Tot invocant Andreu Nin
Deia Gaziel que la història en general, i la catalana en particular, estava feta de falles i pegues. Les falles venien a ser les catàstrofes col·lectives, els errors d’un país i dels seus projectes. Les pegues eren els accidents desgraciats, les morts sobtades o a deshora que capgiraven el decurs de la història. Catalunya ha anat, si es vol dir així, de falla en falla però, a mes, ha patit una epidèmia històrica de pegues, de desaparicons de personatges dels que mai es poden substituir. La gent bona se'ns mor o la maten.
I una de les pegues majúscules pel món intel·lectual i polític català del segle passat va ser la detenció, tortura i l’assassinat d’Andreu Nin ara fa 76 anys.
En un acte honorable, el Parlament de Catalunya, de la mà de la Fundació Andreu Nin, va commemorar aquest dilluns la mort del polític en una sala d’actes de la Ciutadella plena a vessar. Unes 200 persones van voler assistir al primer -i tardà- reconeixement públic del líder del POUM per part d’una institució catalana.
A la taula, Núria de Gispert que es trobava rodejada de roges per tot arreu, va glosar el pas de Nin com a conseller de justícia durant la Guerra Civil. Destacà el fet de que sota la seva administració es va anomenar una jutgessa a Granollers, fet gens habitual en la Europa de l’època.
Teresa Carbonell, presidenta de la Fundació Andreu Nin i veterana del POUM, va arrencar l’acte de forma emotiva saludant als altres veterans camarades presents. Tots d’una edat que ultrapassava la norantena. En acabat, l’historiador Pelai Pagés va glossar la figura del polític. I després, el somni d’Andreu Nin, d’alguna manera, es va fer realitat: un representant de totes les formacions d’esquerres del país van anar pujant a faristol a fer un parlament. L’unitat de les esquerres, com la resurrecció de la carn, és un mite persistent i resistent a les evidències. Almenys, però, ahir al Parlament es va aconseguir que aquesta tingués una expressió material en forma de corrua d’homes -cap dona va pujar a glossar el lluitador per la igualtat de gèneres- lloant la figura de qui va intentar agrupar la cabuderia i flexibilitzar l’ortodòxia en uns temps poc propicis. Van pujar al faristol Quim Arrufat de la CUP, Oriol Amoròs d'ERC i Maurici Lucena del PSC, que va ser comptat com a polític d’esquerres (?).
No sé ben bé si la unitat de l’esquerra a prop; el que va quedar clar és que s’allargarà en el temps. Sindicats, organitzacions i partits més o menys hegemònics van portar cap el seu molí la figura d’en Nin. Hem de destacar l’honestedat de Josep Joan Nuet, del PCC; d'Alfred Clemente, del PSUC Viu, i de Joan Herrera, d'ICV–EUIA, en reconèixer que en la filiació de les seves organitzacions es trobaven aquells que van acabar amb Nin i amb la possibilitat d’un marxisme lliure i amb diàleg amb altres corrents socialistes. Era el moment de dir-ho.
Moment de recuperar la seva figura però no com un nom mes d’això que en diem memòria històrica. Jo, per exemple, visc al costat del carrer Andreu Nin i em desespero en veure que allò mes important del carrer és un Corte Inglés. No és així com mantenim vius els nostres referents. Es tracta de grapejar, sacsejar, contaminar i discutir la vida i l'obra de Nin com quelcom viu i contemporani. Que és, segur, com ell li agradaria fer-nos servei.
Perquè Nin, a més de la vàlua incontestable del seu exemple i de la seva obra, és vàlid com a possibilitat. Tornem a Gaziel. La irreparable pega de la mort de Nin ens portà a la immensa falla del socialisme inflexible i dogmàtic. Ens va portar a la separació entre lluita nacional i de classe i a una decepció que tot just ara comencem a superar.
Ahir al Parlament es va invocar amb honor i respecte l’esperit d’Andreu Nin i desitjo de tot cor que aquest ens vingui a donar un cop de mà. Encarna tot allò que ens és de menester amb urgència. Va ser mestre, periodista, home culte i de llengües, patriota i internacionalista alhora i, sobretot, va entendre que la diferència de criteri és la veritable força d’una revolució. Per això el seu grup es deia “d’unificació” i no “d’unió”. Es tracta d’harmonitzar les esquerres, no diluir-les.
Com va dir Teresa Carbonell al final de la seva intervenció: Visca el socialisme!
