquests primers mesos veiem que recaptàvem més IVA abans, veníem més entrades. Sembla que el motiu és polític i per una qüestió política estem penalitzant el consum cultural. Està vist que això no podrà durar gaire temps perquè s’acabaran els concerts i les obres de teatre. Hauran de rectificar abans de que no sigui massa tard i que se n’hagi anat per terra el 50% dels festivals, el 50% dels teatres i que quedin quatre. Nosaltres intentem parlar amb els nostres interlocutors però estan a Barcelona i els que tenen potestat a nivell fiscal estan a Madrid. Estem en un carreró sense sortida.
Quines mesures heu hagut de prendre per suavitzar aquesta situació?
Buscar més recursos privats petits i intentar mantindre els grans. La figura del petit patrocinador, del col·laborador, del club de mecenatge fan que puguem contrarestar en part la pujada de l’IVA. És al que hem hagut de dedicar-hi més esforços que mai. L'any passat vam cobrir festival, és l’objectiu, no intentar fer el gran negoci. El nostre pressupost estava sobre els 195.000 € i enguany sobre els 186.000 €. L’hem reduït però hem ampliat concerts... Diràs com és fa això? estant a sobre de cada euro que es gasta, avui en dia no pot fer d'altra manera.
Hi ha molts canvis respecte edicions anteriors del Black Music Festival?
Grans diferències no tenim. Ens basem sempre en l’equilibri entre artistes internacionals més coneguts i caps de cartell i artistes nacionals. Enguany tenim més proporció d’artistes nacionals, però no perquè hi hagi menys d’internacionals, si no perque hem programat més grups que mai. Els músics d’aquí tenen un pes molt important.
Ja fa 12 anys... com comença el festival, quina és la seva gènesi?
Vam arrancar la sala La Mirona a Salt i a banda de fer una programació molt diversa volíem centrar-nos en el que ens agradava. Vam fer una primera nit de blues però festivals de blues ja hi havia de consolidats. Va sortir la idea de fer una vessant de tot el que deriva del blues com arrel. El soul, el funky, el rythm & blues –i amb els anys el hip hop– eren estils que al 2001 no tenien festivals propis. Hi havia un públic especific però no tenien una aparinció a nivell mediàtic. Ara són música molt més de moda, sobre tot amb artistes com Amy Winehouse que han recuperat el soul clàssic. Ens ha ajudat molt i s’ha notat en el festival.
Teniu objectius a l’horitzó?
Que el festival es conegues més enllà perquè en un moment de convulsió econòmica segurament el que ens fa falta és intentar trobar més públic. El català ja ens coneix i ens agradaria molt que es parles més fora d'aquí. És el cas de França, que està al costat però que ens sembla molt lluny. És un dels reptes: que el públic frances conegues molt més el festival i que s'animes a desplaçar-se.
Aquest any col·laboreu amb el Festival Cruïlla de Barcelona?
Com el Cruïlla està organitzat des de la Casa de la Música de Mataró i nosaltres som la Casa de la Música de Salt hem volgut marcar una nit amb els mateixos artistes. La idea és aprofundir els lligams entre festivals en general per ajudar-nos a nivell de difusió i de públic; sumar esforços en moments que són complicats. Creiem en els vincles per mirar de generar noves sinergies i fer que el públic ho tingui fàcil sobretot a l'hora de rebre la informació.
Fes-nos una pinzellada del cartell d’aquest any 2013
Tenim propostes internacionals que segurament són el que crida més l’atenció. The Brand New Heavies són una de les bandes de ball que van marcar més els finals del 80 i inicis dels 90. Els Impressions serien uns dels representants més importants del soul clàssic que queden en aquest moment i a més venen acompanyats dels Pepper Pots com a banda base –diu molt del soul que s’està fent a casa nostra, demostra que estem a nivell internacional. Ve un mite com Mike Taylor, un Stone que acaba de tornar amb els Rolling Stones a la gira de reunificació de 2013. O la Keny Arkana, que representa la part més actual del hip hop –ens agrada que sempre hi hagi passat i present– i és una de les propostes més reivindicatives del panorama internacional...
I també un increment de bandes i artistes nacionals...
Gairebé el 70% d’enguany. Tenim en Raynald Colom que ha fet una producció exclusiva que engloba una barreja de jazz amb les tendències més actuals de la música negra, i ha portat una quinzena de músics; tenim la Big Mama celebrant 25 anys; la Sant Andreu Jazz Band, un fenomen gairebé internacional amb nens i joves fent musica amb nivell; i també moltes més bandes... hi ha col.laboració amb la gent de Blackcelona i així donem presència de la gran escena musical que hi ha a Barcelona.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
