La transparència o el maquillatge de l’opacitat

A hores d'ara la Llei de Transparència només té el suport de CiU, ERC i PP

El cas Pujol ha tret a passejar les vergonyes dels mecanismes de control catalans, incapaços de preveure, impedir i sancionar pràctiques fraudulentes com la de l’expresident de la Generalitat. El terratrèmol ha assimilat el nivell d’opacitat de les institucions catalanes amb les espanyoles i ha reforçat la idea fi de règim a banda i banda de l’Ebre. Però, fins a quin punt el Parlament de Catalunya havia avançat en matèria de transparència més que no pas altres institucions? I aquesta legislatura, s’han posat les bases perquè, mai més, la impunitat, el frau o la corrupció formin part de l’univers polític català?

Joan Subirats: "El cas Pujol pot afavorir dinàmiques de més radicalitat democràtica"

Joan Subirats: "El cas Pujol pot afavorir dinàmiques de més radicalitat democràtica"

De moment, el Parlament no ha estat capaç de rubricar la que havia de ser la Llei de Transparència més exemplar de tot l’Estat, segons havien asseverat els ponents de la Llei de Transparència. Una norma que hauria d’aglutinar els interessos de tots els partits, però que fins ara no ha fet més que dividir l’arc parlamentari, en una nova mostra de les reticències de les formacions, sobretot de les més convencionals, a sotmetre’s a mecanismes de control moderns i rigorosos. Fins ara, només compta amb el suport de la principal coalició esquitxada pel cas Pujol, CiU; el seu soci de govern, ERC; i el partit amb més representats imputats i processats per corrupció, el PP. Malgrat que la seva redacció s'ha elaborat en una ponència conjunta de tots els partits, el PSC, Iniciativa, Ciutadans, i la CUP no s’han sumat a un text que consideren que neix tou i orfe d’independència.

D’entrada, val a dir que mentre la norma no s’aprova, aquesta legislatura ja hi ha hagut, abans de l’esclat del cas Pujol, capítols marcats per l’opacitat, com la negociació de Barcelona World, la privatització de la gestió de l’aigua o les sistemàtiques traves a les comissions d’investigació. No és d’estranyar, doncs, que la lletra petita de la llei encara amagui grans mancances, per bé que s’observen petits avenços. Si s’aprova la norma, per exemple, s’obligaria a l’Administració a publicar les seves principals dades –com ara la retribució i dietes dels alts càrrecs— i introduiria mesures de foment del govern obert. Aquest segon aspecte, permetria que els ciutadans participessin més de la vida pública, a més d’incloure un registre de lobbies perquè la relació entre els grups de pressió i la política sigui més transparent.

Per contra, la llei presenta febleses notables, com ho és el fet que l'organisme de control que fixa la llei estigui adscrita al Govern. És a dir, el que permetria que qualsevol dada acabés blindada per la pròpia llei. En aquest sentit, els grups que s’hi oposen lamenten els límits que marca la pròpia norma, que estableix que la informació no es podrà transmetre als ciutadans si s’interpel·len "els interessos públics o privats protegits expressament per la llei" o si hi ha una norma que fixa la confidencialitat "de procediments fixats per l'Administració”.

Alguns analistes i experts en ètica política i regeneració democràtica també qüestionen el redactat. Segons la professora i filòsofa Marina Garcés, les lleis de transparència en molts casos han estat “maneres de maquillar l'opacitat”. Segons ella, són simptomàtiques, però, d'un fet interessant, com ho és que la gent ja no accepta no saber. “Sabem que continuen existint els passadissos, els comptes secrets i els sopars privats on es prenen decisions, però estan més acorralats i cauen més fàcilment en evidencia”.

En el mateix sentit, l’expert en comunicació política, Bernat Gimeno, creu que la norma és un “intent maquillat d'obrir les institucions i els partits a una societat que va molt més enllà”. I posa un exemple pràctic i senzill: “Si preguntéssim al carrer al voltant de la Llei de Transparència, quina resposta donarien? Segurament cap, perquè la gran majoria no sap ni de què tracta”.

Feta la llei, feta la trampa

Les mancances que presenta avui el text sobre la futura llei de transparència són directament proporcionals a les dels mecanismes de control del que s’ha dotat la Generalitat des de la restauració democràtica. De fet, els mateixos dirigents i representats d’aquests mecanismes, com la Sindicatura de Comptes o l’Oficina Antifrau de Catalunya, ja havien advertit de fins on podien arribar i fins on topaven amb parets de ferro. Els primers en alertar de l’opacitat al voltant de la figura de Pujol i l’entorn de la federació nacionalista van ser els l’exfiscals anticorrupció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Juan José Villarejo i José María Mena, que es van querellar contra l’expresident Pujol pel cas Banca Catalana, ja el 1984.

