CIE mai més, ni aquí ni enlloc

Degut a les obres ordenades pel Jutge de Control del CIE de Barcelona, novembre de 2015 s'enfoca com el mes del tancament durant tres mesos del Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca. Prop de 200 persones preses han estat traslladades als altres sis CIE que alberga l'Estat espanyol. Més enllà de valorar les reformes sobre les “deficiències” estructurals del CIE, el tancament suposa l'oportunitat de fer-lo definitiu i acabar amb la punta de llança de les polítiques migratòries espanyoles.

Els CIE son presons administratives per a persones sense papers esperant ser expulsades. Junt amb les polítiques frontereres i els vols de deportació, son l'amenaça, la violència i la coacció feta llei per als més de 2.000.000 d'estrangers no comunitaris que viuen a l'Estat espanyol, i cal dir-ho ben clar: constitueixen una de les majors atrocitats del S.XXI.

Durant 2014, han suposat la privació de llibertat de fins a 7.300 persones, de les quals només la meitat, 3.485, han estat definitivament expulsades, és a dir, l’altra meitat han estat privades de drets de forma absolutament gratuïta. A banda, l’Estat ha repatriat mitjançant vols de deportació, fins a 12.000 persones durant aquest any; i això sense comptar les famoses devolucions en calent o la brutal repressió a les fronteres de l’Estat. Tot plegat planteja el dubte de si, en la pròpia lògica aberrant de l’Estat, son els CIE un mecanisme imprescindible.

La recent resolució del Parlament de Catalunya, instant al Govern central a tancar definitivament el CIE de Barcelona, així com les mocions municipals que s’estan produint a tot l’Estat, se sumen al clam social per la fi definitiva d’una política vergonyosa que només pretén sotmetre una part de la població per tal d’aconseguir mà d’obra explotada i atemorida. Però cal pressionar durant aquests mesos, deixant clar que no és assumible cap complicitat amb un desastre de tal magnitud. Sobren debats de quotes de refugiades/migrants; les qui trepitgen el CIE de Barcelona saben que porta anys donant la benvinguda a refugiades sirianes, malianes, equato-guineanes i un llarg etcètera en forma de cel·les i manilles.

I és que, no ens cansarem de denunciar les polítiques racistes de l'Estat espanyol; i quan ens titllin de demagogs per dir que els CIE son una vergonya per la humanitat, els convidarem a buscar paral·lelismes amb els tant maleits camps de concentració. De la mateixa manera que no ens cansarem de denunciar les batudes racistes, que acaben en expulsions forçades i es produeixen quotidianament a l'Estació de Sants o a l'Aeroport del Prat, i quan ens titllin de demagogs els convidarem a cercar la definició de “neteja ètnica”.

Quan parlem d’esclavatge, per les condicions a que sotmet la irregularitat establerta per la Llei estrangeria a les nostres veïnes, i ens titllin de demagogs, senyalarem la definició i les advertències sobre treballs forçats, tràfic d’humans i esclavatge de l’Organització Internacional del Treball.

Fins i tot quan ens titllin de demagogs per denunciar els vols de deportació, qüestionant el relat de les víctimes, els convidarem a revisar la definició de l'ONU sobre “tortura i maltractaments”, tot contrastant-la amb les camises de força, les sedacions o les mordaces autoritzades pel Protocol de repatriacions de la Policia Nacional; en tant que “en cap cas l'aplicació de les mesures coercitives podrà comprometre les funcions vitals del repatriat”.

Sobren raons. El tancament del CIE de Barcelona suposa una oportunitat per introduir de nou la premissa indiscutible del cost humà que suposa mantenir polítiques migratòries fonamentades en la mort, la por i l’explotació de persones. El tancament del CIE suposa una oportunitat única per recordar l’Idrissa, l’Alik i el Mohammed, morts al CIE de Barcelona, o l’Osamuyia, mort a un vol de deportació, i exigir que no es tornin a repetir vulneracions de drets com aquestes mai més, ni aquí ni enlloc.