Alaquàs i el còlera de 1865

Durant els primers dies del mes de juliol de 1865, mentre la ciutat de València es trobava immersa en els treballs d’enderrocament de la muralla medieval –que s’havien iniciat en febrer d’aquell any–, els seus habitants començaren a percebre les conseqüències d’una nova epidèmia colèrica: la tercera que s’hi registrava en poc més de trenta anys; i que, ràpidament, s’escampà per la resta del territori. Una passa que, fins al novembre, provocà un total de 4.027 morts a la capital, la majoria dels quals durant el mes d’agost.

Tal com ja s’havia esdevingut en 1855, en donar per finalitzada la malaltia el Governador Civil de València demanà a les Juntes de Sanitat dels diferents municipis de la província que elaboraren una memòria sobre com havia evolucionat la infecció en cadascun dels pobles. Uns informes que, actualment, es conserven a l’Arxiu de la Diputació de València. I és així que el d’Alaquàs, que fou signat a 30 de desembre de 1865 –i resulta de fàcil accés, ja que va ser reproduït per José Royo Martínez a l’anuari Quaderns d’Investigació d’Alaquàs de 1989–, pot servir d’exemple dels de la resta de municipis valencians.

D’aquesta manera, tenim constància que, mitjançant una circular datada l’11 de novembre de 1865, la Direcció General de Sanitat va sol·licitar a les diferents juntes de sanitat locals que elaboraren una estadística que detallara: 1) el nombre de veïns i veïnes que s’havien vist afectats pel còlera; 2) l’època i l’origen de la invasió; 3) el curs i les vicissituds de la malaltia, amb les variables atmosfèriques «acaecidas durante en dicho período»; 4) les morfologies que havia pres l’epidèmia; i 5) «los medios curativos empleados».

En conseqüència, la «Memoria» analitzada assenyala que el bacteri es manifestà a Alaquàs el dia 9 d’agost: «Pues en la tarde del mismo se presentó invadido, pero ya en el período álgido, Salvador Pallardó Sanz, oficial albañil de esta vecindad, procedente de Valencia, en donde trabajaba, el cual falleció en la madrugada del día siguiente»; i també, que el segon cas s’hi detectà tan sols tres dies després, «en que fue invadida una hija de 22 años soltera del citado Pallardó, cuyo término fue bueno». És a dir, que la fadrina aconseguí curar-se.

En referència a la relació familiar que, sovint, es donà entre les víctimes de l’epidèmia, l’informe incorpora una reflexió ben interessant: «Se ha observado con respecto a los casos que los invadidos han tenido lugar en los parientes más próximos de los atacados, pues apenas ha habido invadido alguno a quien no le haya seguido una esposa, padre, madre o hijos». És a dir, que les mesures de contenció que es prenien dins d’un mateix nucli familiar degueren ser més aviat escasses.

Pel que fa a les xifres globals, la «Memoria» també explica que, en Alaquàs, la malaltia provocà 33 defuncions (és a dir, un 1’7% de la població amb què aleshores comptava el municipi, i que ascendia a 1.965 habitants). I que no atacà els hòmens i les dones d’una mateixa manera, ja que les 49 persones afectades «han sido en proporción de 14 varones por 35 hembras». Així mateix, s’hi observà que «las invasiones han ido más en la clase artesanal que en la del campo; y que aquellas se han cebado, por decirlo así, en la clase acomodada, pues que apenas ha habido alguna de la proletaria».

Finalment, i pel que fa als mètodes curatius aplicats als malalts, l’informe explica que el metge –que, sens dubte, era valencianoparlant– utilitzà: «Revulsivos aplicados a los brazos, a las piernas y al epigastrio sostenidos por espacio de 20, 30 o 40 minutos»; «fricciones dadas simultáneamente en los cuatro miembros y espinàs con una muñeca de franela seca alrededor del cuerpo y botellas de agua caliente»; i «bebidas teiformes aromatizadas, pociones, calmantes, lavativas laudanizadas, etc.».

En fi, no em negaran que aquests procediments pal·liatius presenten el doctor en qüestió com un bruixot o sortiller, més que no com un facultatiu. I és que, ben mirat, en 1865 la medicina encara es trobava en les beceroles: faltaven dotze anys perquè hom descobrira un analgèsic tan bàsic com el paracetamol, i seixanta-tres –més de mig segle!– perquè Alexander Fleming es fixara, mig per casualitat, en el fong que finalment li permeté obtindre la penicil·lina. La qual cosa assenyala que pocs diners estaran més ben invertits que els que es dediquen a la investigació mèdica.