En una entrevista a Cuadernos para el Diálogo, Mena insistia poc després d'acabar el seu mandat en què el mateix Pujol havia demanat “no estirar més del compte de la manta” i alertava de les debilitats del sistema que podien permetre actuacions fraudulentes. “A Catalunya hi ha prous mecanismes per controlar la corrupció, si en tinguéssim més podria ser contraproduent, però són organismes amb pocs recursos i massa dependents del poder”, deia l’exfiscal en cap del TSJ entre els anys 1996 i 2006.

En la mateixa línia, l’any 2009, el Síndic Major –nom que rep el cap de la Sindicatura de Comptes- Joan Colom, advertia que existia una manca d’interventors en els ajuntaments catalans i considerava que la sindicatura patia un dèficit de professionals. Uns anys abans, el 2005 i sota mandat de Pascual Maragall, es va encarregar l’elaboració de l’informe Transparència i bon govern, en què es feien propostes en matèria de transparència en l’ús de recursos públics i accés a la informació. Un dels membres d’aquell grup, el notari Juan José López Burniol, feia una consideració contundent: “Durant 30 anys s’ha afavorit l’erosió dels mecanismes de control perquè a ningú li ha interessat que hi hagués més rigor”.

El professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Josep Maria Antentas, recorda que el cas Pujol “no és aïllat” i que ha servit perquè molts d’aquells que només veien la corrupció a la resta de l’estat se’ls hagi caigut la venda dels ulls. “Els amiguismes i la confusió entre allò públic i allò privat ha estat el pal de paller de la política catalana durant molts anys”, explica Antentas que descriu el cas Pujol com la punta d’un iceberg que, fins ara, s’havia negat.

15M, del símptoma al canvi

"No som mercaderia en mans de banquers i polítics", deia un dels lemes més representatius del 15M, la mobilització social més important dels últims temps que ha demanat més i millor democràcia. I és que més enllà de l’eficàcia dels mecanismes de control, el que ha encès les alarmes és la creixent pressió popular. Han passat els anys i és evident que aquella concentració massiva que va omplir d’indignació i esperança les places de tot l'Estat va suposar, com a mínim, un símptoma del malestar amb les insuficiències del sistema polític. A més de servir per situar la qüestió de la regeneració democràtica com un element clau de l’agenda política.

Per als analistes consultats, el 15M marca un abans i un després. “El 15M traça una línia que redefineix el concepte mateix de democràcia a partir d'una impugnació radical: No ens representen. Des d'aleshores, qualsevol acció política s'ha de mesurar amb aquesta impugnació i amb l'exigència real de representativitat”, explica Garcés. Això, segons la filòsofa, té un doble valor, perquè no només introdueix “grans canvis concrets, sinó també posicions defensives del vell règim polític”.

De forma similar es manifesta Gimeno, que entén el 15M “com el bressol” d'una nova forma d'entendre la política i la gestió pública. “Si a això li sumem la crisi dels partits tradicionals, s'entenen totes aquelles enquestes que indiquen el descens abrupte de PP i PSOE, la victòria d'ERC a Catalunya o la irrupció amb força de Podemos”. Tal i com explica Gimeno, els partits tradicionals hauran d’entendre que les llistes tancades ja no valen i que la gestió opaca passa factura, sinó es veuran abocats, diu, “a la marginalitat”.

El 9N, una oportunitat per a la regeneració?

Arran de l’escàndol del cas Pujol, les veus que descriuen un final de règim polític a l’Estat han augmentat, però amb un matís, Catalunya no és una excepció. “El que molts descrivien com l’oasi català pateix uns mals similars que la resta de l’Estat i no és alié a una crisi de règim que afecta als pilars fonamentals del pacte constitucional del 78”, explica el professor Antentas. Segons ell, el desgast de CiU i la destrucció del PSC, els dos pols fonamentals que donaven equilibri a la política catalana, evidencien que el model també s’esgota a Catalunya, de la mateixa manera que la crisi del bipartidisme, així com la de la corona, la judicial o la del marc territorial evidencien el final d’etapa a la resta de l’Estat.

En aquest context, per alguns dels analistes consultats, el 9N pot ser una oportunitat. Segons Antentas, el 9N no només és important des d’un punt de vista nacional, sinó pel “pas fonamental” que pot donar la democràcia si finalment es formula la consulta en un àmbit de legalitat. “La dreta catalana no pot defensar el dret a decidir només quan li convé, el 9N és una oportunitat també per avançar en el dret a decidir en d’altres esferes de la vida pública”, explica.

La filòsofa Marina Garcés apunta un risc. “Estem acostumats a viure de pressa, a canviar de pantalla en un clic, a entrar en un supermercat i tenir-ho tot a mà. La política no sempre es fa així”. Segons la professora, estem, ja, dins del canvi de paradigma. Un canvi que, adverteix, no serà pacífic i lineal atès que comportarà confrontació entre els qui l'accepten i els qui no, entre allò vell i allò nou. “Anem a poc a poc perquè anem lluny, deia el 15M. I jo afegeixo: ens podrem equivocar molt i ens podran posar molts pals a les rodes”. I es pregunta: “Sabrem relacionar-nos amb tot això?”

Etiquetas
Publicado el
14 de agosto de 2014 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats