A través de 18 llargmetratges i curts, que encara es poden veure de forma gratuïta al Verdi Park, ens fem a la idea del què s’està coent a les cuines cinematogràfiques italianes i, per tant, del què està passant a Itàlia i al món a través del punt de vista de directors premiats en diversos festivals aquest any (Cannes, Locarno, Venècia, Toronto i Londres).
Els llargmetratges presentats a la Mostra són els documentals Sacro GRA, de Gianfranco Rosi, i Indebito, d’Andrea Segre; els llargmetratges Miele, de Valeria Godino (qui ha rebut el premi de la Mostra per la seva trajectòria); L’arbitro, de Paolo Zucca; Viva lka libertà, de Roberto Andó; Anni felici, de Daniele Luchetti; Border, d’Alessio Cremonini; Il terzo tempo, d’Enrico Maria Artale; L’ultima ruota del carro, de Giovanni Veronesi i Salvo, d’Antonio Piazza i Fabio Grassadonia. Tanquen la mostra, on s’han vist també vuit curtmetratges, tres pel·lícules representatives del director homenatjat, Francesco Rosi: Tre fratelli, C’era una volta i Cadaveri eccellenti.
La veritat del ‘rebetiko’
La pel·lícula Indebito va obrir la Mostra a La Pedrera. Andrea Segre, el director, reconeix haver descobert la realitat europea passejant pels carrers de Grècia i a través de la música rebetika, una mena de blues grec d’origen de l’Àsia Menor, i de la mà del cantautor italià Vinicio Capossela. Aquest és qui va informar al director del que podia explicar mitjançant aquest gènere musical i, també, narratiu.
La pel·lícula és un recorregutdel mateix Capossela per les tavernes de les zones portuàries d’Atenes i Salònica empapant-se dels ritmes i de les lletres d’aquestes cançons tristes que expliquen la desgràcia que es van portar aquests pobles migrats. “Reflecteix la pobresa i el patiment d’aquest pobleamb molta dignitat i veritat”, explica Segre. Aquest dolor, però, va més enllà de Grècia: “La gent es pensava que veuria una pel·lícula sobre la crisi grega i el que es troba és una sobre la crisi de tothom”, afegeix el director.
És important la repercussió que està tenint aquest film, que parla més d’una crisi existencial, no només política o econòmica. “Fa 10 o 15 anys, la nostra classe dirigent va entendre que explicar l’emigració des d’aquí, des de la nostra banda, era una bona mercaderia electoral”, comenta Segre. El que fa ell, com va fer en el seu anterior reportatge, Mare chiuso, és explicar el què passa a l’altra banda, les raons dels emigrats. “Es tracta només de preguntar als protagopnistes, que expliquin la seva història”, diu. A Indebito, aquesta història és cantada, des dels anys 30, als tuguris del Pireu: “I els joves, ara, les escolten, les canten i les fan seves”.
És una manera d’entendre una crisi d’identitat que ve del bressol de la nostra civilització. “I això passa a Grècia”, diu Vinicio Capossela, “un país que només fent-se pagar els drets d’autor ja hauria saldat tot el deute que pugui arribar a tenir...”
La corrupció política
Per acabar de reflectir l’esperit de la mostra, ens pot servir la pel·lícula de Giovanni Veronesi L’ultima ruota del carro (L’últim de la fila). Ens explica la vida d’Ernesto, un romà crescut en els anys del plom (60 i 70). Una vida normalíssima, d’un jove de classe mitjana-baixa. Tan normal que es troba embolicat en situacions de corrupció, de favors, d’abusos de poder... sense acabar d’adonar-se.
És una visió irònica, tendra i fins i tot romàntica de les tres darreres dècades de la vida italiana, molt ben quadrada amb personatges perfectament definits i molt adients per explicar una cosa tan fàcil i tan difícil, alhora, i és que, en el fons, l’amor triomfa sempre.
Tenim la família de la dona d’Ernesto (guapíssima Alessandra Mastronardi) que involucra el protagonista en tèrbols tràfics d’influències en els anys 70. Tenim Giacinto, l’amic de tota la vida, el que de petit mai no li passava la pilota jugant a futbol, que es veu atrapat (i ben a gust) en negocis polítics, començant amb els socialistes de Craxi, passant per la presó, per negocis a Rússia i a la Xina i acabant amb un discurs en família en favor de Berlusconi, “l’home que somriu”. Un discurs terrorífic que captura la cruesa, la hipocresia i el populisme de qui havia d’arreglar les coses al país. Tenim l’artista bohemi, incorruptible i feliç. Tenim la duquessa (perdó: Donna Giulia!), la representant de la noblesa més estrambòtica i depriment del país. Tenim les “veline” que acabaran en política (per allò d’arreglar el país...)...
Una pel·lícula entretinguda, divertida i crua sobre una vida sotmesa inevitablement i, sovint, inconscientment a tantes temptacions, a tants abusos, a tantes injustícies que es converteixen en fets assumits, acceptats per una societat com narcotitzada. Fins que (per sort) esclata, és clar.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
