La portada de mañana
Acceder
Encuesta - Ayuso cosecha el doble de apoyo que Casado entre los votantes del PP
El 'vía crucis' de las inmatriculaciones: 24 años y 35.000 bienes
Análisis - Razones y confusiones en los relevos de los Mossos, por Neus Tomàs
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Periodisme i desert cultural: el repte

'Papel mojado' (editorial Debate), del col·lectiu Mongolia i, en concret, de l'estimat col·lega Pere Rusiñol, és una fita en el nostre malparat periodisme. La seva publicació marcarà època, igual com ho va fer als setanta 'Informe sobre la informació', de Manuel Vázquez Montalbán.

És la primera vegada que veig per escrit, ben descrit i amb la imprescindible precisió de dades, el diagnòstic: els propietaris dels grans noms de la premsa espanyola clàssica (paper) són els principals bancs espanyols. Això, gestat en l'última dècada, no havia passat mai en la història i explica, en part, que de contrapoder aquests diaris siguin ja directament el "poder". Només un llibre podia explicar-ho.

La falta de credibilitat creixent -ho dic amb un lament sincer pels excel·lents periodistes que són excepció-d'aquests mitjans només és una conseqüència d'aquest fet.

No entraré en el desglossament de dades aportades. M'interessa la constatació: els diaris d'aquest país estan en mans de bancs. És possible un bon periodisme en aquestes condicions?

No dubto que hi ha veritables herois entre els periodistes que segueixen intentant cada dia explicar el que passa al món i entre nosaltres. Però els que som gats vells percebem quotidianament aquest 'periodisme d'agenda', 'periodisme de notes de premsa', aquest 'seguir la moda' o la inèrcia del 'trending topic', creadors de corrents d'opinió pública sobre anècdotes i tòpics ridículs. Gairebé ningú no es pregunta per allò bàsic: d'on surten les notícies? Qui decideix què és notícia? ¿Què és el que realment importa a la gent?

El periodisme no consisteix en la corejada tonteria d'explicar històries, tampoc els periodistes hem d'estar pendents d'aquesta estupidesa que és el 'relat'. La nostra tasca és -ni més ni menys- explicar el que passa al nostre voltant -es dóna per fet que és la veritat el que importa i no un 'invent' d'un agent de premsa o un ganxo sensacional-, contextualitzar i, si és possible, fixar els fets dins una realitat més àmplia.

Es tracta de saber i comprendre. No és la forma i l'espectacle el que importa, sinó el fons: entendre per què passa el que passa. Dit sigui amb la major humilitat.

El bon periodisme de paper perd la iniciativa tot i que és, encara, referència important en la formació de l'opinió espanyola i catalana. D'aquí al desert cultural -malgrat diaris electrònics com aquest- només hi ha un pas. S'escriu -és un dir- per gent superficial i acrítica.

El 1998 vaig publicar un llibre, 'El segon poder'. Sostenia que calia donar per liquidada la divisió de poders de Montesquieu -executiu, legislatiu i judicial- i parlar de manera realista del 'primer poder', l'economia, i del 'segon poder, els mitjans de comunicació. Malauradament ara tots dos s'ajunten.

Alhora, els mitjans han deixat de ser 'servei públic': s'ignora que la raó de ser del poder informatiu és el ciutadà, a qui cal informar veraçment i amb respecte per ajudar a conèixer el que passa i per què.

El 1987 el mensual 'Le Monde Diplomatique' va publicar una sèrie de reportatges sota el títol 'Des sociétés Malades de leur culture' (Societats malaltes de la seva cultura). S'analitzaven àmpliament els desastres que la mercantilització de tot l'estil de vida produïa en els béns culturals. Era patent: per això servia el periodisme, per denunciar la gradual perversió de les cultures convertides en béns de consum al servei del 'déu diner'. Aquest futur de llavors ja és l'avui en els vells països occidentals.

El 'Diplo' anunciava el desert, un model únic de pensament cultural que prioritzava els beneficis econòmics sobre altres valors. Com veiem, avui la creativitat s'exigeix ​​en l'economia o en el marketig més que en les arts.

He viscut de molt a prop aquesta transformació, tot just 30 anys, del periodisme de contrapoder a 'segon poder': servir a interessos particulars (els diners) per sobre dels interessos generals dels ciutadans (la cultura i la informació). La necessària independència del periodisme es perd en aquest camí i es retroba ara (és l'esperança) en aquests meritoris diaris digitals.

Menys independència = menys credibilitat alhora que augmenten les possibilitats (certes) de 'rentat de cervell' d'un ciutadà transformat en consumidor (frustrat) i audiència (passiva).

Quina responsabilitat tenim els periodistes de que els nostres contemporanis no tinguin consciència crítica o es tornin ximples? El desert cultural del periodisme és paral·lel a l'absència de creativitat en les arts -el cinema, el teatre, la literatura, la plàstica- que ara només idolatren el que dóna diners: 'bestsellers & co'. Això és cultura? Per ventura hi ha alguna novetat o tot es basa en llibres dels anys vint, sèries històriques, celebracions amb patrocini?

La cultura, que ha de ser alliberadora i lliure, s'ha transformat en 'cultura del diner'.

Alhora, el sector públic espanyol i català -de signes polítics diversos-, paladí burocràtic i hipòcrita d'aquesta cultura dels diners, ha creat el seu clientelisme territorial. Envoltat de camarilles de pseudoartistas subvencionats, de buròcrates i d'una cultura dirigida a consolidar posicions polítiques partidàries, el sector públic exhibeix com aconsegueix el que és una casta d'aprofitats i plagiadors i no un viver de talents. L'exemple de TV3 a Catalunya -amb excepcions òbvies- és elemental, però està en l'arquitectura monumental i els museus de tot Espanya... És un model que amb la crisi fa aigües.

El tema és enorme, preocupant i té múltiples angles globals i locals. La tecnologia no pot ser un factor unidireccional i ha d'estar al servei d'una comunicació humanística i més rica: no és el cas, encara.

El gran repte d'aquest segle XXI és, precisament, el de sortir d'aquest desert cultural.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats