“La lluita social és salut”
Amb el bastó a la mà, Juan Navarro, iaioflauta de 84 anys, no es perd ni una manifestació. En realitat, és el que ha fet durant tota la seva vida. “El murcià revolucionari”, com l'anomenaven els seus companys per la terra on va néixer, va ser un líder sindical a Barcelona durant la dictadura franquista. El van arrestar diverses vegades, va estar a la presó, va ser pioner en la creació de les CCOO. En els últims anys, però, va perdre una mica la motivació i la malaltia de la seva esposa, ara morta, el va afectar molt. Però el naixement dels Iaioflautas l'ha entusiasmat i li han despertat les ganes de tornar a lluitar. “Integrar en aquest moviment m'ha enfortit. És el lloc on millor em trobo: he pogut veure molta camaraderia: una solidaritat i una unió que no havia vist en anys”. Des que integra aquest col·lectiu, Juan ha reduït a la meitat la seva medicació.
¿Poden els moviments socials jugar un paper en la millora de la salut mental? És el que creuen els professionals del sector, que s'han interessat per l'experiència d'aquestes lluites durant una trobada amb activistes en el marc del Congrés Català de Salut Mental, celebrat el mes passat a Barcelona. I és que els trastorns mentals són cada vegada més freqüents en una societat marcada per la crisi, les polítiques d'austeritat i la mala praxi bancària.
Un dels col·lectius convidats al congrés era la PAH, que ha vist de prop les conseqüències psicològiques que exerceixen els processos de desnonament sobre les persones. “Quan vam començar, esperàvem veure molta gent enfadada però ens vam trobar amb persones deprimides, en estat de schock, i que amb prou feines podien parlar”, retala Ada Colau, rememorant els primers passos de la plataforma. Susana Ordóñez recorda així com va entrar a la PAH l'octubre del 2012, quan portava diversos anys amb dificultats per pagar la hipoteca: “Em veia sense sortida, em deien que no aconseguiria la dació en pagament, que entraria a la llista de morosos, tenia por que em prenguessin els meus fills”.
Davant d'aquestes situacions, la PAH va apostar per l'assessorament col·lectiu i va convidar els afectats a explicar el seu cas a les assemblees. “Em feia vergonya no pagar les quotes i dir-ho davant de tothom però al final, quan ho penses, no pagues perquè no pots, no perquè no vols”, recorda la Ordóñez. “Després dels primers dies, et veus com un igual als altres i això és molt important a nivell emocional”, apunta Tatiana Guerrero, psicòloga que treballa amb la PAH de forma voluntària. Oskar Lleó, implicat en aquest moviment des de novembre del 2012, explica així el seu canvi de consciència: “Només veia el meu problema, però quan vaig entrar a la plataforma vaig veure que hi havia situacions molt més complicades que la meva, autèntics drames. El fet de parlar, compartir, veure que l'altre té el mateix problema: tot això em va ajudar molt”.
Per Colau, la clau, a més del suport mutu i la recreació d'un entorn de xarxes socials, és l'“empoderament”. “La PAH no es va concebre com un lloc assistencial sinó com un espai que vol donar poder a les persones per conquerir els seus drets”, recorda. “Quan entra una persona per la porta plorant com una magdalena i als dos mesos surt reivindicant i cridant 'Sí que es pot' és una cosa increïble”, s'entusiasma Ordónez. “En pocs mesos aprens molt, ara jo sóc la persona que negocia amb els bancs i baralla amb qui sigui”, diu aquesta dona de 38 anys, que no tenia experiència en activisme abans d'integrar la PAH. “La plataforma enganxa, veus que el treball que fas és útil i ajuda als altres”. Pel que fa al seu estat d'ànim, el canvi és clarament visible: “Ara estic tranquil, ja no estic angoixada”.
Per als moviments socials, la conclusió d'aquestes experiències és clara: “no s'han de patologitzar els problemes d'injustícia social, la gent no està boja sinó que els embogeixen”, opina Ada Colau, apuntant a les polítiques d'austeritat i a les males pràctiques de les entitats financeres durant molts anys. “Hi ha una emergència social caracteritzada per la resignació, la por i l'autoinculpació i l'únic tractament passa per l'empoderament; la lluita social és salut”, afegeix Toni Barbarà, del col·lectiu Dempeus per la Sanitat Pública.
“Aniré amb el meu bastó a tot arreu”
“Aniré amb el meu bastó a tot arreu”
Un altre cas paradigmàtic és el dels Iaioflautas, el col·lectiu de gent gran que es va integrar al 15M. “La gent gran està afectada per la soledat, en alguns casos ver viudetat. Poden arribar a sentir que no serveixen per a res”, explica Felip Aranguren, iaioflauta i sociòleg. “La societat actual fragmenta els individus: ara ets nen, o adult, o vell. Si ets vell et diuen 'ves a la petanca o l'Imserso'. Però hi ha coses que la gent gran pot fer que els joves no poden”, apunta. És així que els Mossos d'Esquadra van evitar usar la força contra els Iaioflautas quan aquests es van negar a identificar-se durant una acció a la Borsa de Barcelona. Que la gent gran pot aportar una contribució essencial, en Juan ho té clar: “Mentre pugui, aniré amb el meu bastó a tot arreu i davant la injustícia, m'enfrontaré amb qui sigui”.
