El títol pot semblar exagerat però, malauradament no ho és.
Es busca una recentralització de l'Estat que redueix el poder dels ajuntaments, que són la comunitat política més propera. Per això existeix la Carta Europea de l' Autonomia Local (1985) reconeixent aquest principi que també està en la Constitució de 1978. És conegut el proverbi alemany de l'Edat Mitjana: “l'aire de la ciutat et fa lliure” per identificar ciutat com a espai de drets.
Els objectius d'aquesta reforma són, segons la llei 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l'administració local: “clarificar les competències municipals per evitar duplicitats amb les d'altres administracions de manera que es faci efectiu el principi «una administració una competència», racionalitzar l'estructura organitzativa de l'administració local d'acord amb els principis d'eficiència, estabilitat i sostenibilitat financera, garantir un control financer i pressupostari més rigorós i afavorir la iniciativa econòmica privada evitant intervencions administratives desproporcionades”.
El principi “una administració, una competència” és un sofisme. Si hi ha ineficiència es corregeix amb coordinació i programació conjunta, no amb supressió de la competència.
La racionalització de l'administració local és, en realitat, una supressió del seu poder polític que comporta un dèficit democràtic important. Finalment, sí que em queda clar l'objectiu d“afavorir la iniciativa econòmica privada”. Traducció: millor que els serveis públics els prestin les empreses privades que, lògicament, pretenen obtenir un benefici econòmic. Si després són deficitaris com ara, bancs o autopistes, ja els rescatarem amb els diners de tots i totes.
Els moviments veïnals dels anys 60 i 70 teníem clar que al costat de la reivindicació de serveis públics, s'havien exigir ajuntaments democràtics. Perquè la millora de la qualitat de vida en barris, pobles i ciutats té un caràcter polític, i sense canals de participació política és més difícil d'aconseguir-la.
Qualsevol persona racional entén també que els drets polítics, socials, econòmics de la ciutadania i les polítiques públiques i serveis que se'n deriven són més eficaços i senzills de gestionar en l'àmbit local, proper.
Doncs bé, sense fer cas l'experiència històrica i la raó humana , l’esmentada llei 27/ 2013, modifica substancialment les competències dels ajuntaments (Llei 7/ 1985 reguladora de les bases del règim local), trencant amb el principi de subsidiarietat -el que pugui fer l'administració més propera que no ho faci la més llunyana- i menyspreant el principi democràtic.
El Govern amb la “neollengua” amb la qual ens pretén acostumar -o enganyar-, apel·la a la “racionalització” i a la “sostenibilitat”. Qui no estaria d'acord amb això ? Però la realitat és més perversa. Què té a veure amb la racionalització que els serveis socials d'atenció primària ja no puguin ser oferts pels ajuntaments (article 25) i s'encomani a les diputacions -de pedigrí democràtic de segon nivell- la seva gestió? Un veí de Vielha haurà d'anar a Lleida per ser atès?
Es prohibeix la duplicitat en l'actuació pública, però : què s'entén per duplicitat ? Si en un municipi el veïnat reclama una escola infantil, l'administració competent en matèria d'educació no la construeix i per contra, l'ajuntament la crea i la manté, on és la duplicitat ? Això ara ja no ho podran fer els ajuntaments. On és la racionalitat ? I el sentit comú?
Encara es pot anar més enllà: els municipis de menys de 20.000 habitants -el 80% dels 8.000 municipis espanyols- no tenen competència en: recollida i tractament de residus , proveïment d'aigua potable a domicili i evacuació i tractament d'aigües residuals, neteja viària, accés als nuclis de població, pavimentació de vies urbanes i enllumenat públic. L'article 26.2 trasllada a les diputacions -o entitats equivalents- la competència per realitzar aquests serveis. Aleshores, què els queda? Festes, festes i cementiris.
Potser és que en nom del sacralitzat principi de sostenibilitat financera es volen unificar aquests serveis per a fer-los més atractius a la iniciativa privada.
El Banc d'Espanya en el seu informe sobre el deute públic de l'any 2013 assenyala que els ajuntaments són responsables del 4,1% d'aquest deute, mentre que el generat per l'Estat suma un 81,7 %, i el de les comunitats autònomes, un 20, 2%. Si els principals causants del dèficit públic no són els ajuntaments, ¿per què aquesta reforma?
Associacions veïnals , organitzacions socials , partits polítics, ciutadans i ciutadanes, el poema de León Felipe “Pero ya no hay locos” segueix viu:
¿Cuándo si no es ahora (yo pregunto, loqueros),
cuándo es cuando se paran los ojos y se quedan abiertos, inmensamente abiertos,
sin que puedan cerrarlos ni la llama ni el viento?
Si no es ahora, ahora que la justicia vale menos, infinitamente menos que el orín de los perros;
si no es ahora, ahora que la justicia tiene menos, infinitamente menos categoría que el estiércol;
Hauríem de recuperar la bogeria.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
