La sociovergència torna a regnar a les entitats municipals catalanes
Com els moviments d'escacs, els pactes entre partits polítics són finits però nombrosos i només els més habituals tenen nom propi. És el cas de l'anomenada sociovergència, que uneix al PSC i a l'antiga Convergència (avui PDECat), una de les aliances clàssiques de la política catalana que ha tornat amb força al món local fins a esdevenir la més freqüent.
L'últim gran ajuntament que ha vist formular-se aquesta suma és el de Sant Cugat, on l'alcaldessa Mercè Conesa, del PDECat, va incorporar el PSC al seu equip a finals de gener. Aquest moviment va motivar la ruptura de l'acord pressupostari amb ERC i un nou maldecap per al Govern de la Generalitat, ja que Conesa manté un enfrontament obert amb el conseller de Sanitat d'ERC, Toni Comín, pel futur de l'Hospital General de Catalunya.
El recent pacte entre el PDECat i el PSC a Sant Cugat confirma la tendència sociovergent repetida en els últims dos anys. A Girona va tenir lloc un escenari similar al març del 2016, quan el substitut de Carles Puigdemont, Albert Ballesta, va presentar la seva dimissió, sent substituït per Marta Madrenas, qui va arribar amb un pacte amb els socialistes sota el braç.
En signe contrari, aquesta setmana es va formalitzar la ruptura del pacte sociovergent a Figueres, amb la sortida del PSC del Govern de Marta Felip (PDECat), qui alhora va partir peres amb Unió. Una de les poques excepcions en la línia creixent cap al pacte entre les dues forces que s'ha donat aquesta legislatura.
Grans municipis i capitals de comarca
Amb l'última entrada en un executiu municipal, el santcugatenc, el PSC va signar la seva presència al govern d'11 dels 14 municipis de més de 80.000 habitants. Una força municipal que contrasta amb els resultats electorals més pobres de la seva història en els passats comicis locals de maig del 2015.
D'aquests 11 municipis on el PSC s'ha atrinxerat el seu altre temps absolut de poder municipal, el sociovergent és el pacte més comú. Així ha estat a Terrassa, Mataró, Girona i, ara, Sant Cugat. Però, si baixem de les ciutats més poblades a les capitals de comarca, trobem una situació similar. Municipis com Vilanova i la Geltrú, Figueres, Vic, Vilafranca del Penedès, Olot o Tàrrega estan governats gràcies a pactes entre els dos partits que van ser centrals durant la major part de l'etapa autonòmica.
Similar situació trobem en els Consells Comarcals on, dels 42 existents, el pacte PSC-PDECat és el més repetit, amb 7 governs en total. I el mateix passa en les diputacions on, de les quatre existents, el pacte entre els dos partits va permetre la presidència del PDECat a la de Lleida i del PSC a la de Tarragona.
En paral·lel a la sociovergència, la més freqüent, dos són els pactes que van al darrere: el de PSC i Comuns (ICV, EUiA, Podem o marques vinculades); i el de PDECat i ERC. El primer és freqüent en els municipis de l'àrea metropolitana, i el seu exemple més visible és el del govern Colau-Collboni a Barcelona. També correspon a aquesta tipologia el de Sant Boi, el de Viladecans o el del Prat.
Per la seva banda, ciutats com Reus o Manresa, i també la diputació de Barcelona, exemplifiquen el pacte entre el PDECat i ERC, que reprodueixen el del Govern de la Generalitat. Finalment, la tercera tipologia de pactes en competició és la que uneix a tots els grups contra el PP. Aliances així es donen a ciutats com Badalona o Castelldefels.
Sociovergència com a baluard
Malgrat que en ple procés sobiranista la sociovergència podria semblar un pacte antinatural, la fotografia del món local català és explícita. El pacte bicolor que en dècades passades va manar a tot Catalunya manté avui el seu regnat tot i els importants canvis d'hegemonia electoral que ha patit l'escenari català en els últims temps. Tots dos partits han buscat en els pactes mutus baluards amb què resistir a la puixança d'altres forces, com ERC o els Comuns.
Pel PSC, aquestes aliances han estat vitals per sostenir el poder municipal malgrat la desfeta electoral. Des de l'arribada de Miquel Iceta a la primera secretaria del partit, l'aposta per pactes heterogenis i variables depenent de la institució de què es tracti han estat la nota predominant. Així, el PSC no ha tingut problemes per pactar amb Colau a Barcelona, amb el PP i Unió a Tarragona, amb Ciutadans a Lleida i amb el PDECat a Girona.
Una cosa semblant passa amb el PDECat, encara que el seu cop electoral no va ser tan dur. Els convergents van aconseguir ser el partit més votat en les passades eleccions municipals del 2015 i, gràcies a això, van obtenir 429 alcaldes dels 947 ajuntaments que hi ha a Catalunya. Però aquest elevat percentatge és enganyós i es nodreix principalment de municipis petits. En canvi, a les ciutats importants Convergència va veure el seu poder escombrat, per exemple a Barcelona. Mentrestant, a ciutats mitjanes com Mataró, Girona o la mateixa Sant Cugat ha estat el pacte amb el PSC, que va accedir a l'alcaldia en el cas de Mataró, el que els ha validat l'alcaldia.
