Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Les distàncies i els oblits

Taula de distàncies al parc de la Ciutadella

Jordi Corominas i Julián

Crec que qualsevol persona que vulgui conèixer una mica la seva ciutat de residència ha de complir dues premisses bàsiques: caminar lentament i mirar cap amunt. La primera, clau a la columna que avui inauguro, serveix per reflexionar i observar el que ens envolta sense l'actual imposició de la pressa, que tot cobreix i ennuvola. La segona es relaciona amb l'anterior perquè les altures sempre ens reserven sorpreses que solem ignorar per vagància i unidireccionalitat, cosa que a Barcelona és molt freqüent des que el poder va decidir intentar un parc temàtic on les sigles creen marca i tiren el deure de treballar per la ciutadania a les escombraries.

Aquesta fira no és gens hipòcrita, treballa a la llum del dia i mostra a les clares que la seva intenció és la de convertir l'espai en un gran reclam centrat en un doble discurs que empetiteix la resta. Messi i Gaudí campen al seu aire en un mapa on el centre s'ha convertit en un desgavell intransitable per a qui desenvolupa el seu dia a dia a la capital catalana. Els barcelonins es queixen de la impossibilitat de la Rambla i riuen, per no plorar, davant l'aparadorisme del Passeig de Gràcia, noble en la seva prohibició, útil per a ingressar diners perquè així ho volen xinesos i russos.

Prou. Podríem omplir mil pàgines i mai acabaríem amb la crítica coherent. Hi ha mil maneres de fer-la. El meu, perquè sóc un passejant que capto detalls des del meu anonimat, és buscar la minúcia significant, el resum que amb poc transmet molt. Per això aquesta vegada ens anirem al Parc de la Ciutadella per constatar el desastre d'un patrimoni maltractat perquè poc o gens interessa.

Des de fa uns anys a Roma els llocs amb passat cinematogràfic es deixen acompanyar per un panell pedagògic on el vianant pot saber els secrets del carrer relacionada amb el setè art. D'aquesta manera ciutat i cultura es fonen en un sol cos. En canvi, a Barcelona expliquem malament les coses, i així és com queden ocultes, sense rebre cap tipus d'atenció. Si ens fixéssim una mica descobriríem que hi ha bastants plaques natalícies i funeràries, però estan mal exhibides i ni tan sols gaudeixen de la uniformitat de les de París, Londres o Madrid. Aquests rètols informatius brillen per la seva absència en la gran majoria del catàleg monumental de la nostra ciutat, incapaç d'explicar bé la transcendència de la Ciutadella, inútil en aquesta tasca fins al tricentenari.

Per a la majoria l'antiga fortalesa mai va existir i el que compta és el parc, mític fa una dècada pels seus diumenges, normalitzat ara entre calors i una història ben visible entre estàtues i edificis amb molta significació. El terreny, retornat a la ciutat després de la caiguda d'Isabel II, va ser el centre de l'Exposició Universal de 1888, com si allò altre temps repressiu es transformés en un símbol de llibertat i progrés.

Passats cent vint anys poc queda d'aquest somni que va accelerar el creixement urbà i ratificar l'optimisme burgès. Aquesta primera pedra d'internacionalització volia que les fronteres desapareguessin i el provincianisme, mal del qual tot Espanya segueix afectada, fora un malson a esvair amb la nova llum que inundava l'atmosfera. En aquest sentit l'estàtua de Cristòfor Colom apuntava amb el dit a Amèrica des d'una doble vessant de record històric, tot i que no existia la sèrie Isabel, i homenatge a la prosperitat que el contacte amb el Vell Món donava a Catalunya i a la renascuda Barcelona que devia molt de l'esplendorós Eixample als indians.

El dit del descobridor era l'ambició de no tancar-se en un mateix i volar cap a un coneixement capaç d'unir allò propi amb allò llunyà. En els últims anys del segle XIX governs i burgesia van cobrar un inesperat vigor en optar per transformar la societat des de les seves respectives posicions. Importava que moltes persones poguessin accedir a coneixements bàsics que fomentarien la ciència i l'acostarien al poble. L'Exposició de 1888 va jugar amb aquesta basa i una part del parc, molt mal senyalitzada des del punt de vista didàctic, recull tot aquest esperit. En el sector del jardí trobem l'hivernacle, l'antic Museu de Geologia, l'Umbracle, misteriosament tancat, i dues peces ben visibles però ocultes perquè ningú es preocupa per elles. Les va idear Josep Ricart i Giralt, capità de la marina mercant, i són una columna meteorològica i un mapa de distàncies.

La primera es va concebre des d'una perspectiva ingènua que funcionava d'allò més bé. Si es donava atractiu estètic a les pedres s'aconseguia crear un interès pel que albergaven. La columna emmagatzema moltes dades que van des dels quatre punts cardinals fins informacions sobre pressió atmosfèrica i diferències horàries amb altres capitals del món, cosa que agermana aquesta peça amb la segona del repertori, que és la que més va cridar l'atenció. Es tracta d'una taula per saber les distàncies entre Barcelona i les principals ciutats del Planeta. Quan la vaig descobrir no vaig saber com reaccionar perquè semblava un pedrot, ben protegit sí, però un pedrot al cap ia la fi. La cosa va canviar quan em vaig aproximar i vaig llegir, no sense gran dificultat pel seu precari estat de conservació, noms i números que servien per situar Barcelona al mapa i situarla des de la humilitat d'allò petit, ja que els quilòmetres que encara la separen de la resta de les capitals eren llavors la prova d'una immensitat que era somni i esperança.

La pobra pedra, a la qual vaig passar una mica d'aigua per poder fotografiar-la, simbolitza com han canviat les coses en allò pedagògic, nul sempre que no es pugui emprar políticament des de la manipulació, i en la visió que BCN vol vendre de Barcelona, la ciutat dels habitants menyspreats, la capital que estima tant la seva façana mentre juga ufanosa amb el seu melic. L'última constatació del que s'ha dit és el vídeo Living Barcelona, una farsa de pura irrealitat on una noia mona, tot molt en el deixant de la postal que va fer Woody Allen quan governava Hereu, circula per un territori feliç on no hi ha desigualtats socials, els mossos són uns sants i la pau regna a força de tòpics. Fins i tot dos toquen al Teatre Grec fora del festival i no els multen. Un miracle, creguin-me.

En fi, ja m'he enrotllat com una persiana. La taula de les distàncies indica un remei, que és el de la voluntat d'anar més enllà de les muralles on volen tancar-nos. Afligits com estem per una provincialització estimada pels de dalt seria bo que els ciutadans féssim força per revertir aquesta contrarevolució i mantenir les bases de la tradicional obertura de mires barcelonina des de l'amor per saber, transmetre i fer que l'espai sigui més útil tant en allò social com educatiu. Només coneixent la terra que trepitges pots canviar-la, només pots canviar-la si la treballes per als teus semblants i els consideres intel·ligents.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats