Amb permís de Gallardón

2014 ja és aquí! És per sortir corrent si només ens porta meravelles “progressistes” a l’estil Gallardón. Com aquesta: a partir que s'aprovi la seva increïble 'ordeno i mano' (li diran llei, però tinc prou respecte a les lleis com per abstenir-me d'utilitzar aquest nom que simbolitza un pacte de convivència entre persones) tot nen nascut en aquest país ho farà 'amb permís de Gallardón'. I un s'imagina l'excels ministre 'treballant' dins tots els úters i cervells femenins (i masculins) per 'crear vida', per descomptat, a imatge i semblança, ja que el contrari estarà prohibit .

O sigui que a Espanya, si res ho impedeix, ens acostem als 'nens model Gallardón': ¿uns personajillos clònics, fatus i envanits? Fa la impressió que aquest ministre és incapaç de concebre altra cosa que no sigui ell mateix, així que ens ha dit amb soltesa: 'jo sóc el bé' i 'jo decideixo el que cal fer amb la procreació dels espanyols’. Punt.

Aquí, per descomptat, hi ha les dones que són les que parim, però també els homes, ja que tots els nens tenen pare. Així que no entenc bé que siguin les dones, amb gran diferència sobre els homes, els qui protestin. Gallardón s'ha ficat al llit i entre les cames d'unes i altres. Quin espectacle.

És clar que les dones tenen raons extra, per descomptat. I no són poques. Només fa tot just 30 anys (des de 1985) que les espanyoles van tenir el suport legal per reconèixer el seu dret, com a dones, a parir o no. Fins llavors el cos de les dones era cosa exclusiva d'homes i ells podien disposar al seu antull. Quina ganga.

Costa molt trencar aquest costum de segles, de mil·lennis, sobretot quan encara avui el sexe masculí ve culturalment beneït per una 'innata' superioritat sobre el gènere humà. Patriarques, pater familias, masclistes, dominadors, ells es creuen dotats per disposar de les criatures i de la natura. Vans desitjos, amics. Pura ceguesa. Vanitat ridícula.

Avui podem dir les dones, sense por a equivocar-nos, que el desastre de món que ens envolta, amb el seu culte als diners, al conflicte, a la competició salvatge, és exactament el que aquests homes vans han creat. Gallardón només és el símbol més pedestre de la seva fatuïtat i autoengany. No estic generalitzant: hi ha (altres) homes magnífics, oberts, col·laboradors, intel·ligents, sensibles i tan ofesos pels deliris de Gallardón com jo mateixa. Em consta.

Igualment -cal ser justos- si aquests Gallardones existeixen és perquè els han parit dones. Quina responsabilitat tenen les mares perquè els seus fills no siguin Gallardones en potència? Aquí, sincerament, crec que les dones tenen també responsabilitat. El 'bo' i el 'dolent' està equitativament repartit, em temo.

Passa que les dones -i no els homes, mal que li pesi a Aristòtil- són els que donen a llum i aquest poder és el que posa frenètics a homes equivocats, arrogants i follets com l'insigne Gallardón. Si la gestació necessita home i dona, com es pot atrevir la dona a negar-s'hi? Aquí els fa mal.

Aquí una qüestió que té arrels de segles -va dir Èsquil que la dona és només dipositària de la llavor de l'home, que és qui dóna la vida- i que , des de 1985, una imperfecta llei socialista (què diria Ernest Lluch? ) havia atorgat a la dona el poder de decidir sobre parir o no.

Per això aquesta llei està feta contra tots, però especialment contra les dones. Qualsevol espanyola haurà forçosament de demanar permís a Gallardón si decideix no tirar endavant el seu embaràs. Un 'progressisme' repugnant. Sobretot per alguna cosa elemental: poder avortar no obliga a ningú. No fer-ho, en canvi, és una exhibició del pitjor poder masclista.

Gallardón ho ha aconseguit: mai havia estat a favor de l'avortament, però ara ja ho estic. Jo també vull avortar.