La sorpresa dels socialistes
En totes les campanyes electorals cal fer el que en molts oficis es coneix com “el carrer”. És una activitat que no té res d'extraordinari. Bàsicament implica sortir de l'oficina i barrejar-se, encara que no massa, amb la gent. Per norma general els polítics asseguren que és una experiència d'allò més gratificant, encara que saben que exageren. Les campanyes electorals estan pensades i calculades al mil·límetre, però al carrer aquesta lògica s'altera, i és molt fàcil sortir-se del guió. Les persones conegudes com “electors” són massa espontànies.
“Jo encara no tinc clar a qui votaré”, li va deixar anar una senyora a Pere Navarro, el candidat socialista, que va visitar el barri obrer de Bon Pastor, a Barcelona. Els dos estaven envoltats per periodistes que, conscients que els “electors” se surten del guió, esperaven un titular, una anècdota o fins i tot una notícia, que de vegades també apareixen. Una altra dona li va respondre: “Doncs als socialistes! A qui sinó has de votar? Al partit dels pobres i dels treballadors! ”. Navarro mirava i escoltava però no va intervenir. Es tractava d'un acte organitzat pel PSC en un dels seus feus. La votant indecisa va continuar: “Bé, bé ... això que defensen els pobres ... abans que vingués aquest senyor, el PSC ...”. Per no ferir, i conscient que els periodistes estaven a l'aguait, la dona ho va deixar aquí. Al final un militant pura raça va dir a la veïna indecisa que si l'acte l'havia muntat el PSC estava clar a qui havia de votar. I prou.
La veïna indecisa encarna el drama del PSC. Els socialistes catalans corren el risc que no els votin ni els seus. El partit que ha cosit tantíssims barris trepitjant el terreny des del poder local durant anys està ara completament desorientat. En les eleccions del 1999 tenien 52 diputats al Parlament i des de llavors han anat perdent força. El 2003 van passar a 42 diputats, el 2006 van baixar fins a 37, el 2010 es van quedar en 28 i ara es conformen a ser la segona força del Parlament. Les enquestes, que de vegades fallen però en moltes altres ocasions encerten, els donen entre 15 i 19 diputats. Amb aquest resultat poden continuar sent la segona força del Parlament (a anys llum de CiU que busca els 68 escons), però estaran molt a prop del PP i d'ERC. Massa.
El debat més incòmode
Dins de l'esquerra els socialistes han perdut molta força -abstenint per exemple a propostes com la dació en pagament- però en el debat identitari encara se senten més incòmodes. Si el PSC alça la veu a favor de la unitat d'Espanya perd vots. I si ho fa a favor del dret a decidir, també. I en aquestes eleccions el debat identitari és omnipresent. “No és que nosaltres no siguem ni una cosa ni l'altra. Nosaltres som una opció, som federalistes” reclamava Sara Jaurrieta, regidora socialista de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest és el missatge que el PSC intenta llançar en aquesta campanya però no sembla que ho estigui aconseguint. El debat segueix sent com un pèndol, que passa de l'independentisme a l'espanyolisme sense aturar-se ni un segon al centre, en aquesta tercera opció. “Tenim clar que és molt difícil que convencem a nous votants. La nostra tasca és mantenir els que ja tenim ”, explicava un altre dirigent socialista. Des del seu punt de vista, el federalisme és una opció molt vàlida que s'acabarà imposant, però a mig termini.
El futur immediat, en canvi, el que li ha tocat a Pere Navarro, sembla molt més complicat. Els més optimistes diuen que “les segones setmanes de campanya sempre són bones per als socialistes” o que “encara hi ha molts indecisos” o que “aquestes eleccions són molt diferents de les anteriors i no se sap el que pot passar” però tampoc ells semblen molt convençuts.
Després de la discussió amb la veïna indecisa, Navarro va agafar el micròfon i va dedicar unes paraules als quaranta “electors” que havien acudit a l'acte del Bon Pastor: Navarro va demanar als votants que no es resignin i que no es quedin a casa el dia de les eleccions perquè “els de la dreta aniran tots a votar”. I finalment es va tirar a la piscina i va assegurar: “El dia 25 podem sorprendre”. La sorpresa pot ser majúscula.
