Un cop interessat al sistema de pensions

La modificació unilateral per part del Govern dels termes de l'Acord de pensions, fruit del diàleg social, és un nou atac al sistema públic de pensions que contribueix a generar més incertesa sobre el seu futur. El govern vulnera el Pacte de Toledo i incompleix l’acord assolit amb empresaris i sindicats el 2011. Ho fa sense negociació ni acord, social o polític.

Els canvis introduïts són innecessaris i injustos. La situació conjuntural per la qual travessa la Seguretat Social, generada per la crisi i la destrucció d’ocupació, però agreujada per les polítiques errònies d’austeritat i per les reformes laborals, és utilitzada per imposar reformes estructurals. A més, és un atac al mecanisme consensuat de reformes de pensions establert en el Pacte de Toledo, que ha possibilitat la viabilitat del sistema públic de pensions.

El sistema públic de pensions està avui sanejat. El seu funcionament i els ajustos fets aquests anys basats en el diàleg social i el consens parlamentari, especialment els acords del 2006 i el del 2011, han garantit que després de cinc anys de crisi econòmica profunda i de l’enorme destrucció d’ocupació que ha sofert el nostre país, mantingui la seva bona salut financera. Veus interessades alerten d’un risc inexistent de fallida, ja que el fons de reserva acumulat durant els anys de creixement econòmic, fa de coixí en els moments actuals de caiguda de la població ocupada i, per tant de cotitzants. Un fons de reserva que si el sistema manté el seu funcionament en els termes pactats –ingressos per cotitzacions i despeses per prestacions- tornarà a augmentar en els anys en que l’ocupació torni a créixer. Per això existeix aquest fons, per fer front als pagaments quan la crisi i per dotar-se i créixer en els moments d’auge.

Però algunes de les veus que insisteixen en qüestionar la viabilitat del model ho fan argumentant en exclusiva el factor demogràfic, però obvien altres variables, taxa d’ocupació, qualitat de l’ocupació, productivitat de l’economia, etc., que són més determinants i sobre les que sí podem actuar. Moltes de les crítiques que qüestionen l’actual sistema provenen de sectors que reclamen la baixada de cotitzacions o que defensen baixos salaris (que tenen aparellades baixes cotitzacions). Uns arguments que produeixen perplexitat ja que amaguen que el seu interès no és la pervivència del model, sinó la seva substitució per un model diferent on s’obri la porta al negoci d’empreses asseguradores i a un model de capitalització individual. Hem vist com en època de crisi el nostre model aguanta i, per contra, altres models basats en fons de capitalització individual han fet fallida.

La reforma actual innecessària, ja que la Llei 27/2011 va entrar en vigor el dia 1 de gener d’enguany i ja contemplava una reforma profunda de la jubilació anticipada i de la parcial fruit d’un ampli acord social i polític. No calia modificar un aspecte que havia estat consensuat, que tot just començava a aplicar-se, que no generava pressió financera al sistema i que permetia ajustos menys traumàtics de plantilla en empreses amb problemes econòmics. Però a més és injusta, perquè vol justificar el canvi imposat en que les persones que es jubilen anticipadament són insolidàries i abusen del sistema. Avui la jubilació anticipada només és possible per a treballadors i treballadores d’edat avançada (61 o 63 anys), amb llargues carreres de cotització (entre 30 i 33 anys), i que, per tant, han realitzat un important esforç contributiu, i que es quedaran amb una pensió reduïda per a tota la vida, fet que per a la Seguretat Social suposa un cost inferior al d’una jubilació a edat ordinària. El cost que suposarà en el futur impedir les jubilacions anticipades serà superior al que es produiria actualment assumint-les, però aquest fet no sembla importar-li a l’Executiu espanyol.

Un de les mesures de major injustícia de les modificacions imposades pel govern és la del subsidi per a majors de 55 anys, que deixaran de percebre’l si la unitat familiar disposa d’altres ingressos. Deixa de ser un dret en base a la situació de la persona beneficiària i castiga les famílies solidàries. Aquest subsidi és el principal recurs de protecció social i econòmica per als treballadors i treballadores acomiadats al final de la seva vida laboral i en molts casos és la seva única font d’ingressos i cotització fins a la jubilació. Aquest subsidi ja s’havia retallat anteriorment: el mes d’agost del 2012, l'edat per tenir-hi dret es va passar dels 52 als 55 anys, es va reduir la base de cotització del 125% al 100% de la base mínima i es va limitar el seu cobrament a la primera oportunitat de jubilació, mentre que abans podia prolongar-se fins a l’edat de jubilació ordinària.

S’amplia, també, la compatibilitat entre pensió i treball. Això pot generar un risc de “substitució” de treballadors “ordinaris” per pensionistes que compatibilitzin la pensió amb la feina. Aquests suposarien menors costos de cotització a les empreses i, com que tindrien rendes garantides mitjançant la pensió, la possibilitat de reduir salaris.

Mesures doncs, inútils i injustes, especialment en l’actual moment de crisi econòmica i social, amb alts nivells d’atur i amb una legislació laboral que facilita l’acomiadament i dificulta vides laborals estables i progressives. El Govern espanyol vulnera el diàleg social, introdueix reformes del sistema de pensions lesives per a les persones treballadores, sobretot aquelles en pitjor situació respecte al mercat de treball. Les modificacions les justifiquen per reduir despeses del sistema, però no contribuiran a garantir-ne la viabilitat, ja que sense creació d’ocupació ni millora dels ingressos per cotitzacions socials, el futur de la Seguretat Social està en risc.

L’acord del 2011 garantia la viabilitat futura del sistema, acotava determinades variables (edats de jubilació, anys de cotització...) i equilibrava la solidaritat de tot el sistema (condicions per prejubilar-se o fer-ho de forma parcial, integració de règims especials,..), mantenint les cotitzacions i consolidant el fons de reserva. El resultat era positiu, feia innecessari nous canvis i deixava pel 2025 una nova revisió en funció de l’evolució de les diverses variables del sistema. El govern no vol adequar el sistema amb mesures conjunturals, vol fer un canvi estructural. Els canvis que imposa només es justifiquen per l’interès d’uns sectors per baixar quotes o bé d’aquells que volen generar negoci amb les pensions privades. Un interès contradictori amb els dels treballadors en actiu i els pensionistes, que volen una pensió digne, avui i en el futur.