Marta Segarra reflexiona sobre les obertures de la ciutat i la dona a l’espai públic, al privat i a l’íntim
“Els espais que habitem estan fents d’ombres i de llum”. Així introduïa el dilluns al vespre Fina Birulés, profesora titular de Filosofia a la Universitat de Barcelona, la conferència L’habitació, la casa, el carrer, a càrrec de la catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de Gènere, Marta Segarra dins el cicle Ciutat Oberta del CCCB. Mitjançant la idea de base de l’obertura de la ciutat, el debat ha tractat d’explorar la relació que tenen aquests tres espais —habitació, casa i carrer— amb els conceptes d’espai íntim, privat i públic.
Per Segarra, l’obertura a la ciutat, allò que la configura com una ciutat oberta, és el fet de que roman disponible per tothom, inclús per aquells que són diferents. No obstant, ha dit que, “des d’una perspectiva més abstracta, podem problematitzar la idea d’obertura si pensem la ciutat oberta com un cos, com un cos ferit”. Aquestes obertures de la ciutat, aquesta mena de forats invisibles són ferides en un sentit negatiu, ja que invisibilitzen a les persones de la nostra societat que s’apropen als marges de la mateixa. Tal com la ciutat dels gats que Italo Calvino descrivia com a invisible dins la ciutat humana, “nosaltres ignorem als sensesotres tal com si fossin gats, com si fossin d'una altra espècie en la qual no ens podrem convertir mai”. És així com, afirma Segarra —que ha recomenat de veure el documental de Claus Drexel Au bord du monde—, podem entendre que la definició d’interior i d’exterior és ambigua quan ens apropem als mencionats forats de la ciutat.
“Vulnus”, recordava la catedràtica, és la paraula llatina per a “ferida”. “Aquestes ferides que té la ciutat, la qual repenso en la metàfora d’un cos per tal de problematitzar-la, aquests forats que es donen al seu si, precisament pel seu caràcter obert, fan vulnerable la ciutat”. Paradoxalment, els ciutadans volem una ciutat invulnerable, en paraules de Derrida, una ciutat segura i controlada, tal com va recordar Evgeny Morozov fa dues setmanes en el mateix cicle del CCCB. La vulnerabilitat, un concepte emprat per la filòsofa Judit Butler i per la filosofia que aprofundeix en qüestions de gènere, té una doble vessant. Efectivament, és la susceptibilitat a ésser ferit. Però, tanmateix, és la capacitat de ferir. Segarra articula ambdós significats de vulnerabilitat com a trets d’una ciutat que d’una banda es manté oberta al canvi i de l’altre conté profundes ferides en les quals habita el patiment de les persones que al mateix temps oculten. Tradicionalment i per aquestes marques d’obertura i vulnerabilitat, la ciutat s’ha associat a allò femení, ja que el cos de la dona sempre ha estat vist com a foradat i obert a l’altre.
Pel que fa a les distincions entre públic, privat i íntim, Segarra ha apuntat que va ser amb la creació dels burgs i pels burgesos que va donar-se un naixement real de la vida privada, perquè els seus habitants van construir una barrera més densa entre allò privat —“privus”, “allò particular i propi d’un mateix”— i allò públic. És en aquesta època quan es comença a desenvolupar amb més intensitat la noció d’intimitat. Etimològicament, l’arrel del substantiu intimitat prové del llatí “intimus”, i és un superlatiu, pel que literalment significa “allò que és més profund, més interior, més recòndit, més secret”, explicava Segarra. És, per tant, un pas més enllà en l’esfera privada i un lloc en el qual no volem la intromissió de la llei de l’Estat, malgrat que la sexualitat sigui una manifestació pública i política del món íntim. Gràcies a això, rememora Segarra, el feminisme dels 70 ens va fer reconèixer que tot fet punible que ocorregués dins l’espai privat, com és la violència domèstica, havia d’ésser castigat pel llarg braç de l’Estat. Amb alguna diferència, a l’altre pol de la intimitat trobem la extimitat, conceptualitzada pel psiquiatre Serge Tisseron, que és l’exposició voluntària de la pròpia intimitat al públic. Ara bé, no és pas l’antònim absolut d’intimitat, ja que, com bé explica el psicoanàlisi, de vegades les coses més íntimes pertanyen a l’exterior per la nostra inconciència i la nostra impossibilitat d’aprendre-les i controlar-les.
La catedràtica ha posat sobre la taula la reivindicació de l’escriptora britànica Virginia Woolf en el seu text “A room of one’s own” (1929) (“Una cambra pròpia”). Amb un clar eco en el títol de la conferència, l’habitació de la qual parlen Woolf i Segarra, és un espai íntim, un lloc on el seu habitant pot tancar-s’hi i en el qual no hi té accés l’esfera privada, que correspondria a la casa, ni la pública, o sigui, el carrer. Aquest lloc, l’habitació, l’espai íntim, és l’objecte que esgrimeix la reivindicació d’ambdues. “Les dones han escrit poc o han escrit textos breus perquè els mancava un espai on poder tancar-se a escriure”, diu Segarra parafrasejant a Woolf. I les dues entenen aquest espai latu sensu, com un espai físic i també com un espai mental, moral, de pensament i expressió propis, on poder ser cadascú i manifestar allò pròpiament de cadascú, acció principal per a la democràcia, com digué Hannah Arendt, ens indica la catedràtica. La gran vulnerabilitat amb la qual ha estat titllada la dona, la ha esborrat literalment del mapa de l’espai públic. La seva pretesa vulnerabilitat feia a les dones susceptibles de ser rescloses en l’efera privada, que mai ha estat un espai tranquil per a la dona, sinó un lloc on es requereix la seva entrega a l’altre bé com a filles o germanes, bé com a mullers. En el mateix sentit, Segarra ha recitat el poema de la catalana Maria-Mercè Marçal “El meu amor sense casa”, que reclama un espai on manifestar la interioritat pròpia de l’amor entre dues dones, que queia fora de la normalitat social establerta. I per acabar i continuant amb el to poètic, Segarra ha conclòs la conferència al carrer amb Hélène Cixous i el seu “A Barcelona, somiant Barcelona”.
