Félix de Azúa explicita un ranci sentiment masclista i classista quan diu que “Ada Colau hauria d'estar servint en una parada de peix”. Però les seves paraules tenen un sentit molt més profund. Són l'expressió del menyspreu a una autoritat moral que ell i els seus van perdre fa molts anys. Intel·lectuals com Azúa van callar mentre la societat espanyola estava adormida per la falsa sensació de riquesa. I el seu silenci va ser clamorós en el moment en què la gran recessió va provocar un daltabaix social. No van complir, ni abans ni ara, el seu paper de consciència crítica. Tot el contrari, van ser còmplices de les injustícies i dels abusos del poder que van degradar la qualitat democràtica del país i van convertir les desigualtats socials en abismes.
La regeneració no va venir de la mà dels intel·lectuals, sinó de la mobilització social, l'activisme. Primer al carrer. I després a través de la seva irrupció en la política i en les institucions. Ada Colau és una de les figures que millor reflecteixen aquest procés. La seva biografia és ja de per si un símbol de regeneració democràtica. Ada Colau aporta a la política institucional el compromís ètic amb els sectors més fràgils de la societat.
I per això concita el rebuig de personatges com Félix de Azúa, que des del seu elitisme no pot suportar veure a l'alcaldia de Barcelona a qui fa molt poc liderava la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Azúa, sense reconèixer-ho, forma part d’una elit que veu a Colau, i als ciutadans que ella representa, com intrusos en un poder que només a ells els correspon.
El que està en joc a Barcelona és un nou repartiment del poder, en favor d'aquells que mai el van tenir. I això, a ulls dels que l'han ostentat sempre resulta intolerables. Fins i tot per Félix de Azúa, que fa anys va abandonar Barcelona però que, tot i la distància, es mostra molt preocupat per una alcaldessa que “no té ni idea de com es porta una ciutat ni li importa. L'únic que li importa és canviar els noms dels carrers”.
A Espanya, la configuració d'una 'consciència' social ha estat més en l'activisme que en els personatges que tan bé retrata Ignacio Sánchez-Cuenca a La desfachatez intelectual. El llibre denuncia la impunitat de part de la classe intel·lectual espanyola a l'hora de condicionar el discurs cultural i polític al nostre país amb opinions sovint sectàries o infundades. Un dels grans protagonistes del llibre és Félix de Azúa, “que sempre té opinions rotundes, contundents, i utilitza un to visceral, allunyat de l'anàlisi, per donar curs als seus dimonis”.
El que més sorprèn Sánchez-Cuenca de Félix de Azúa “és que s'hagi declarat un 'exiliat' perquè va decidir abandonar Barcelona i anar-se'n a viure a Madrid. Cal tenir un ego ben posat per presentar una decisió així com un 'exili', sobretot en un país com el nostre que ha tingut en el passat experiències punyents d'exili autèntic. Es tracta d'una banalització que els nacionalistes espanyols celebren amb alegria, però suposo que deixarà bocabadada a la gent que conservi una mica de sentit comú”.
Rafael Jorba, un dels analistes més lúcids de la premsa catalana, recorda, al seu llibre La mirada del otro, que “el paper de l'intel·lectual enllaça amb aquell difícil deure a què apel·là Albert Camus en 1957 en rebre el Nobel de literatura: no ha de posar la seva ploma al servei dels que fan la història, sinó dels que la pateixen”. Félix de Azúa no és un deixeble d'Albert Camus i per això considera que Ada Colau, que sí va estar al costat dels que pateixen la crisi, “hauria de servir en una parada de peix”. I sense ser-ne conscient, Félix de Azúa acaba de signar un dels episodis que millor expliquen la cara i la creu de la crisi política, econòmica i ètica que patim.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
